Esther Miñana i Fatjó... Poeta escriptora, Pintora, escriu veritats com temples es la seva vida artista Sabadellença per els quatre costats

Esther Miñana i Fatjó (Sabadell, 20 d'agost de 1944) és una poetessa i pintora catalana.[1] L’any 1971 va fer la seva primera exposició a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i després en va fer a Barcelona, Manlleu, Vic, Olot i Madrid. La seva obra treballa la figura femenina i la maternitat. També va ser locutora de Ràdio Joventut de Sabadell i va fer de model.[2] Personalment ha estat secretària de l’Associació Gitana de Sabadell i de la Lliga Protectora d’Animals i Plantes de Sabadell.[3] Ha publicat un recull de poemes seus titulat Poemes d’amor i de mort (Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, 1990).

Els teus braços ja no m’abracen fort,

ni ho faran mai més.

Ni els teus engañosos sentiments

Sospiran càlids en les buidors de l meva pell..

Tinc la sensació  gélida maligna

De com siu s’endinés  amb força

La navalla afilada en en el gorg  del meu cor,

Ferint de mort quan encara el meu somrire

Creie en tu i en el teu fosc amor…

 

I et diré,home de mon, descastat I violent

Que aquelles ànimes que jo creia afins,

I certament enamorades, ja no serán mai mes

Aquella flama poderosa que encenia

Tant facilment les meves carns adormides

Ni serán per mi el teu pla traidor que,

Amb plaer  inexplicable has desegnat

Poc a poc La meva ànima i el meu pobre

cor confiat; Agonía  punyent  i dolorosa ,

aquella que romandrà amb mi fins el final…

 

Desamor terrible ha estat la teva ofrena amorosa,…

Disfressada de tendreses i somriures enbaucadors.

Engany ple d’espines verinoses i amb puntes d’hacer,

Amagades sota els petals perfumats d’una rosa vermella,

Que,  dissortadament només será de paper.

 

 

 

 

Sense peus…

 

 

 

El camí es fa llarg quan no hi ha

 

un somni per perseguir,

 

quan el paisatge quotidia

 

s’ha convertit en terra de tombes

 

on hi reposen les depulles

 

del desamor i del sofriment.

 

 

 

Ja no camino , el futur és trist.

 

Els  meus peus s’han quedat

 

en el passat ingrat, fraudulent.

 

No veig les estrelles en les meves nits;

 

No trobo la lluna en el meu cel gris.

 

Cap anhel em breçola,

 

Cap delit en el meu respir…!

 

 

 

No hi ha camins per a mi.

 

L’Anima s’esmicola poca poc

 

quan el dolor insistent,

 

per un amor enganyós i cruel,

 

se m’emporta esferidor

 

en el llit fred de l’agonia;

 

agonía meva per l’amor mort.

 

 

 

Se m’han esborrat els horitzons,

 

he perdut el rumb i els camins…

 

L’aire m’acaricia amb dits afilats;

 

m’estripa la veu i acalla la boca.

 

Res a dir, res a fer, només la incerteza

 

m’empeny cap al desert de la follia,

 

cap al lliscós penya-segat

 

on hi deixaré la vida…