Albertí Editor SL té l’origen el desembre de 1954, quan Santiago Albertí adquirí l’editorial de Joan Grasses, que adoptarà el nom de Nova Col·lecció Lletres. D’aquesta manera, Albertí inicià la publicació d’una autèntica col·lecció de llibres de butxaca, de caràcter econòmic però de gran qüalitat literària. Fou una aposta decidida per a la popularització de la moderna narrativa catalana d’aquell moment, produïda tant al Principat com al País Valencià i les illes Balears, amb autors com Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs, Aurora Bertrana, Pere Caladers, Baltasar Porcel i Rafael Tasis, entre molts altres. Com a gran novetat, sota la cobertura de la Nova Col·lecció Lletres també foren publicades obres de l’exili i traduccions estrangeres, especialment del francès i el portuguès.

Paral·lelament, entre 1957 i 1958 Santiago Albertí edità la revista Quart Creixent, amb la intenció d’implantar una publicació periòdica en català. L’intent topà immediatament amb la censura, que aviat detectà l’aparició de la revista, tot i ser difosa només per mitjà de subscripcions, i en prohibí l’edició. Només n’arribaren a sortir quatre números.
L’any 1961 Albertí publicà la primera edició del seu Diccionari castellà-català, català-castellà, una obra autoritzada finalment pel ministeri corresponent a condició que fos canviat el títol inicialment proposat: Diccionari espanyol-català, català-espanyol. Segons el parer de la censura, el mot “espanyol” com a sinònim de “llengua castellana”, utilitzat en la totalitat d’altres diccionaris bilingües (“espanyol-francès”, “espanyol-anglès”, etc) no era aplicable al català. El criteri es manté immutable en l’actualitat.
El 1962 Albertí creà, amb uns quants socis, la Difusora General, l’única distribuïdora de llibres exclusivament en català d’aquell moment.
Esperonat sempre per les dificultats, Santiago Albertí publicà el 1964 el seu primer treball històric, L’Onze de Setembre, al que seguí el Diccionari Biogràfic en quatre volums (1966-1970) i El republicanisme català i la restauració monàrquica (1875-1923) (1972). Posteriorment, edità les versions mitjana (1974) i petita (1975) del diccionari Diccionari castellà-català, català-castellà, i el Diccionari de la llengua catalana (1975), el famós “diccionari groc” escolar.

A partir dels anys 80, Santiago Albertí orientà voluntàriament l’editorial a les reedicions i actualitzacions de la col·lecció de diccionaris, culminada el 1996 amb el Diccionari de la llengua catalana il·lustrat, que comportà l’inici d’un canvi en l’enfocament editorial i la introducció de material gràfic.

El 1997, en morir Santiago Albertí, es féu càrrec del segell editorial la seva filla, Elisenda Albertí, amb qui venia col·laborant des de 1987. Després d’una llarga etapa d’actualització del fons editorial, l’any 2004 fou represa la publicació de nous títols i inicià la col·lecció Orígens.

La història es pot escriure de moltes maneres. Hi ha la història oficial, la que escriuen els vencedors; la història no oficial, que gairebé mai no poden escriure els vençuts; la gran història de passats més o menys gloriosos; la història desconeguda, que només s’intueix per escassos vestigis; la història del present, la que es construeix dia a dia... i també la petita història de les expressions populars, sovint universals, però que formen part del patrimoni lingüístic i cultural d’una comunitat determinada. Petites frases que, per un motiu o per un altre, han pres cos, s’han emancipat del seu primer origen i s’han incorporat a la parla quotidiana, gairebé sempre amb un sentit diferent del que inicialment tenien. Simultàniament, sense que ningú s’ho proposés, ha aparegut una ciència popular de fondes arrels denominada paremiologia, que estudia l’origen de proverbis, refranys, aforismes, frases fetes, sentències, màximes, adagis... En resum, dites populars que han arribat fins a nosaltres com un reflex de les maneres de sentir dels pobles, tant si estan circumscrites a una zona geogràfica particular com si abracen una àrea més extensa. Cada poble ha adaptat les dites al seu propi caràcter, d’acord amb els seus trets distintius i, sobretot, a la seva parla. Moltes d’aquestes frases procedeixen de costums antics, actualment en desús, i serien difícilment comprensibles si se’n desconegués l’origen. Algunes provenen de velles narracions, contes i rondalles ben conegudes, mentre altres tenen motius més incerts, però en conjunt constitueixen tot un entramat lingüístic que ha sobreviscut al pas dels anys, malgrat els notables canvis socials que s’han esdevingut. Per què unes expressions es popularitzen i altres no? Probablement, les dites sorgeixen perquè en un moment determinat i en unes circumstàncies concretes, els fets que les envolten són propicis a la seva creació: una conjuntura històrica, una situació climàtica, una narració existosa, un fet cultural notable, un personatge il·lustre... en qualsevol cas, sempre es correspon amb un fet concret que transforma una simple frase en una dita habitual, sobre la base de repetir-la nombroses vegades i en el sentit que el poble li ha volgut donar. L’autor només ha pretès explicar de manera senzilla el significat i la provinença d’una colla de dites, no pas les causes que les han fetes populars ni per què són àmpliament utilitzades. N’hi ha prou de saber que formen part dels costums del nostre país i que, si el poble les conserva, el bagatge cultural comú serà més ric i esplendorós.

PER QUÈ DIEM...?L'origen de 100 dites populars



Albert Vidal i García
Barcelona 1940. llicenciat en història, art dramàtic i publicitat. Com escriptor a publicat diversos llibres de temàtica generalista i també ha estat editor. En el seu vessant dedicat a la paremiologia - disciplina que estudia refranys i proverbis -, ha publicat nombrosos articles en diferents revistes i ha participat en sèries de programes radiofònics. Ha estat director de muntatges teatrals premiats, autor de diverses obres teatrals estrenades, així com de narracions i poesies, algunes de les quals han estat guardonades en certàmens especialitzats.

Us heu preguntat mai per què utilitzem, de manera

espontània, expressions com ara afluixar la mosca,

escampar la boira o passar per la pedra? Per què ens

referim a l’any de la picor o a la quinta forca? Per què

som de la màniga ampla o fem campana?

Us presentem, d'una manera amena i entretinguda, l’origen

de 100 dites habituals en la nostra parla, frases fetes

que col·loquem a tort i a dret, sovint sense conèixer la

Us heu preguntat mai per què utilitzem, de manera

espontània, expressions com ara afluixar la mosca,

escampar la boira o passar per la pedra? Per què ens

referim a l’any de la picor o a la quinta forca? Per què

som de la màniga ampla o fem campana?

Us presentem, d'una manera amena i entretinguda, l’origen

de 100 dites habituals en la nostra parla, frases fetes

que col·loquem a tort i a dret, sovint sense conèixer la

procedència

Esperem no estar carregats de punyetes en el nostre

propòsit. Tampoc volem cantar la canya a ningú, ni molt

menys donar gat per llebre. Només provem de no

perdre el fil i esperem fer-ho sense necessitat de treure:La història diu que a Roma, l’any 591, hi va haver una gran epidèmia de pesta, els afectats morien estornudant, no és conya, per això se’ls deia allò de “Que Déu et beeneixi” ja que deixaven aquest món. Per això quan algú estornuda es demana a Déu que aparti a la persona del perill. Amb el pas del temps es van incorporar fórmules més curtes com jesús o la laica salut! Els àrabs també van propagar aquesta expressió pel món i van apostar pel costum d’invocar la seva divinitat quan algú estornudava.

 

 

La història es pot escriure de moltes maneres, PER QUÈ DIEM...?L'origen de 100 dites populars

La història es pot escriure de moltes maneres. Hi ha la història oficial, la que escriuen els vencedors; la història no oficial, que gairebé mai no poden escriure elsv ençuts; la gran història de passats més o menys gloriosos; lah istòria desconeguda, que només s’intueix per escassos ves-t igis; la història del present, la que es construeix dia a dia... it ambé la petita història de les expressions populars, sovintu niversals, però que formen part del patrimoni lingüístic ic ultural d’una comunitat determinada. Petites frases que, peru n motiu o per un altre, han pres cos, s’han emancipat del seup rimer origen i s’han incorporat a la parla quotidiana, gairebés empre amb un sentit diferent del que inicialment tenien. Simultàniament, sense que ningú s’ho proposés, haa paregut una ciència popular de fondes arrels denominadap aremiologia, que estudia l’origen de proverbis, refranys,a forismes, frases fetes, sentències, màximes, adagis... Enr esum, dites populars que han arribat fins a nosaltres com unr eflex de les maneres de sentir dels pobles, tant si estan cir-c umscrites a una zona geogràfica particular com si abracenu na àrea més extensa. Cada poble ha adaptat les dites al seup ropi caràcter, d’acord amb els seus trets distintius i, sobretot,a la seva parla. Moltes d’aquestes frases procedeixen de costums antics,a ctualment en desús, i serien difícilment comprensibles si se’nd esconegués l’origen. Algunes provenen velles narracions

 

contes i rondalles ben conegudes, mentre altres tenen motius més incerts, però en conjunt constitueixen tot un entramat lingüístic que ha sobreviscut al pas dels anys, malgrat els notables canvis socials que s’han esdevingut. Frases que s’utilitzen amb el sentit interpretatiu que el costum els ha donat, encara que molt sovint no es conegui el sentit estricte de les paraules que les conformen. Per què unes expressions es popularitzen i altres no? Evi-d entment, no hi ha una resposta prou vàlida per a aquesta pre-g unta. Probablement, les dites sorgeixen perquè en un momentd eterminat i en unes circumstàncies concretes, els fets que lese nvolten són propicis a la seva creació: una conjuntura històri-c a,una situació climàtica, una narració existosa, un fet culturaln otable, un personatge il·lustre... en qualsevol cas, sempre esc orrespon amb un fet concret que transforma una simple frasee n una dita habitual, sobre la base de repetir-la nombrosesv egades i en el sentit que el poble li ha volgut donar. I ara, si m’ho permeteu, deixeu-me que us expliqui unap etita rondalla: una vegada hi havia un eixerit ferroviari quer ecorria Catalunya amunt i avall, de banda a banda. Era moltc uriós, fins i tot indiscret, i allí on s’aturava no es cansava ded emanar a tort i a dret, als uns i als altres, que li expliquessint ot el que sabien, com solien anomenar les coses en aquelli ndret, què menjaven, què bevien, amb quins mots particularse s feien entendre... L’home prenia nota de tot plegat en unp etit quadern, del qual mai no se separava. El ferrovari, un bon dia, va tenir un fill, un espavilat bor-d egàs que, amb el temps, va triar un ofici que també l’obliga-v a a recórrer el país en totes direccions i, com que era tant afaner com el seu pare, no va parar de preguntar i de pren-d re’n bona nota en el seu propi quadern. Aquell xicot va créixer i també va tenir un fill que, per noq uedar enrere de l’avi i el pare, va continuar interrogantt othom que se li posava a l’abast. És a dir, va prosseguir lai nvestigació —denominació moderna de l’antiga tafaneria— ih o va traslladar tot a l’ordinador, procediment que finalmenth a facilitat a l’autor la publicació d’aquest llibre.

origen del màxim nombre possible de dites, tot i que algunese s mantenen com un petit misteri que, amb sort, algun diaa rribarem a esbrinar. A l’arxiu familiar tenim recollit un gran nombre d’expres-s ions populars, de les quals us mostrem un centenar. De la majoria es pot extreure algun ensenyament moral o ètic, mentre altres solament pretenen ser un vehicle comunicatiu dotat, això sí, d’un punt d’ironia o sarcasme. L’autor només ha pretès explicar de manera senzilla els ignificat i la provinença d’una colla de dites, no pas lesc auses que les han fetes populars ni per què són àmpliamentu tilitzades. N’hi ha prou de saber que formen part dels cos-t ums del nostre país i que, si el poble les conserva, el bagatgec ultural comú serà més ric i esplendorós. Finalment, vull expressar el meu agraïment a Jaume Picasi Guiu, el meu mestre en aquest ofici d’escriure i el primer quee m va donar l’oportunitat d’explicar algunes d’aquestes qües-t ions des de Ràdio Barcelona, a final dels anys cinquanta.

 Albert Vidal Seró, 2016