Qui Som?
Cossetània Edicions és una editorial amb seu a Valls creada l'any 1996. Aquesta editorial neix en el sí de l'empresa Imatge-9, SL, que es dedicava a treballs de comunicació però també tenia una divisió de treball de serveis editorials, de manera que es van començar a editar llibres sota el segell de Cossetània Edicions.

Actualment Cossetània Edicions disposa d'un catàleg de més 1.200 títols repartits en una quarantena de col·leccions i edita un centenar de títols l'any. Alguns llibres de l'editorial han obtingut diverses distincions.

Cossetània és una editorial generalista de totes formes en el catàleg hi destaquen per la seva importància les col·leccions que fan referència a excursionisme, turisme, cuina, natura, cultura popular, esports, narrativa i assaig entre altres temàtiques.

L'any 2008 Cossetània conjuntament amb Angle Editorial i Bromera Edicions van crear l'empresa Editors Indepedents en Català, SL, amb la volutat de sumar esforços per posicionar-se comercialment millor en el mercat i per portar a terme iniciatives en el nou món digital. D'aquesta manera el mes de novembre del 2009 van posar en marxa el primer portal de llibres electrònics en català www.edi.cat. A més a més, el gener del 2010 les tres empreses editorials van crear la plataforma comercial Xarxa de Llibres per tal de comercialitzar conjuntament els seus fons editorials a les comarques de parla catalana.

"100 insults imprescindibles"


  

Pot haver-hi algun subtítol més suggerent que Dels cretins, tòtiles i poca-soltes a les putes i la seva descendència? Ara per ara no se’ns en acut cap.

 

Fora conyes, nosaltres som uns grans defensors de la lletra escrita alhora que ens agrada parlar bé sense caure en carrincloneries que actualment poca gent entendria però un bon insult en el moment just és un emfatitzador del missatge, és com un cop de puny a la taula o una bufetada de realitat que fa que l’interlocutor ens torni a prestar l’atenció que s’havia esvaït poc a poc.

 

En Pau Vidal i la seva ploma fresca, actual i “catxonda” ens ho fa passar d’allò més bé amb la seva selecció. Potser hi ha insults que tots diem i en realitat no sabem la magnitud de la paraula en si o bé en podem descobrir de nous que enseguida associem a algú. Si, sempre imatges mentals, però ens venen al cap rostres coneguts!

 

Una de les coses que ens han agradat ha estat l’emprenyòmetre que mesura el nivell de potencia de l’insult. Frases textuals a la redacció: “Puta és l’únic que té un deu sobre deu” al que un altre company va contestar “Coi, però si n’hi ha a totes les cases des de sempre!”

 

Doncs bé, com podeu veure és un llibre que no te’l pots quedar per a tu sol, és el típic que passa de mà en mà i tothom vol fullejar doncs encara que defugi de la banalitat i allò més groller del tema és un llibre curiós que desperta interès a tots aquells que en veuen la portada ni que sigui de reüll. 

 

Les seves referències a l’acabament de l’exposició amplien el significat i ens mostren com a grans obres literàries, a diaris i a tot tipus de publicacions grans ments han fet servir insults en moments necessaris. 

 

De nou Cossetània edicions l’encerta amb un nou volum de “els cent de cent”. Si us ha agradat el format també podeu gaudir de Els 100 refranys més populars, 100 plats indispensables de la  cuina catalana, 100 qüestions matemàtiques i 100 llatinismes més vius que mai.

 

Tots ells àgils, de capítols curts i amb un poder didàctic sobre allò mundà que ens encisa a tots. 

 Amb 100 insults imprescindibles de Pau Vidal refrescareu el vostre vocabulari insultant amb paraules com animal, aturadet, barrut, bleda, cabró, malfaener, justet, poca-solta, rebordonit, tarambana o xafarder. I podreu adoptar-ne de nous com ara bacallanera, betzol, cap de fava, dièsel, estult, guilopo, llonze, mesell, patxeco, torragüinflis o xarxó. L’autor fa menció fins i tot, del nostre conegut «carnús», encara que el significat que li dóna no és exactament el que li donem aquí. 

 

Si ja us ha fet gràcia el títol del llibre, us podem assegurar que el to desenfadat amb què l’autor tracta el tema encara us agradarà més, tot i tenir en compte que aquesta recopilació d’insults és rigorosa i està ben documentada.

 

 

 

Vinga, que fins i tot per insultar ho podem fer amb classe, educació i amb un poder més ferm de convicció! En voleu aprendre algun? Vinga va, aneu a la copra del llibre collons!

 

 

 

 

El matí - Entre paraules: especial "100 insults imprescindibles"

insultem en català

Diu la dita que preguntar no és ofendre, però potser la prudència ens fa trair la simplicitat i ens dediquem a embolicar la troca constantment amb un devessall de mots en lloc d’anar per feina i trencar vassallatges. Tantes paraules que vessen de sentit i que han creat un vocabulari concret sobre el procés democràtic del Principat de Catalunya de demanda de la seva independència i llibertat polítiques. I aquest llibre de Pau Vidal, Manual del procés, guanyador per unanimitat del Premi d’Assaig Breu Josep Irla 2015, analitza i comenta aquest lèxic que ens acompanya i que ha anat creixent, sobretot des del 2010.
La nostra terra bull i està ben viva. Ens hem mobilitzat disciplinadament i el manual del nostre activisme ja és un Kamasutra amb diverses postures de vies, consultes, concentracions i manifestacions. Hem fet quilòmetres amunt i avall amb samarretes de tots colors, hem contribuït a l’emprenedoria del comerç amb l’estelada gravada en qualsevol mena de productes, fins i tot a les calces, els calçotets o els tangues. Però, al mateix temps, la nostra llengua se’ns mor. La Renaixença va crear l’al·legoria politicolingüística de la «morta viva», apel·lant a la resurrecció de la llengua i del país a la segona meitat del segle xix. Políticament, aspirem una altra vegada a aquesta resurrecció que serà —ha de ser— també fonamental per a la llengua. Aquesta situació, Pau Vidal l’ha tractada en un seu llibre anterior, El bilingüisme mata (Edicions 62, 2015), que alerta de la mala salut filològica. I és que, certament, vivim en uns temps ben foscos en què tenim una llengua més viva que mai pel que fa a estudis i recerques, però que anem perdent i adulterant. No només a la capital o a les grans ciutats: també a «comarques», a la inexistent Catalunya rural, el bilingüisme, l’escola i els mitjans de comunicació fan estralls. I a la mala salut filològica, hi hem de sumar la manca de vocacions filològiques.
Part de culpa és també del gremi que, com diu l’autor en el prefaci d’aquest assaig, acostumen a ser «pesats i carques». No és d’estranyar, perquè la nostra llengua ha patit silencis antics i molt llargs: la recuperació durant la Renaixença i el seny ordinador noucentista amb el treball del mestre Fabra se’n van anar en orris amb la repressió feixista de la dictadura. Anys i panys de salvar els mots i confegir pedregades de tirosos vocables sota la foscor franquista i, en democràcia, lleis per a una normalització lingüística, sempre condicionada, que mai no arriba a normalitzar-se. Però, també, Pau Vidal afegeix que la filologia «no té per què ser necessàriament repressora ni avorrida». I ho demostra abastament en aquest llibre. Com la Balanguera, l’autor fila i enfila paraules i, en cada entrada d’aquest peculiar diccionari, va teixint una teranyina lúdica entre l’etimologia i l’actualitat.
Dos són els noms de filòlegs gens avorrits que de seguida et vénen al cap després de llegir aquest assaig de Pau Vidal, dos «Joans»: Joan Coromines i Joan Solà. I, encara, un altre Joan recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Joan Veny. I, per completar el mapa nacional, Joan Fuster. Joan Coromines i el seu Diccionari etimològic —i, també, el seu Lleures i converses d’un filòleg—; Joan Solà i les seves columnes als diaris sobre la llengua; Joan Veny i els seus discursos reiterats sobre el seu amor per les paraules, i Joan Fuster per les seves anàlisis lúcides sobre el català i les seves variants i la societat del seu temps. Pau Vidal, al meu parer, segueix aquesta línia des d’uns paràmetres i estil adequats al nou segle. Com Coromines i Solà, Pau Vidal juga amb els mots, des del rigor científic, però no exempt d’ironia i creativitat. Una proposta lúdica que enganxa i que, aristotèlicament, t’il·lustra mentre et diverteix.
Manual del procés. Vocabulari imprescindible de combat és i no és un diccionari, és i no és etimologia, i és i no és anàlisi sociològica i política. En el marc de l’anomenat «procés», Pau Vidal ha confegit un diccionari, amb les entrades ordenades alfabèticament, d’un seguit de paraules ben diverses, però, al mateix temps, ben repetides i ja arrelades en els nostres vocabulari i imaginari. Consulta, independència, suflé, llista única i tot de mots que encenen fogueres i omplen places i carrers estelats. Pau Vidal n’analitza la procedència, la utilització, la relació amb altres termes que se’n deriven o s’hi oposen, i tot això amb exemples i comentaris hàbils i irònics sobre el nostre entorn més immediat. I ha aconseguit acordar rigor i creativitat.
La solvència filològica contrastada com a traductor i com a lingüista de Pau Vidal torna a quedar demostrada en aquest volum. Prestidigitador dels mots, a través d’entrades curtes ens endinsa en la vida de les paraules que ha escollit. La seva definició als diccionaris, l’etimologia i la seva utilització —lligant sinònims o antònims, gramàtica, semàntica o sociolingüística— basteixen els diferents comentaris, sempre des de l’empirisme filològic però, també, amb voluntat divulgativa, lúdica i militant. I remarco aquests darrers qualificatius, perquè Manual del procés no és un llibre ni carca ni tancat, ans al contrari. Hi ha rigor científic, però no és un llibre per a iniciats, tot i que ja sabem que en cada ànima catalana hi rau un filòleg o una filòloga —i un entrenador del Barça, afegiria—, sinó un llibre planer. Un text per xalar amb les paraules i emmirallar-nos-hi. Per analitzar des d’una altra òptica, la filològica, la nostra realitat més immediata i com l’expressem. Un assaig que ens hauria de servir també per reivindicar la filologia, ara en hores baixes, i, al mateix temps, per dignificar-la.
No sé si les temperatures d’enguany seran històriques i si batran rècords. Tenim ja moltes dades i dates històriques en aquest procés, paraula que, com analitza Pau Vidal, ve de «cedir». I hem de desitjar i fer possible que acabi aquest setembre amb alguns sinònims de cedir: trametre, traspassar, atorgar, consentir… La llibertat, que ens ve del llatí i és d’arrel indoeuropea, també té altres etimologies alternatives que l’emparenten amb desitjar i, fins i tot, amb libido. Mots que connoten plaer, aquell que obtindrem posant el prefix negatiu «in» a la dependència. No tinc cap bola de vidre, només la convicció i la voluntat, però espero que aquest assaig de Pau Vidal tingui continuïtat molt aviat. Que hi hagi aviat un nou lliurament, però aquest que ja sigui dels termes de la República Catalana. I no em barallaré, ara per ara, pel nom. Ja la batejarem democràticament en un nou Estat lliure on la nostra llengua ha de ser no només un pilar, sinó tot un castell de 10 —per demanar que no quedi— amb folre, manilles, molta pinya, carregat ràpidament i ben finet i descarregat amb èxit i celebració.