100 insults imprescindibles
Dels cretins, tòtiles i poca-soltes a les putes i la seva descendència
Pau Vidal

100 insults imprescindibles

Pau Vidal (Vila de Gràcia, 1967) és autor de les novel·les Aigua bruta (2007) i Fronts oberts (2012) i dels llibres divulgatius sobre llengua En perill d’extinció. 100 paraules per salvar (2005) i El catanyol es cura. Interferències castellà-català (2012). Traductor de narrativa italiana contemporània (Tomasi di Lampedusa, Tabucchi, Erri de Luca, Carofiglio), especialment de la sèrie Montalbano d’Andrea Camilleri; és també responsable dels mots encreuats del diari en català del diari El País.

 

Ara que s’acosten temps moguts, convé recordar que un dels camps de batalla tradicionals de l’home modern és el dialèctic. Prou de gilipollas i de quécabrons, prou d’escometre l’enemic amb les seves armes; hem de disparar les nostres pròpies bales. Genuïnes, de fabricació autòctona: malparits, desgraciats, torracollons… Més enllà dels tradicionals (i indolors) gamarussos o milhomes hi ha un repertori complet de vilipendis per a totes les necessitats injurioses: penques, truja, mala bèstia, carallot, tifa

 

 

El català (l’home, no l’idioma) té una relació difícil amb la verbalització de la vulgaritat, i especialment amb la seva expressió més agressiva, l’insult. Les causes de la nostra porugueria nacional segurament la psicoestètica les explicarà millor que no pas jo, però cap ésser viu pot deixar d’estranyar-se davant els sorprenents resultats d’aquelles crides amb què periòdicament ens turmenten diaris i ateneus: quina és la vostra paraula preferida? En aquests casos, el poble català sol triar fòssils d’una ensucramenta embafadora com ara companyonia, nogensmenys o atzabeja; i si es tracta d’entronitzar la paraulota preferida, llavors encara s’autoenganya més: eunucs insulsos com tanoca i capsigrany solen ocupar els primers llocs del podi. Pur ensonyament romàntic o simple desig reprimit? (la resposta, a l’entrada capsigrany). És probable que si es tractés de triar la postura sexual que ens excita més tampoc diríem la del missioner sinó alguna de ben recargolada i kamasútrica (i segurament mai duta a la pràctica).

 

Perquè després, a l’hora de la veritat, què fa el poble català? Que poder sentiu gaires tanoques o capsigranys per aquestes teles i ràdios de Déu? No, el que sentim d’uns anys ençà són gilipolles a tort i a dret. Perquè som tan ídems que fins i tot l’improperi del veí ens sembla més improperi. Aquest llibre, doncs, vol servir per a això: per aprendre a insultar com Déu mana. No a renegar ni a engegar mecàsums ni a injuriar, que són coses diferents: a dir el nom del porc a qui convingui i quan convingui (aquell taxista que ens talla amb tota la mala llet, el veí i la seva tele dels pebrots, el president del govern, el cap de l’oposició, el cap del grup mixt…) amb la contundència dels mots més genuïns. L’expressió dels sentiments és una de les necessitats més profundes de l’ésser humà. O és que potser us penseu que en Serrallonga acollonia les seves víctimes en respectuós silenci

 

Un repertori complet de vilipendis per a totes les necessitats injurioses De la mà de Pau Vidal, reconegut traductor i escriptor, ens apropem a la tria dels 100 insults imprescindibles basada en les eines que utilitza habitualment en la seva feina: la vista i l’oïda

 

Podeu sentiu gaires tanoques o capsigranys per aquestes teles i ràdios de Déu? No, el que sentim d’uns anys ençà són gilipolles a tort i a dret. Perquè som tan ídems que fins i tot l’improperi del veí ens sembla més improperi. Aquest llibre, doncs, vol servir per a això: per aprendre a insultar com Déu mana. Ara que s’acosten temps moguts, convé recordar que un dels camps de batalla tradicionals de l’home modern és el dialèctic. Prou de gilipollas i de quécabrons, prou d’escometre l’enemic amb les seves armes; hem de disparar les nostres pròpies bales. Genuïnes, de fabricació autòctona: malparits, desgraciats, torracollons...

 

Curiositats que trobareu al llibre Com se sap quan una desqualificació és genuïna o d’importació? No sempre es pot arribar a discernir, però̀ hi ha una manera que hi ajuda molt: traduir-ho literalment. Així ́ , és difícil de saber en quina llengua va sonar per primer cop fill de puta (o l’equivalent), però̀ en canvi barrut o penques són indubtablement de matriu autòctona. Per definició, l’insult s’ha de poder proferir en veu alta i directament a la persona interessada; no en va l’origen del terme és el verb llatí insilire, ‘saltar a sobre’. És pràcticament una agressió (de fet antigament els metges anomenaven insult l’atac morbós, és a dir, l’aparició sobtada d’una malaltia). Cal tenir present que molts insults són com les gavardines reversibles, que es poden fer servir per a l’ús contrari, és a dir, afectuosament (quantes vegades no ens hem sorprès sentint que algú deia «Que ets fill de puta...» amb aquell to d’admiració mentre el venerat somreia amb condescendència...). Per això, a l’hora de fer-los servir, a més de saber triar el context adequat, és de gran importància el to amb què els dieu. L’emprenyòmetre Tots els insults del llibre van acompanyats d’un emprenyòmetre que va de l’1, pràcticament equivalent a un pessic, fins al 10, una provocació que ja frega el codi penal. Es tracta del grau d’intensitat de cada un, mesurat segons la ràbia que li fa al destinatari. És un indicatiu que vol ajudar a trobar la paraula gruixuda més escaient per a cada ocasió:

 

Per a la confecció de la tria l’autor, Pau Vidal s’ha basat en les dues eines que habitualment utilitza en la seva feina de filòleg: la vista i l’oïda. És a dir, les lectures (de tota mena: novel·la a cabassos, però també diaris i revistes, molt d’internet, xarxes socials i força assaig) i les converses sentides (a casa i al carrer, però sobretot a la ràdio i un poc menys a la tele). L’únic criteri excloent que s’ha imposat és que tots es poguessin proferir, avui dia i a qualsevol racó́ del país, en veu alta.

 

 

 

(Vila de Gràcia, 1967) És autor de les novel·les Aigua bruta (2007) i Fronts oberts (2012) i dels llibres divulgatius sobre llengua En perill d’extinció. 100 paraules per salvar (2005) i El catanyol es cura. Interferències castellà-català (2012). Traductor de narrativa italiana contemporània (Tomasi di Lampedusa, Tabucchi, Erri de Luca, Carofiglio), especialment de la sèrie Montalbano d’Andrea Camilleri; també és responsable dels mots encreuats en català del diari El País.

 

OPINIÓ COMPARTIDA AMB GRANS opinadors VALENTIFAINÊ

Una de les coses que ens han agradat ha estat l’emprenyòmetre que mesura el nivell de potencia de l’insult. Frases textuals a la redacció: “Puta és l’únic que té un deu sobre deu” al que un altre company va contestar “Coi, però si n’hi ha a totes les cases des de sempre!”

 

Doncs bé, com podeu veure és un llibre que no te’l pots quedar per a tu sol, és el típic que passa de mà en mà i tothom vol fullejar doncs encara que defugi de la banalitat i allò més groller del tema és un llibre curiós que desperta interès a tots aquells que en veuen la portada ni que sigui de reüll. 

 

Les seves referències a l’acabament de l’exposició amplien el significat i ens mostren com a grans obres literàries, a diaris i a tot tipus de publicacions grans ments han fet servir insults en moments necessaris.