En iniciar-se el segle XX, els grans estats europeus es trobaven en plena competència de desenvolupament industrial, urbà i imperial, amb uns canvis socials que acusaven la greu convulsió causada per l’automatització dels sistemes productius i per la proletarització. A les societats més avançades, l’enquadrament es produïa a partir de la nacionalització de les masses. Tanmateix, les turbulències del sistema capitalista no podien sempre garantir la subsistència a les classes no propietàries. Les contradiccions van esclatar arran de la Primera Guerra Mundial, d’on es derivaren les revoltes marxistes i nacionalistes a Rússia i en altres països. En aquest marc naix la Mancomunitat de Catalunya, projecte de modernització i estabilització de la societat catalana que es gestava des de l’aparició del catalanisme polític, a partir de l’aliança entre regionalistes i republicans. Una de les seves realitzacions més importants fou l’establiment de mitjans econòmics i humans per millorar la qualitat científica i tècnica dels alts estudis, completant l’acció limitada de la Universitat, i aconseguir la renovació general del coneixement aplicable als terrenys econòmic i cultural. Es buscava posar el país en la sintonia del progrés material i científic dels estats més desenvolupats. Es construïren les estructures supletòries que les institucions espanyoles no eren capaces de fomentar, tot reivindicant el poder necessari per mantenir-les. El projecte fou estroncat pel cop militar de 1923.
A finals del primer quart del segle XX, Catalunya pogué disposar d’una institució de govern pròpia. No tenia cap competència especial, només aquelles que ja posseïen les diputacions provincials. Tampoc no tenia grans recursos econòmics, únicament aquells de què disposaven anteriorment les diputacions. Els seus dirigents van tenir l’encert de treballar amb una clara visió de país, plantejant-se objectius a llarg termini i fugint de mirar únicamente els resultats immediats. Un bon exemple d’aquesta visió política de futur és la tasca cultural i, més concretament, en el camp de la ciència i la tècnica, que és el que s’analitza en aquest llibre de Fèlix Villagrasa i Hernàndez [Mancomunitat i ciència. La modernització de la cultura catalana, Afers, Catarroja, 2015]. La Mancomunitat va saber suplir les carències del moment treballant d’una manera decidida per posar el país en sintonia amb els progressos científics dels països més avançats del món. Fèlix Villagrasa ens ofereix una relació de tots els científics i enginyers que es van veure afavorits per les ajudes que donava la Mancomunitat per a l’ampliació dels estudis o treballs d’investigació a l’estranger, remarcant quins van ser els resultats aconseguits i com aquests, en molts casos, tingueren repercussió i donaren resultats molts anys després. Llegint els noms de tots aquests científics que reberen ajuts, i els de les institucions a les quals anaren a perfeccionar els seus coneixements, soviet de les més prestigioses del món, es pot copsar la magnitud de l’obra duta a terme per la Mancomunitat i com aquesta respon a un pla, estructurat i ben pensat, per crear una xarxa que connectés l’elit del país amb els principals centres de coneixement dels països més avançats del moment. La tasca de la Mancomunitat no es limità a becar estudis a l’estranger; també treballà per elevar el nivell d’instrucció, popular i d’alta qualificació, tot suplint les mancances d’unes institucions dependents d’un govern central que no tenia gaire interès a fer-ho. Per això, es treballà en una important tasca de renovació pedagògica facilitant la visita de professors estrangers i el foment de la creació d’institucions pròpies dedicades a l’ensenyament i la investigació. Tota aquesta ingent tasca quedà estroncada el 1923 quan el cop d’estat de Primo de Rivera suposà la supressió de la Mancomunitat. Ara bé, el fruit immaterial de la institució, el pòsit generat per l’increment del nivell cultural, aquest sí que va perviure.

Mancomunitat i ciència. La modernització de la cultura catalana

Fèlix Villagrasa i Hernàndez (Barcelona, 1964) és doctor en història per la Universitat de Barcelona. Viu i treballa al Penedès. És autor dels llibres Els generals del 36 (2014), Breu Història de Catalunya (2013), Francesc Xavier Llorens i Barba. La Universitat de Barcelona i el pensament català en el segle XIX (2010), Miedo a la memoria, amb Octavio Alberola (2008), Discursos inaugurals de les institucions científiques catalanes a cavall dels segles XVIII i XIX, amb Santiago Riera i Tuèbols (2007), Una història de Ràdio PICA. 25 anys a contrapèl (2006) i L’Últim Càtar, amb Francesc F. Maestra, (1998), a més d’articles com «Ernst Jünger, un segle per a la reflexió i la polèmica» (L’Avenç, 1999). Ha col·laborat en la redacció de l’Atles del catalanisme (2012),L’Ateneu Barcelonès i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural (2006), Premsa cultural i intervenció política dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània (1814-1975) (2005) i L’Escola d’enginyers de Terrassa. Cent anys d’història (2005).

La modernització de la cultura catalana» que acabem de publicar a Afers... Com diu ell, «en paper, tinta i ànima». El treball de Fèlix ens «permet veure —tembé ho diu ell— els esforços de la generació de la Mancomunitat per reciclar l'aparell cultural i científic de Catalunya. Incitació que va mantenir el país en condicions d'afrontar el tempestuós segle XX». Enhorabona a l'autor... Ja es pot trobar a les llibreries, ILLAGRASA I HERNÀNDEZ, Fèlix. Mancomunitat i ciència. La modernització de la cultura catalana. Catarroja: Editorial Afers, 2015. Recerca i pensament, 79. 99 pàgs. [12 x 18,5]. Amb motiu del la commemoració del centenari de la posada en marxa de la Mancomunitat de Catalunya (1914-2014), han aparegut tot un seguit de treballs de recerca sobre aspectes poc coneguts d’aquesta institució encapçalada per Enric Prat de la Riba. Entre aquests treballs trobem l’opuscle de l’historiador Fèlix Villagrasa, amb l’objectiu de “donar a conèixer l’acció de les institucions oficials catalanes en la importació de teories i mètodes científics moderns en els diferents àmbits de coneixement durant aquell període”. L’autor interpreta l’obra científica de la Mancomunitat com la temptativa d’inserir la cultura i la recerca catalanes dins dels debats europeus contemporanis. D’acord amb aquest propòsit, l’ensenyament públic havia de jugar un paper fonamental a l’hora de posar les bases del progrés econòmic, cívic i social. L’autor destaca l’esforç econòmic de la Mancomunitat dins del camp dels estudis superiors i la difusió cultural, a partir del pressupost conjunt de les quatre diputacions catalanes. Un pressupost que rendibilitzat al màxim, en inversions com l’educació pública i les infraestructures de transport i comunicacions, va permetre la modernització i una millor articulació del món rural. El llibre fa un repàs a la promoció de l’alta cultura en l’obra de la Mancomunitat, des de les pensions de la Mancomunitat per a l’ampliació d’estudis a l’estranger fins als Cursos Monogràfics d’Ampliació d’Estudis i d’Intercanvi (CMAEI), sense oblidar de ressenyar la visita d’Albert Einstein a Catalunya l’any 1923. La supressió de la Mancomunitat aturà part de la modernització que s’estava experimentant a Catalunya, però ja estaven apuntades les línies de treball per al futur desenvolupament d’una gestió pròpia en sintonia amb els ritmes i les dinàmiques europees. L’opuscle acaba amb una relació, amb les referències biogràfiques bàsiques, dels estudiants becats i dels professors convidats a través dels cursos del CMAEI. El mateix autor assenyala possibles línies de recerca en un futur, com serien els estudis de les trajectòries personals dels investigadors becats, per tal de poder valorar els resultats a mig i llarg termini de les inversions realitzades en el camp de la recerca i la difusió del coneixement.