Amb l’arribada de l’arxiduc Carles d’Àustria a Barcelona l’any 1705, en plena guerra de Successió, va arribar també la música clàssica a la ciutat. Des d’aleshores Barcelona ha viscut una llarga història d’amor amb la música i sobretot amb els principals compositors: de Bach a Stravinsky, passant per Mozart, Beethoven, Verdi o, naturalment, Wagner.

Cesc Avilés s’ha capbussat en la recepció dels compositors a la ciutat —amor, rebuig, passió— i la seva repercussió: com Pau Casals rescata les suites de Bach, com sorgeixen el Teatre Líric, el Palau de la Música o el Liceu, com Lluís Millet i Amadeu Vives impulsen la creació de l’Orfeó Català, etc. I, amb una gran amenitat, l’autor recrea les anècdotes que provoquen les visites d’Strauss, Liszt o Stravinsky, o l’èpica cursa per aconseguir que Barcelona fos la primera ciutat on es representés Parsifal, un 31 de desembre de 1913.

Les millors històries i curiositats sobre Barcelona, la música clàssica i els grans compositors universals.
Cesc Avilés Pàmies
BARCELONA
MELÒMANA
La passió musical de la ciutat
a través dels grans compositors

Barcelona melòmana

Nascut a Reus (1981), és periodista de formació. Ha treballat en mitjans de comunicación comarcals i digitals, i fins i tot es va atrevir a crear una revista de caire cultural a Tarragona. Actualment és professor de llengua alemanya. Ha viscut a Viena, on va experimentar de primera mà què significa viure a la capital musical mundial. Conèixer la part oculta de les històries conegudes i explicar-ho és el que més li agrada. S’hi sent còmode i en gaudeix. Tant és així que col·labora com a guia cultural ensenyant les interioritats de la Barcelona filharmònica. Curiós de mena, explica als altres el que voldria que li expliquessin a ell. La música clàssica l’ha acompanyat des de petit. Amb Barcelona melòmana ha volgut unir la història social de la ciutat amb els autors universals de la historia de la música clàssica, com Mozart, Beethoven o Wagner

 La passió musical de la ciutat a través dels grans compositors

Amb l’arribada de l’arxiduc Carles d’Àustria a Barcelona l’any 1705, en plena guerra de Successió, va arribar també la música clàssica a la ciutat. Des d’aleshores Barcelona ha viscut una llarga història d’amor amb la música i sobretot amb els principals compositors: de Bach a Stravinsky, passant per Mozart, Beethoven, Verdi o, naturalment, Wagner.

Cesc Avilés s’ha capbussat en la recepció dels compositors a la ciutat —amor, rebuig, passió— i la seva repercussió: com Pau Casals rescata les suites de Bach, com sorgeixen el Teatre Líric, el Palau de la Música o el Liceu, com Lluís Millet i Amadeu Vives impulsen la creació de l’Orfeó Català, etc. I, amb una gran amenitat, l’autor recrea les anècdotes que provoquen les visites d’Strauss, Liszt o Stravinsky, o l’èpica cursa per aconseguir que Barcelona fos la primera ciutat on es representés Parsifal, un 31 de desembre de 1913.

Les millors històries i curiositats sobre Barcelona, la música clàssica i els grans compositors universals.

 

Elisabet es va quedar a Barcelona després que el seu marit marxés a Viena per ocupar el tron imperial arran de la defunció del seu germà. Exercint les seves funcions de reina, Elisabet va teixir una important empatia amb aquells catalans que s’havien convertit en els seus súbdits; pel que sembla, va arribar a apreciar-los, i els barcelonins, amb savoir faire, mig la van voler retenir com a garantia que els anglesos

 

 

acabarien per donar-los un cop de mà. Elisabet està enterrada al panteó que tota la nissaga dels Habsburg té a les criptes de l’església dels caputxins de Viena, a prop de la celebrity Sissí emperadriu. Damunt la pedra de la seva tomba, es va fer esculpir una escena de la seva arribada a Barcelona. Per a la posteritat.

Segons explica l’historiador Josep Subirà a La ópera en los teatros de Barcelona, Rossini quan escrivia una ària sovint deia: “D’aquí dos anys això és cantarà de Barcelona a Sant Petersburg”. Així d’aclaparador va ser l’èxit del compositor d’El barber de Sevilla en el primer terç del segle XIX. “La recepció de les òperes de Rossini va ser brutal a Barcelona, i també les de Donizetti i Bellini, i més endavant les de Verdi i Puccini. La tirania italiana va ser absoluta. Es pot dir que la ciutat sí que estava al dia de les òperes italianes”, diu Avilés, que recorda que abans de Rossini no s’hi feien reposicions. A partir d’aleshores és el públic qui demanda que tornin algunes òperes. Entre els principals admiradors de Rossini hi havia Ramon Carnicer, director de l’orquestra del Teatre de la Santa Creu, que va escriure una obertura per a l’estrena d’El barber de Sevilla a la capital catalana.