Cuando el agente literario Peter Katz recibe un manuscrito titulado El libro de los espejos, no puede evitar sentirse intrigado por lo que encuentra en él. Se trata de las memorias de un tal Richard Flynn, y en ellas habla de su época como estudiante en la Universidad de Princeton en la década de los ochenta, al tiempo que relata su estrecha amistad con otra estudiante y su relación con el profesor Joseph Wieder, un reconocido psicoanalista especializado en la pérdida de la memoria.
.
En el manuscrito, Flynn vuelve a los detalles olvidados de aquellos meses para contar la verdad sobre un trágico suceso que tuvo lugar la víspera de Navidad de 1987,hace más veintisiete años. Pero el manuscrito termina de forma abrupta y el agente literario se obsesiona por desenterrar la verdad. No será el único: un periodista de investigación intenta reconstruir los hechos y el detective original del caso, ya jubilado, pretende resolverlo antes de que el Alzheimer devore sus recuerdos

El llibre dels miralls.....e. o. chirovici

Nació en Transilvania en el seno de una familia con raíces en Rumanía, Hungría y Alemania.
Debutó como escritor con una colección de relatos breves, y su primera novela “The Massacre”, fue un éxito de ventas en Rumanía.
Trabajó durante años como periodista, primero como director de un prestigioso periódico y más tarde dirigiendo una importante cadena de televisión. Desde el año 2013 se dedica exclusivamente a la escritura y en la actualidad vive en Bruselas.
.
“El libro de los espejos” es su primera novela publicada en lengua española. Una inteligente novela de misterio y suspense psicológico que habla sobre el poder y la fragilidad de la memoria, un libro adictivo e impredecible en el que la verdad de un hombre se convierte en la mentira de otro.

Falta entrevista con el Autor 

 

La imagen puede contener:
 texto

El libro de los espejos del autor E.O. Chirovici

Per a gairebé tots els nord-americans, 1987 va ser l’any
que la borsa es va enfilar pels núvols abans de caure estrepitosament,
l’any que l’Irangate va continuar fent trontollar
la poltrona de Ronald Reagan a la Casa Blanca, i l’any
que The Bold and the Beautiful va començar a envair totes
les llars nord-americanes. Per a mi, en canvi, va ser l’any
que em vaig enamorar i que vaig descobrir l’existència
del mal.
Feia una mica més de tres anys que estudiava a Princeton
i vivia en un edifici vell i lleig de Bayard Lane, entre el
Museu d’Art i la biblioteca del Seminari. La casa tenia una
sala d’estar i una cuina americana a la planta baixa, i dues
habitacions de matrimoni amb un quarto de bany cada
una al primer pis. Tot just era a deu minuts a peu de la
McCosh Hall, on jo feia gairebé totes les classes de la carrera.
Una tarda d’octubre, vaig arribar a casa, vaig entrar a
la cuina i em va sorprendre trobar-hi una dona jove, alta i
esvelta que lluïa una cabellera rossa amb la clenxa al mig.
Em va dedicar una mirada afable a través d’unes ulleres de
muntura gruixuda que li conferien un aire sobri i sensual
alhora. Intentava obtenir mostassa prement-ne el tub amb
20
les mans, però no s’havia adonat que abans n’hauria d’haver
desenganxat la protecció de paper d’alumini. Vaig desenroscar
el tap, vaig desenganxar la protecció i vaig tornar
el tub a la noia. Ella m’ho va agrair i va escampar la salsa
groga i densa per la salsitxa de frankfurt que s’havia acabat
de bullir.
—Ei, gràcies —va dir, en un accent que l’havia acompanyada
des de l’Oest Mitjà i del qual no semblava gaire disposada
a desfer-se, ni que fos per estar a la moda—. En vols?
—No, gràcies. Per cert, em dic Richard Flynn. Ets la
nova llogatera?
Va fer que sí amb el cap. Havia clavat una queixalada
voraç al frankfurt i ara maldava per empassar-se el mos a
correcuita abans de respondre.
—Laura Baines. Encantada. Que tenia una mofeta o
alguna cosa per l’estil, el llogater d’abans? A dalt hi fot
una pudor que fa caure d’esquena. L’hauré de pintar igualment,
però... I la caldera tampoc no acaba de carburar, oi?
M’he hagut d’esperar mitja hora perquè s’escalfés l’aigua.
—Fumava com un carreter —li vaig comentar—. No
em refereixo a la caldera, eh?, sinó al paio d’abans. I no
només fumava cigarrets, ja m’entens... Però, a part d’això,
era bon paio. De cop i volta va decidir que es volia prendre
un any sabàtic i se n’ha tornat a casa. Ha tingut sort
perquè la propietària no li ha fet pagar el lloguer del que
quedava d’any. Pel que fa a la caldera, ja han vingut a arreglar-
la tres tècnics diferents. De moment no hi ha hagut
sort, però encara no he perdut l’esperança.
—Bon vent, doncs —va dir la Laura, mastegant i referint-
se a l’antic llogater, i llavors va assenyalar el microones
del marbre—. Estic fent crispetes: ara miraré la tele
una estona. A la CNN surt la Jessica en directe.
21
—Qui és la Jessica? —vaig preguntar.
El microones ens va avisar que les crispetes ja estaven
a punt per ser abocades al gran bol de vidre que la Laura
havia tret de les profunditats de l’armariet de sobre l’aigüera.
—La Jessica McClure és una nena que ha caigut en
un pou a Texas —em va explicar la Laura—. La CNN
en transmet l’operació de rescat en directe. Com pot ser
que no te n’hagis assabentat? Tothom en parla!
Va omplir el bol de crispetes i em va fer un gest perquè
la seguís a la sala d’estar.
Ens vam asseure al sofà i va engegar la tele. Durant
una estona, mentre observàvem els esdeveniments que se
succeïen a la pantalla, cap dels dos no va dir res. Feia un
octubre tirant a càlid, la pluja habitual de l’època brillava
per la seva absència i el crepuscle s’esmunyia a través de
les portes corredisses de vidre. Més enllà hi havia el parc
que envoltava Trinity Church, fosc i misteriós.
La Laura es va acabar el frankfurt i va agafar un grapat
de crispetes del bol. Semblava que s’havia oblidat del tot
de la meva presència. A la pantalla del televisor, un enginyer
explicava a un enviat especial els avenços en el pou
paral·lel que havien obert per permetre que l’equip de salvament
accedís directament a la nena que havia quedat
atrapada sota terra. Del sofà estant, la Laura es va treure
les sabatilles d’un xut, va arronsar les cames i es va posar
els peus sota el cos. Vaig veure que s’havia pintat les ungles
dels peus de color lila.
—Què estudies? —li vaig preguntar al cap d’una estona.
—Estic fent un màster de psicologia —va respondre
sense desclavar els ulls de la pantalla—. És el segon que
22
faig. Ja en tinc un de matemàtiques, de la Universitat de
Chicago. Sóc nascuda i criada a Evanston, Illinois. Hi has
estat mai? On la gent mastega tabac Red Man i es dedica
a cremar creus?
Vaig calcular que devia tenir dos o tres anys més que
jo, cosa que m’intimidava una mica. Quan tens aquestes
edats, una diferència de tres anys sembla abismal.
—Em pensava que això passava a Mississipí —vaig
dir—. La veritat és que no hi he estat mai, a Illinois. Vaig
néixer i créixer a Brooklyn. Només hi he estat un cop, a
l’Oest Mitjà, un estiu, quan tenia quinze anys, em sembla:
el meu pare i jo vam anar a pescar a les Ozarks, a Missouri.
També vam fer una visita a Saint Louis, si no em falla
la memòria. Psicologia després de matemàtiques?
—És que a l’escola em tenien per una mena de geni
—va dir—. Quan anava a l’insti, vaig guanyar un grapat de
competicions internacionals de matemàtiques, i als vint-iun
anys ja havia acabat el màster i estava a punt de començar
el doctorat. Però vaig rebutjar totes les beques i vaig
venir aquí a estudiar psicologia. El màster em va ajudar a
entrar en un programa de recerca.
—Perfecte, però encara no m’has contestat la pregunta.
—Tingues una mica de paciència.
Es va espolsar les engrunes de crispetes de la samarreta.
Ho recordo perfectament. Duia uns texans rentats a la
pedra, d’aquells amb diverses cremalleres que començaven
a estar de moda en aquella època, i una samarreta
blanca de màniga curta.
Va anar a buscar una coca-cola a la nevera i em va preguntar
si en volia una. Va obrir les llaunes, hi va intro016-
23
duir una palleta a cada una, va tornar al sofà i me’n va
allargar una.
—Un cop llicenciada, aquell mateix estiu, em vaig
enamorar d’un noi d’Evanston. Ell havia anat a passar les
vacances a casa. Feia un màster d’electrònica al MIT, alguna
cosa relacionada amb els ordinadors. Era un noi ben
plantat i aparentment intel·ligent que es deia John R. Findley.
Tenia dos anys més que jo i ens havíem conegut una
mica a l’institut. Però, al cap d’un mes, me’l va prendre la
Julia Craig, una de les criatures més imbècils que he conegut
mai, un tipus d’homínid que havia après a articular
una dotzena de paraules, a depilar-se les cames i a fer servir
la forquilla i el ganivet. Em vaig adonar que encara que
servidora tingués molta traça a l’hora de resoldre equacions
i integrals, no tenia ni la més remota idea del que
pensaven les persones, en especial els homes. Vaig entendre
que, si no anava amb compte, em passaria la vida envoltada
de gats, conillets d’índies i lloros. I per això a la tardor
següent vaig venir aquí. La mare es va preocupar i va
intentar fer-me canviar d’opinió, però també em coneixia
prou bé per saber que li hauria costat menys ensenyar-me
a volar amb una escombra. El cas és que acabo aquest any
i no m’he penedit mai de la decisió que vaig prendre.
—Jo també acabo aquest any. I ja ho has après, el que
t’havies proposat? —li vaig preguntar—. Em refereixo a la
manera de pensar dels homes...
Em va mirar directament als ulls per primera vegada.
—No ho sé ben bé, però em sembla que he progressat.
En John va trencar amb aquella Godzilla al cap de poques
setmanes. Però després no li vaig contestar les trucades,
tot i que fa mesos que intenta posar-se en contacte amb
mi. Potser sóc massa primmirada, ves.

GRANDES OPINADORES, PROFESIONALES HANTE UN APRENDIZ

¿Qué han dicho de “El libro de los espejos”?

«Un puzzle ingenioso en el que todas las piezas encajan a la perfección.»
Toni Hill

«La historia de un crimen contada como Picasso pintaba sus cuadros.»
Lee Child

«Chirovici dibuja bien sus personajes y tienta al lector con revelaciones programadas con inteligencia. Un rompecabezas astuto y elegante que sin duda complacerá a los aficionados más literarios del género negro.»
Kirkus Review

«El argumento es fuerte y convincente; al final todo se revela con un mecanismo que funciona a la perfección, preciso, como un reloj. […] Una escritura magistral, con tres voces muy distintas la una de la otra. La America de Chirovici nos recuerda a la America de Joël Dicker.»
Giancarlo De Cataldo, La Reppublica

«Una trama intrincada… la acción culmina en una resolución astuta y creíble.»
Publishers Weekly

«Explora cómo el recuerdo de un mismo momento cambia en cada persona, así como la naturaleza resbaladiza de la verdad. El libro de los espejos es una novela perspicaz y apasionante.»
Booktime

«Esta metanovela es dinámica y está repleta de ambigüedad. Un misterio de alto nivel listo para ser investigado.»
Crime Scene Magazine

«El libro de los espejos será sin duda un éxito, es un libro adictivo al más puro estilo norteamericano que no puedes abandonar hasta las últimas páginas… lo leeréis de una sentada (imposible hacerlo de ningún otro modo).»
Page des libraires.