La extraordinària història de la noia que va acabar dirigint una indústria de guerra per atzar.Roser Ferran és una de les últimes persones vives que van tenir un càrrec de responsabilitat a la República. Amb 21 anys va tenir a les seves ordres 3.000 treballadors de les cinc fàbriques Pirelli (fabricava els pneumàtics dels camions que anaven al front).
Amb el relat de la seva vida, anirem obrint la porta a personatges fascinants que ella va conèixer –Toscanini, un dels grans directors d’orquestra de la història; el periodista César González-Ruano; l’enginyer Luraghi, poeta i futur president d’Alfa Romeo...– , per anar teixint el fresc del segle que li va tocar viure. Una vida de modernitat, atzar, vertigen i voluntat de ferro.

La noia de la Pirelli Gemma Saura Barrera i Plàcid Garcia-Planas

Plàcid Garcia-Planas
Novel·la literària, Novel·la contemporània
Plàcid Garcia-Planas nació en el seno de una familia textil de Sabadell en 1962. Licenciado en Periodismo por la Universidad de Navarra, es reportero de La Vanguardia de Barcelona desde 1988. En su amplia trayectoria profesional ha cubierto las guerras yugoslavas, las dos guerras del Golfo y los conflictos de Líbano, Israel, Palestina y Afganistán, entre otros. Es autor de La revancha del reportero, libro en el que sigue la huella a siete grandes corresponsales de guerra de La Vanguardia desde 1893. Con esta obra, Jazz en el despacho de Hitler, ha sido galardonado con el Premio Godó de Periodismo de Investigación y Reportaje.

Volar sobre Barcelona: era el premi per les seves bones notes.
Ella es va asseure darrere el pilot i l’hidroavió militar italià s’elevà des de les aigües del port.
Tenia tretze anys i aquell vol resumia la lluita entre el destí i la voluntat que, amb estranya insistència, ha marcat la vida de la Roser Ferran Gayet.»

Va néixer a Barcelona el 1915, quan la Gran Guerra devorava Europa. Va créixer a la Itàlia de Mussolini, on va veure els primers braços alçats d’Europa. Sense buscar-ho, va portar les regnes d’una indústria de guerra a la Barcelona dels bombardejos aeris. Res no seria igual després del seu pas per la Pirelli.
Va sobreviure com a refugiada al camp d’Argelers. Va col·laborar amb la Resistència francesa a la Segona Guerra Mundial. I va veure passar el franquisme des d’un balcó a la plaça d’Oriente de Madrid, on el 3 d’octubre del 2015 va fer cent anys.
Resultat d'imatges de ROSER FERRAN GAYET
Entre els jocs de l’atzar i les ganes de sortir-se’n, la seva vida ha estat tan llarga com extraordinària, una memòria que travessa els nusos de la història catalana, espanyola i europea del segle xx.

I és que la història de la Roser és per publicar un llibre, perquè és una d’aquelles històries que déu n’hi do! D’aquelles en què el personatge, sense voler-ho, acaba convertint-se en protagonista i espectador de bona part de la pròpia història del seu país -una mena de Forrest Gump, vaja-.

 

Tot començaria pel desig del seu pare de ser tenor, tot i les seves escasses possibilitats d’aconseguir-ho. Però aquest anhel és el que els va portar a Itàlia, on la Roser va passar la seva infantesa i va poder conèixer -i viure- la Itàlia de Mussolini. Havent viscut a l’estranger, i un cop a Barcelona altra vegada, la Roser va aconseguir una feina de secretària a la Pirelli, fet que va canviar la seva vida, convertint-se, per un seguit d’errors i casualitats -i després també per mèrits propis- en una de les dirigents de la multinacional.

 

No us vull explicar gaire més perquè el llibre repassa any rere any la vida d’aquesta dona que, actualment, als seus cent anys acabats de fer, viu a Madrid. Una vida que ha vist els bombardejos de la Primera Guerra Mundial, la Segona República i també la Segona Guerra Mundial, com a simple ciutadana, però també com a refugiada al camp d’Argelers.

 

Una vida que resulta ser molt i molt interessant i que val molt la pena seguir entre la narració d’aquests dos periodistes -Garcia-Planas i Saura, bona feina!- i la pròpia veu de la Roser, que de tant en tant es fa sentir en primera persona.

 

Va passar de ser una secretària de la Pirelli a dirigir-la durant la Guerra Civil. Era dona i no era republicana. Com s’ho va fer?

Jo no era res. Bé, era mussoliniana, però quan van començar a bombardejar i metrallar la ciutat em va caure l’ànima als peus i vaig deixar de ser-ho. Tot és fruit de les circumstàncies. Van marxar els italians i van venir els anarquistes. Quan els van mobilitzar, van fer una assemblea i van preguntar qui treballava més bé i van dir: la Ferran. I ja està. És així de senzill. Em van acceptar de seguida. Era complidora i vaig seguir vigilant perquè tot rutllés. I ho feia tot amb bona fe.

Malgrat no haver-se apuntat a cap bàndol va haver de fugir el 1939.

A França primer ens miraven malament perquè es pensaven que els rojos portàvem banyes. A poc a poc ens van anar acceptant. Però vaig voler anar a una escola francesa i em van dir que no, perquè no em podia barrejar amb noies franceses. Pensaven que els podia ensenyar coses dolentes, però crec que elles me’n podien ensenyar moltes més [fa un somriure murri]. Quan vam tornar el 1943 van detenir el meu pare, que mai s’havia ficat en política. Només em seguia a mi. El vam poder treure de la presó abans d’un mes però l’havien humiliat tant que va sortir esquizofrènic i paranoic. Va ser molt trist. Va morir el novembre del 1943 a Sant Pau. Aquell hivern feia molt fred.

Poc temps després va anar a viure Madrid i ja no va treballar més. No ho enyorava?

Vaig anar a viure a Madrid després de casar-me. No volia nòvios d’aquests que avui t’estimen i demà et deixen. El problema era que amb la guerra tots els meus pretendents tenien vuit anys menys que jo. Eren joves, macos i bons nois. Però vaig pensar que jo em faria velleta i ells continuarien sent joves. Ara penso que era una tonteria. A més, els homes envelleixen pitjor. [Va casar-se amb Julián Ruiz Aranda, un empresari 22 anys més gran que ella de qui mai va estar enamorada.] Vaig voler treballar quan tenia més de 40 anys perquè el meu marit era molt irregular a l’hora de donar-me cèntims. Vaig fer un examen a la Naviera Elcano. Érem 22 i vaig aconseguir la plaça. L’hi vaig plantejar al meu marit. Tan bon punt vaig obrir la boca em va clavar una bufetada. Allà es va acabar la discussió.

Enyorava la llibertat?

La llibertat i no haver de demanar diners a ningú.

A vostè la van descobrir els periodistes perquè va conèixer César González-Ruano. Quina era la seva relació amb ell?

Era un marquès frustrat, es considerava superior a tothom. El meu marit col·laborava amb els nazis i va conèixer González-Ruano a París. Li proporcionava pisos de jueus perquè els cuidés. I ell s’ho venia tot. Va fer un article mofant-se de la senyora que “ todo lo preguntaba”. Aquesta senyora era jo, perquè sempre li preguntava amb sorna d’on provenia el que tenia.

 

 

 

Opinio de valenti fainê

Donem les gràcies a Plàcid Garcia-Planas per l´amabilitat que va tenir amb nosaltres al regalar-nos tots aquests llibres que ha escrit ja que a les editorials estaven les edicions esgotades. Retorna dons ara el èxit de un intrèpid reporter de guerra