Els musulmans van arribar a principis del segle VIII i van estendre el seu govern fins a les ciutats de Narbona, Carcassona i Tolosa de Llenguadoc. En alguns territoris de l’actual Catalunya, el domini andalusí va durar més de quatre-cents anys, i la presència de la religió musulmana es va allargar fins al segle XVII. Moros i catalans repassa la invasió islàmica i la progressiva recuperació cristiana, com van conviure aquí les diferents societats, què pensaven els moros dels cristians («No veuràs ningú més brut que ells»), com es van expulsar els moriscos...
A més d’aclarir creences i desfer mites erronis, en aquest llibre trobaràs un munt de curiositats que no sabies de la presència islàmica a Catalunya:
• Al riu Segre s’hi podia trobar or i a l’Ebre pescar esturions i caçar castors.
• Després de recuperar Barcelona, la nova frontera va ser l’origen dels trets lingüístics diferents entre la Catalunya Vella i la Nova.
• A Lleida els moros van fer fora uns nous invasors que eren... hongaresos!
• Ya’qub al-Isra’ilí al-Turtuixí (el de Tortosa), erudit, filòsof i poeta, és una de les màximes personalitats nascudes mai a Catalunya.
• Paraules de les quals es desconeixia el seu origen àrab: per exemple, romesco, amanyagar i enxaneta.
• L’últim califa de Còrdova, Hixam ibn Muhàmmad, potser està enterrat a Balaguer.

MOROS I CATALANS

Nascuda a Banyoles el 1943, és doctora en filologia semítica i en història medieval i professora emèrita d’estudis àrabs i islàmics de la Universitat de Barcelona. És membre emèrita de l’Institut d’Estudis Catalans i professora de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Treballa en els camps de les minories religioses i del passat islàmic de les terres catalanoparlants des del punt de vista històric i filològic.

És autora, entre altres obres, de Raons d’identitat del País Valencià. Pèls i senyals (1976); Contra moros i jueus: Formació i estratègia d’unes discriminacions al País Valencià (1981); De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (2000); Obertura a l’islam (2002), Ser dona i musulmana (2007) i L’islam avui (2016).

Aquest no és un llibre d’història, sinó d’històries que van passar... De fet, van passar molt abans que fóssim catalans. Per començar, hem de remuntar-nos a la primera meitat del segle viii, quan els nostres avantpassats ja eren la barreja de gent que després hem continuat sent... Abans que algú altre o que nosaltres mateixos ens donéssim el nom de catalans, en và- rem tenir d’altres, de noms: visigots, romans, celtibers, ibers (encara que no tots pertanyéssim a la mateixa categoria)... i reculant, reculant, ens perdem més en la foscor de la prehistòria,

 

agrupats en tribus i clans de noms curiosos i variats. Doncs bé, en aquesta època també vam ser musulmans (d’origen àrab o berber) o muladís, és a dir, hispànics convertits al credo de l’islam, o mossàrabs si continuàvem sent cristians, i, fins i tot, vam ser esclaus. Acabat el període andalusí, quan manaven els cristians, alguns vam ser moros o sarraïns, però de fet, el nom que ens ha donat la historiografia és el de mudèjars si professàvem la fe islàmica i, després dels bateigs forçosos i massius, vam ser moriscos. El llibre que teniu a les mans tracta el nostre passat, des de l’arribada, sistemàtica de musulmans a terres ibèriques, l’any 711, fins que l’islam en fou expulsat, a començaments del segle xvii, per reial decret. D’aleshores ençà, i sobretot des de mitjan segle passat, s’han instal·lat nous musulmans a Catalunya, però la seva arribada, la seva història i els seus motius són tota una altra qüestió, que ara i aquí no tractaré. Per què moros i catalans en el títol? M’he decidit per titular així aquesta obra per les raons que tot seguit explicaré. El terme moro en època medieval no va tenir el sentit despectiu que alguns ignorants –i potser també mal intencionats– li donen avui, tot desconeixent-ne l’origen i el vertader significat. Lamentablement i errònia, de vegades aquest nom s’aplica a musulmans de molt diverses procedències i fins i tots als conversos actuals, quan, en realitat, moro al·ludia i al·ludeix als descendents dels habitants de la Mauritània romana, els mauri, que, grosso modo, són els que ara, al marge de les seves creences, anomenem magrebins. Fa temps que diversos

 

historiadors i filòlegs ens esforcem a eliminar el component de menyspreu que acompanya gairebé sempre el nom de moro i en critiquem l’ús quan s’aplica a tots els musulmans, sigui quin sigui el seu origen geogràfic, però la veritat és que, ara com ara, aquest error sembla difícil d’erradicar. Hem d’assenyalar l’absència de menyspreu en l’ús del terme sarraí, que, al seu torn, deriva del mot sarraceni, que era un dels noms que utilitzaren els autors clàssics llatins i els eclesiàstics per designar genèricament els àrabs, tot i que els àrabs no el van fer servir mai. Sembla que prové de l’arameu rabínic sarqa’/ín, gentilici de seraq, ‘desert’, i que es va donar d’entrada a la tribu nòmada del nord d’Aràbia dels, Banu Sarraj, que solia dedicar-se a la ramaderia, però també al pillatge de les caravanes que travessaven la península del Sinaí. Per extensió, va aplicar-se a tots els àrabs i, més endavant, a tots els musulmans, especialment als hispànics quan ja existia el nom de catalans. En la nostra edat mitjana, cap dels dos conceptes no va ser mai despectiu i la documentació de la Corona catalanoaragonesa mostra a bastament que els musulmans hi foren coneguts indistintament com a moros o sarraïns. Ambdues denominacions figuren amb tota normalitat al Libre dels Feyts o Crònica de Jaume I quan el rei parla, per exemple, dels pactes que va establint amb els representants de les aljames (les comunitats sarraïnes) valencianes. També s’utilitza en les altres grans cròniques catalanes medievals, com les de Ramon Muntaner, Bernat Desclot o el rei en Pere, així com en l’obra de Llull i un llarg etcètera. D’altra banda, he pensat que potser seria bo reivindicar el bon ús del terme moro i reimplantar el nom de sarraïns entre nosaltres, perquè és bonic, té una magnífica sonoritat i fins i tot –i si ho voleu– perquè porta dièresi en el femení i en el plural (si les noves normes de l’IEC no l’han suprimida). Així, s’aniria estenent en el llenguatge quotidià i deixaríem de dir «moros» als musulmans pakistanesos, als senegalesos, als egipcis, als francesos, als de Nova York o als nascuts i viscuts al carrer Gran de Gràcia. I, pitjor encara!, no explicaríem que «s’ha fet moro» el fill de la senyora Quimeta de Sants o d’allà on sigui si es convertís a l’islam. En aquesta obra he prescindit dels llibres de polèmica religiosa medieval, nombrosos, interessants i ben estudiats, perquè, encara que la majoria fossin destinats al poble, s’ha de tenir en compte que són producte d’intel·lectuals més,

o menys qualificats. En conseqüència, cal espigolar les dades disperses sobre els moros o sarraïns en la documentació general; des d’aquí convido els estudiosos a tirar endavant aquesta tasca tan feixuga. I ara, centrant-nos en el període comprès entre els anys 713 i 1614, anirem veient algunes de les coses que van passar...