Las "Argelagues" de Gemma Ruiz siguen creciendo y llegan a la octava edición




L’argelaga és un arbust que trobem als llocs secs i pedregosos que s’assembla molt a la ginesta, en la forma i color de les flors, però que té una diferència molt acusada: té punxes potents i nombroses. I una gran capacitat de resistir i tornar a florir malgrat les condicions en què es troba.
Tres dones de diverses generacions al llarg del segle XX que viuran el procés d’industrialització, el pas de la vida a pagès a la vida als afores d’una ciutat i sobretot els canvis que es produeixen en la vida diària familiar. ‘Argelagues’ està ambientada entre Castellterçol i Sabadell, del Vallès rural al Vallès urbà.Perquè l’obra de Gemma Ruiz, cara nova en el món literari però coneguda pels vint anys que fa cròniques culturals a TV3, tracta d’aquella generació que va haver de canviar el poble per la ciutat i el camp per la fàbrica. La culpable principal del naixement d’aquest llibre és la Remei, l’àvia de l’autora, que com a protagonista dels fets veu passar la història del país per davant dels seus propis ulls. “Argelagues és la cara B de la industrialització del tèxtil al Vallès”, destaca Josep Lluch, terrassenc i editor de Proa.

Argelagues


Gemma Ruiz nació en Sabadell, Barcelona en 1975


Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) es una periodista y escritora catalana.

Como periodista, ha trabajado desde 1996 en los servicios de Televisió de Catalunya, donde se ha encargado de la crónica cultural de los Telenoticies. Como escritora, publicó su primera novel·la, Argelagues, en septiembre de 2016.

La periodista Gemma explica la vida de tres dones de diverses generacions al llarg del segle XX, entre Castellterçol i Sabadell, del Vallès rural al Vallès urbà. L’esforç per adaptar-se als efectes de la revolució del tèxtil, el pas de la vida a pagès a la vida als afores d’una ciutat en procés d’industrialització, i sobretot els canvis que es produeixen en la vida diària familiar. Els fets i les veus reivindiquen, per si mateixos, el paper de la dona en l’evolució de la societat catalana del segle XX. Argelagues és un relat èpic i emotiu sobre aquestes Han de fer bona cara. I aguantar aquell pet de sol com sigui. No moure’s. Ben quietones. Ni un pèl. Com si fossin a cal retratista. O com si avui fos la fira del bestiar i elles l’indiot més llustrós. Que no se’ls hi descargolin els tirabuixons! Que no se’ls hi empolsini ni un tris la faldilla! Només faltaria, després de la feinada. Elles sí que han tret la rifa. És l’any que hi ha hagut aigua pel pare i per la mare, a Castellterçol. Que vol dir bones collites. I també bons negocis per paraires i botiguers. Però també és l’any que s’han trobat sense parelles per la dansa i el ball del ciri. Han fet curt de vailets i de pubilles, ves. Dels que compten, esclar. Dels que neixen amb una clapa que diu tu sí que pots ballar per la Festa Major. I vet aquí que hagin de fer-ho fer a la canalleta. I avui tothom se les ha de mirar, les toies petites. I fer oooh!, i de seguida buscar entremig de la gentada una, dugues, tres, tantes mares com els arribi la vista per ferlos el senyal de la teva fa més goig que cap. Elles sí que han tret la rifa. Van blanques de cap a peus. I no un blanc, blanc. Un blanc que fa quedar sense ulls. Mantellina, vestit, calcetes, viso, enagos, sabatetes, mitges, guants, puntes i puntetes. Enlluernen tant o més que les toies grans. I la Reina de la Festa ja és cosa de no dir. I blanques i ben rostides van aguantant el xàfec, les toies petites. I mira, millor. Més val que hi vagin trobant gust. Un dia hauran de fer aquest mateix bonic al costat de marits i sogres. I al costat dels entapissats. I dels cortinatges. I dels quadros. Sense dir ni piu. Sense moure ni un pèl. Com si fossin a cal retratista. O com si fossin a la fira del bestiar. Elles sí que han tret la rifa. Cau foc, i aquells minuts d’ofec bé que se’ls han de distreure amb una cosa o altra, les toies petites. Es fixen en els músics, que ja treuen la son de les orelles a l’arsenal de vent. Senten les autoritats escurar-se goles tan distingides igual que xemeneies. Veuen una ombrel·la que s’obre perquí. En cacen una altra que es desplega perllà. I xiu-xius. I rebombori. I barrets de copa suats que es falquen. I vanos que repiquen pitreres. Clenc clenc clenc contra les agulles de pit. No se n’adonaran que aviat seran elles les del clenc clenc clenc. Aviat, aviat. Després que seran triades, casades, beneïdes i prenyades. I mestresses, esclar, mestresses. Elles sí que han tret la rifa. Xit! Va, va, que la dansa ja comença! Guaiteu com fan voleiar faldilles i capes! I mireu-les que ben agafadetes de bracet dels toiets que van! Ells també han tret la rifa. Enclenxinats, mudats, bufons perquè sí. I ella ja mira, ja. Els veu com figuretes, de radere, estant. Però no perd passada. I sap prou bé què vol dir cada moviment de la dansa. Un passet: quatre bons àpats al dia. Punta: minyones per una misèria de setmanada. Reverència: mossos per misèria i mitja. Taló: roba bona i més bon sabó. Un altre passet, cèntims a cabassos. La Remei té la mateixa edat de les toies petites. És nada allà mateix. Té cames i braços per dones i també un homenatge que estava pendent.

 

ballar igual que elles. I pell i suor per aguantar la calorada igual. Però és com si no fos al món. Ni aquell últim diumenge d’agost ni cap. Ella és de pagès, i filla de jornalers. Més avall... més avall només hi ha el bestiar

 

 

 

Gemma Ruiz ha fet la història, sobretot, de la besàvia Remei i de l’àvia i tieta-àvia de la seva família. La història de les dones que passen de viure a pagès a fer-ho les ciutats, en aquest cas, a Sabadell, on seran una mà d’obra importantíssima i on tindran una vida gens fàcil, plena de sacrificis i dedicació a marits i fills, de molt de treball i molt dur, i amb una estricta obediència als encarregats de fàbrica i a les normes morals del moment. Sovint els caldrà lluitar i patir per assegurar l’alimentació i un cert benestar per tots, especialment durant l’etapa d’escassetat, durant la guerra, i l’època de l’estraperlo en la llarga postguerra.

Que el món és partit per dos la Remei ho sap del néixer. Rics i pobres. Amos i terregada. Bonafès i malànimes. Cabals i ximples. Agraciats i esguerrats. I que Castellterçol no se n’escapa també ho sap. Una cosa és el poble. L’altra, les masies. Ningú es confon. Ningú es barreja. O ets dels uns, o ets dels altres. I feta queda la ratlla. A la banda de muntanya no es poden ni ensumar, uns vestits tan blancs i fins. La Remei porta parracs, molts dies ni calces. I les sabates les pidola. Sort en té de la Filomena. Quan se’t facin velles, per mi! I que bé el dia que n’hi dóna. Encara que la Filomena tingui el peu més gros. Encara que la Remei les vagi perdent pel camí. O això, o les espardenyes de vetes ratades O descalça. Si no, de què es miraria la dansa des de tan lluny. De tan pobra que ni amigues no té, la Remei. I la Filomena li fa una mica el fet. Una bona mossa, la filla de La Ginebreda. És l’única casa que la Remei veu des de ca seva, Les Canals. Era una masia a punt d’anar a terra, quan els pares l’hi van llogar a l’Oller, l’amo de tot. Per tenir un mig sostre i poder-se casar. Però misèria i companyia, Les Canals. Només té sol. D’això sí, per donar i per vendre. Llàstima que del sol no se’n pugui tirar cap tros a l’olla. La Remei s’estimaria més l’obaga de La Ginebreda. Si això volgués dir el seu cal- çat i el seu tiberi, oi tant. Allà poden tenir tall i sabates per les poues de glaç, aquelles gàbies que empresonen glaçada l’aigua més dolça i més neta de les rieres. I que tan bon servei fa als senyors de Barcelona. Castellterçol és la millor mamella de gel que es pot trobar. L’únic poble a una nit de Barcelona on hi glaça cada dia, vet aquí el què. Però el glaç no es fa sol. I també ha de ser la millor mamella de pouers, Castellterçol. A mig octubre ja comença el tràfec d’homes cap a les poues. Homes forts, valents. I arreplegats. El pare de la Remei n’és un. Busca guanyar quatre quartos quan l’Oller, l’amo de tot, no ha de menester bra- ços a les terres. I au. Primer de tot treu merda. Les poues han de quedar netes del fullam que s’hi ha anat apilant tot l’any. Bo i desbrossades, prepara les basses. És aquí on es faran les llenques de gel quan glaci. I el pare de la Re mei espera el fred. I quan glaça, ai quan glaça. Ara sí que se’n veurà un bull. Arriba l’hora d’empouar. L’hora del calvari. Ha de pescar les llenques de glaç que hagi criat la bassa i les ha de posar per pisos a la poua. D’una en una. Que no li rellisquin. Que no se li esquerdin. I que no li quedin enganxades, sobretot. Si dugues s’arrapen, cagada. I el pare de la Remei es crema les mans remenant aquelles lloses, apilant-les a pes de braços. Són grosses com burros. I cantelludes, les malparides. S’ha d’escarrassar perquè surtin del cau manses i senceretes quan sigui el moment. Que per postres sempre és de nit, i amb prou feines s’hi veu. I sempre és un va, va, de pressa, de pressa, que el carro ha de marxar cap a Barcelona! A ciutat l’esperen amb candeletes, l’aigua de Castellterçol feta glaç. Tu diràs. El gel serà pels de l’altre cantó de la ratlla, pels més distingits. Pels que sempre són de l’últim que els hi parlen. Aquests sí que saben com fer-se passar la calda d’havent dinat. Oi tant. A les millors cases d’Europa ja ho fan. I la delícia ve de tirar un tros de gel a la tasseta del cafè. Tan senzill i tan extraordinari! I tan carregats de romanços que els troben, les minyonetes que els hi han de preparar amb els ets i uts d’un cerimonial. Una benaventurada llenca de gel esmicolada a la salsera, res més. Però no se’l miren amb aquella cara, no, el gall de Nadal. I la feina és de les minyonetes per engrapar-lo. Un per un, sense que se’ls escapoleixi. Ni vagi a parar a cap ull. Ni a cap escot. I les pobretes giragonsen i fins treuen la llengua per fer força. Uf, ja el tenen! I ja el poden fer caure a cada tasseta. Cling, aquí té el seu cafè, senyor tal. Clong, aquí té el seu cafè, senyora qual. I se’l prenen amb un delit! No el deixen ni desfer que ja el tenen coll avall. I en acabat es miren. I es fan posar els ulls en blanc. De formidable que fan veure que els ha semblat! I en aquella sala tan refistolada no es parla de res més. Valga’m déu, quins llanuts els que encara es beuen el cafè calent com un dimoni! Amb aquesta xafogor! On s’és vist! Quin poc món! Tancades a la cuina, les minyonetes es pixen de riure. No es poden treure del cap els treballs del senyor tal i de la senyora qual. Quines ganyotes que feien! S’hi han hagut d’afegir tres i quatre cullerades de sucre d’amagat! De dolent que l’han arribat a trobar, un cafè tan fred! La Remei, ni pensaments que el glaç que fa gruar tant el pare sigui per aigualir el cafè de Barcelona. Però de coses estrafolàries també en veu, també. Comencen a passar quan arriba l’estiu. Quan arriben ells. I aquests sí que ja són figues d’un altre paner. A la Remei li sembla que una raça de bestiar així només pot ser nova d’ara. Amb el bon temps els descarreguen i els reparteixen pel poble. Tips i abeurats, els deixen anar. I li sur- ten per tot arreu. Pels volts de la Fonda Prudèncio. Sortint del Cafè de l’Amistat. A les tendes. Als camins. A les fonts. Sempre que els repassa ho veu, que no són ben bé com els d’allà. De l’altra banda de la tanca sí, però d’una raça diferent. Per força. Amb aquella cara tan blanca i fina. El pèl sempre tan ben raspallat. La llana de la millor classe. La Remei no l’havia vist mai, un ramat com si l’acabessin de treure de la capsa. Ni un que pasturés només pel goig de pasturar. Sense tenir pressa per anar enlloc. Ni haver-se d’amorrar a terra. El cap sempre enlaire. I vinga mirar-ho tot com si s’ho volguessin apendre de memòria. Ara digues tu què hi deuen tenir, aquí dins. Perquè d’aquest bestiar se’n sent a dir cada disbarat...

 

 

 

La Remei va tenir un ramat d’aquests arran de nas. Va ser una tarda, a l’era de la casa que per sostre hi té una roca, Esplugues. El germà gran de la Remei era acabat de casar amb la Doloretes, i s’hi havien llogat per ferhi de masovers. Amb la mare i la germana més petita, la Maria, els van a portar un cistell de prunes. No se’n fan de més dolces en tota la contrada. És el sol de Les Canals, que les torna confitura. I és la mare de la Remei, que no pot tenir aquella prunera més aviciada. El fill gran hi té una flaca, per les prunes. I la mare de la Remei la té per ell. Si fossin cireres el que el perdessin, hauria anat allà on fos a trobar-li un cirerer.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Opinió retardada de valenti fainê

 

Sabadell amb els seus 200.000 habitants, fins als anys 70 era una immensa fàbrica tèxtil. Sabadell aposta per la recuperació del patrimoni de la ciutat. Sabadell no té catedral ni edificis d'autor, però és memòria viva de la societat industrial que, a mitjan segle XIX, va enfonsar els peus en el carbó i va créixer fins als anys setanta d'aquest segle,

Gran llibre per recorda  sobre tot a las dones, que tanta i tanta suo varen deixar a las Fabricats,, cal recorda aquelles que després de la jornada a mes tenien que fer-ne la feina de casa, es per eixos que varen tingué que aguantar fins i tot agressions ja que els homes dominaven la situació.  Ara nomes es tracta de comentar que me impactat un llibre com aquet em el moment mes precís: del enderrocament de part de el últim vestigi tèxtil de la Ciutat de SABADELL, la fabrica ARTEXTIL?  tot eixos , pel interessos creats per las política Bosnianes de la Ciutat i el Vallès

 

 

UN PEL DE HISTORIA

 

 

 

 

Les ciutats de Sabadell i Terrassa comparteixen un passat d'esplendor de la indústria llanera catalana que els ha deixat nombrosos edificis singulars de l'època, alguns visitats en aquesta ruta.

 

El Museu Tèxtil i el Museu de la Ciència i la Tècnica, tots dos a la ciutat de Terrassa, permeten ampliar coneixements al voltant de l'antiga explotació tèxtil de la regió.

 

Cal entrar a Sabadell per la carretera de Caldes de Montbui (la C-1413a) i observar, poc abans d'arribar, al costat del riu Ripoll, la Torre de les Aigües. Més avall del riu, hi ha el pont de la Salut.

 

Al carrer del Sol, hi ha el primer vapor de la ciutat, Can Pissit. Els vapors eren fàbriques tèxtils que comptaven amb grans naus industrials que funcionaven principalment amb la força de màquines de vapor. Tenien xemeneies molt característiques.

 

Al carrer de Sant Pau, es pot veure el vapor d'Buxeda Vell, que compta amb una espectacular xemeneia de 30 metres d'altura. Can Llonch és un altre vapor emplaçat al carrer de la Salut (en el nº 115). Al barri també es troben el Vapor Codina, al carrer Blasco de Garay, i el Vapor Badia (actualment és la biblioteca municipal), al nº 64 del carrer de l'Estació, que és el que conserva millor el seu aspecte original. Anant cap al carrer de Gràcia es pot contemplar també l'edifici modernista, de l'any 1911, de l'Escola Industrial de Sabadell.

 

Es pren la carretera N-150 i se segueix cap a l'oest en direcció a Terrassa. S'accedeix a Terrassa (km 8) per la rambla d'Egara, on, en el núm 270, es pot fer una visita al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Es continua pujant per la Rambla i es gira a l'esquerra pel carrer de Volta, en la qual, al parc de Sant Jordi, es troba la masia Freixa, un edifici modernista obra de Lluís Muncunill.

 

Cal desfer el camí fins a tornar de nou a la rambla i seguir per l'altre costat d'aquesta, ara amb el nom de carrer de la Rasa. S'arriba a la plaça de Saragossa i, recte pel carrer Nou de Sant Pere, es troba el parc de Vallparadís. Es baixa pel carrer de la Rectoria i se surt a la de Salmerón, on al número 25 hi ha el Museu Tèxtil de la ciutat. Fi de l'itinerari.

 

 

 

 

 

 

 

Gemma Ruiz, periodista i autora d''Argelagues'

Dediquem el programa a la literatura amb dues propostes interessants i ben diferents. A la primera part hem convidat a la periodista de TV3 Gemma Ruiz, que acaba de debutar amb la novel·la ‘Argelagues’, una radiografia del paper de la dona al llarg del segle XX a partir de les vivències de la seva besàvia i les dues àvies. Ruiz utilitza un català popular per escriure aquesta història, basada en una família que va passar de viure del camp a la ciutat en plena revolució del tèxtil a Sabadell.