La primera novel·la de Jenn Díaz escrita en català, un esdeveniment literari. Una autora d’univers personalíssim, mescla d’allò més íntim i allò més universal, que arrela en la tradició de les millors escriptores de la literatura moderna: Ginzburg, Woolf, Martín Gaite...

Aquesta és una novel·la coral sobre les coses que són la vida. Sobre els lligams familiars, les cambres pròpies, les cases amb jardí i les cases en penombra. Sobre els mons masculins habitats per dones i les frases fetes que els expliquen i els perpetuen. Sobre les mares, les filles, les germanes i les paraules i els silencis que les apropen o les separen.
Per trobar el motor creatiu de la seva primera novel·la en català, Mare i filla (Amsterdam, 2015), Jenn Díaz va haver d’anar a Xile i conèixer una dona que mantenia una relació amb un home casat i amb dos fills. La família en tenia notícia. I els dos amants en tenien prou veient-se a l’hora de dinar una vegada a la setmana. “Jo havia decidit que faria una novel·la en català, perquè feia uns mesos que escrivia un conte a la setmana per a Catorze.cat -diu, abans d’afegir-: en dec haver publicat més de 60 en poc més d’un any, ha sigut un entrenament brutal”. “El pròxim pas va ser llegir tota l’obra de Mercè Rodoreda, una autora que en sap bastant, de lios -explica-. Havia llegit La plaça del Diamant i alguns contes, però no Mirall trencat, on descobreixes que la Teresa té un fill que cuida una altra persona”.
Aquest element acabaria incorporat a Mare i filla, igual que la història de l’home que conserva en paral·lel la dona i l’amant. Díaz explora diverses mares i filles que parteixen d’un únic nucli familiar format per la Glòria (la mare), la Dolors (germana del pare) i les dues filles, l’Àngela i la Natàlia. “La Glòria és una dona que ha quedat enmig de dues educacions, la que ha rebut i la que ha donat a les filles -diu-. Està feta un embolic, perquè es creu prou moderna i liberal per acollir la germana del seu marit però al mateix temps no s’està d’allunyar-la del matrimoni

MARE I FILLA-de Jenn Díaz

Barcelona, 1988) és una escriptora catalana que escriu en castellà. Va començar a estudiar filologia. Va publicar la seva primera novel·la als 22 anys, amb influències d'Ana María Matute, Carmen Martín Gaite, Miguel Delibes, José Donoso, García Márquez. Col·labora en les publicacions culturals Catorze.cat i Jot Down.

Amsterdam ha publicat la primera novel·la en català de Jenn Díaz. Mare i filla és una obra en què conflueixen diverses històries personals protagonitzades per dones de diferents generacions d’una mateixa família

La nova novel·la de Jenn Díaz ens descriu el dia a dia d’unes dones, mares i filles, que després de la mort del pare i la pèrdua del referent masculí de la casa, han de sobreviure davant d’una nova situació i cadascuna d’elles haurà d’assumir el seu rol en el cercle familiar.

 

 

‘’A casa eren quatre dones i el pare. I no cal dir, que no n’hi havia mai d’harmonia, perquè les dones són com són i no s’hi pot fer res. És clar que no era una casa amb consens, una casa amb dones és sempre una casa massa petita, no hi ha espai per a totes. El pare, pobre feia una mica de balança i totes buscaven la seva aprovació, el seu vistiplau, tampoc és que hi hagués home per a totes: un home és només un home’’

La Glòria, la matriarca de la família, ha perdut al seu marit, l’Àngel amb qui ha tingut dues nenes; la Natàlia i l’Àngela.
El nucli familiar també compta amb la Dolors, germana de l’Àngel que ha conviscut gairebé sempre en el mateix sostre. Ella era la tieta que mai s’ha casat i que tracta a les seves nebodes com si fossin filles seves, fet que a vegades arriba a rivalitzar amb la Glòria.

‘’Sempre ha estat plena de contradiccions i ha pres les decisions sense valorar-ne les conseqüències, i quan les ha vistes i patides, ha volgut recular: per això la Natàlia sempre s’ha estimat tant la seva tia Dolors, per la brutalitat de la seva senzillesa, que trobava tant a faltar’’

Una frase que es va repetint a la novel·la assegura que una casa amb dues dones sempre serà petita i precisament són les dues dones, la Glòria i la Dolors, les que conviuen en la casa amb jardí amb una buguenvíl·lia que s’enfila per les parets com a la imatge de la coberta de la novel·la.
La convivència no és fàcil i menys quan els caràcters i pensaments són molt diferents. Les quatre dones protagonistes de la novel·la adopten rols diferents

La Glòria ha perdut al seu marit i la Dolors s’enamora de l’Enric, un home molt més jove a qui la seva dona va morir en el part de la seva única filla. L’instint maternal i com cada dona afronta la maternitat és present a la novel·la. La Dolors té aquest instint i fins i tot arriba a patir un embaràs psicològic i pel que fa a la filla de l’Enric es debat entre si ha de fer-li de mare o no.

Per la seva banda l’Àngela s’ha separat diverses vegades i no vol assemblar-se a la seva mare i en canvi la Natàlia manté una relació amb en Mateu un home casat a qui només veu cada divendres a l’hora de dinar. Es tracta d’una relació que la seva mare no aprova.

‘’Sí era un home casat i per això no es casaven ells, ni tenien fills, ni vivien junts, i al moment la Natàlia va penedir-se de les seves paraules: si no havien tingut fills ni havien estat un matrimoni, era perquè no havien volgut, havien acceptat les circumstàncies com eren i res més, la vida tal com bé’’

El matrimoni i també la maternitat són temes molt presents a la novel·la i veurem com les protagonistes adopten diferents opcions al respecte, o fugen o s’aferren i s’adapten a la situació que els ha tocat viure.

 

‘’Els havia costat molt esforç protegir-se del convencionalisme i les enraonies, però després de vint anys estaven conformes. Havien après a estimar així i la complicitat ho era tot, l’amor i la companyia que es feien’’

Entrevista extreta de Mitjans de comunicasio

 

Jenn Díaz és escriptora, té 25 anys i ja ha escrit quatre novel·les. L’última Es un decir¸l’ha publicat fa un mes amb Lumen i ja va per la segona edició. 
 

 


  La quarta novel·la que publiques. De la primera fa tres anys. Ha anat tot més ràpid del que pensaves?
Quan vaig publicar la primera, Belfondo, ja havien passat dos anys des que l’havia escrit. Per tant, en realitat són cinc des que la vaig escriure. Ha anat molt ràpid perquè en aquests tres anys no les he escrit totes, però sí “Mujer sin hijo” y “El duelo y la fiesta”. De fet, Es un decir és de fa 3 anys, quan van publicar Belfondo, jo estava escrivint aquesta. Com que als meus editors no els havia agradat, la tenia guardada i quan l’editora de Lumen (editoral que ha publicat Es un decir) em va demanar que li passés alguna cosa, vaig rellegir aquesta novel·la i vaig trobar coses que encara m’agradaven. Ella em va dir que li agradava i la treballés i la vaig reescriure. Per tant, m’ha passat molt ràpid, però també em sembla que de Belfondo fa molt.

Et molesta que tothom faci servir l’adjectiu “jove” quan parlen de tu?
De moment no, perquè sóc conscient que ho sóc. De fet, els escriptors que tenen 10 anys més que jo, encara són escriptors joves. M’està obrint més portes que una altra cosa. Segurament si a la gent no li agradessin els meus llibres, seria més despectiu, però de moment és amable. M’ho prenc amb bastant filosofia.

Sorprèn que algú de la teva generació expliqui una història situada a la postguerra. Per què vas triar aquest context?
Sobretot perquè quan vaig començar a escriure, llegia sobretot autors que estaven parlant sobre aquesta època. Potser no necessàriament de la guerra, del conflicte social i el franquisme però sí que tenien un regust de l’època. Vaig començar mirant els móns literaris que jo estava habitant i inevitablement vaig començar a escriure sobre aquesta època.

De tota manera, expliques la història des d’un punt de vista infantil. Això et permetia agafar distància?
Sí, afortunadament, això em donava un marge d’error molt gran perquè jo podía dir el que volgués. No m’interessava parlar del que hi havia fora, del conflicte i els dos bàndols. A mi no m’interessava i a una nena tampoc. De fet, ara estic escrivint contes i en el meu cap els situo a l’actualitat però tampoc dono senyals com mòbils o whatsapp. Doncs amb el franquisme em passa igual, Vaig situar la història en aquest context però no necessitava limitar-ho tant.

El personatge de l’àvia també fa un monòleg que també parla d’una situació com si no s’adonés del que passava.
Els tres personatges estan donant més importància a la seva història personal i familiar, que no al que passa a fora. Crec que estan tan ficats en el seu micromón, que no tenen la capacitat de fer una anàlisi del que hi ha fora. Convivien molt amb la guerra, però m’imagino que després també buscaven la normalitat. Els personatges em permetien no aprofundir en tot el que hi havia fora.

Què implica el fet d’estar en una editorial com Lumen?
Implica que jo m’he de dedicar a escriure i prou, perquè hi ha un departament per cada cosa i jo no m’he de preocupar de res. L’editora edita, la correctora corregeix, la dissenyadora fa la coberta, m’organitzen l’agenda… I jo escric. Implica això i també un reconeixement posterior a la lectura. Només el fet que a la portada digui Lumen, la gent ja s’atura a mirar el llibre. T’obre moltes portes i tens el rol d’escriptor molt marcat, però la teva responsabilitat és més gran, de cara a entrevistes, números, etc. Tot és més a l’engròs i l’exigència és més gran.

Es un decir va sortir fa un mes i estàs fent molta promoció, com la portes?
Malament, perquè sóc molt d’estar a casa, tinc els meus horaris i els meus tempos: ara faig coses, ara rento els plats, ara escric, ara llegeixo. Si sé que a tal hora tinc una entrevista, el meu cap ja va per feina i no em sé concentrar en escriure i prou. Jo ho tenia espaiat i ara tot això va en funció de l’agenda. Per això se m’està fent una mica dur, m’he sentit envaïda, perquè porto molt temps treballant a casa amb els meus ritmes.

A la teva anterior novel·la, Mujer sin hijo parles d’un país on un govern decideix perseguir les dones que no tinguin fills. En aquest cas toques una situació molt relacionada amb l’actualitat.
Però en realitat, vaig fer tot el contrari. Vaig basar-me en un futur inventat i això al final ha semblat una cosa molt actual, reivindicativa i feminista però no ho era en absolut. Jo volia fer un règim en què les dones eren les perseguides si no tenien fills. M’estava contextualitzant en una idea d’una guerra i un projecte de repoblació. I al final m’ha passat com a Es un decir, que la guerra el projecte, la societat i el govern són personatges difuminats i només es parla de les tres dones. Necessito l’excusa perquè el personatge actuï d’una determinada manera, però després me n’oblido, d’aquest context.

Et costa més parlar de la realitat?
Sí, perquè tinc la sensació que ara hi ha més frivolitat i no hi ha màgia. Tot aquest esperit ara de comoditat, de móbils, internet… No em dóna gaire joc. De tota manera, he escrit un conte sobre uns adolescents, que en el meu cap me’ls havia trobat al metro, però he tret totes aquestes coses superficials i llavors sembla un conte dels anys 80, com si fos un conte de Marsé situat al Guinardó, per exemple.

Abans has dit que en el cas de Es un decir i Belfondo et basaves en els teus referents. Quins són?
Quan vaig començar a escriure’ls, havia llegit tot Martín Gaite i després Ana María Matute.  I en un assaig de Martín Gaite es parlava de Natalia Ginzburg, i com que jo no tenia ni idea de què havia de llegir, em deixava portar per aquestes influències. Així vaig començar a fer una xarxa de lectures. També vaig llegir Delibes, vaig descobrir José Donoso i Juan Rulfo, per exemple.

I ara què llegeixes?
Ara m’acabo de llegir un llibre de Valeria Luiselli, una mexicana que viu a Nova York, i que m’ha semblat espectacular. És un llibre que és com una biografia ficcionada, que a mi no m’acaben d’agradar, però aquest és tan tendre! I té un vocabulari mexicà molt ric. M’ha encantat. També estic amb Carson McCullers, i em vull tornar a posar amb William Faulkner. També segueixo llegint Natalia Ginzburg. En canvi, crec que Martín Gaite ara mateix no m’agradaria tant.  

Del que es fa aquí, segueixes coetanis teus, en format novel·la o a través de blogs?
Faig una selecció molt gran. Em fascina Ivan Repila, m’ha agradat molt l’últim llibre de Daniel Pelegrín, també la Lara Moreno m’ha agradat moltíssim. Llegeixo Unai Elorriaga i m’agrada molt. I la Marta Rojals també m’agrada. Però em perdo bastant, tinc la sensació que estic en un procés d’aprenentatge i que ara he de llegir els clàssics, per interioritzar-ho i poder fer una literatura al nivell que espero de mi mateixa. I si llegeixo els que estan aprenent com jo no els puc aprofitar bé. He de barrejar curiositat amb el que considero que he de llegir com a escriptora.

Escrius a Jot Down però també tens el projecte personal Matrices. Com va sorgir aquest projecte?
Va ser en un mateix dia vaig veure coses absurdes com ara un premi de poesia per dones organitzat per un departament d’igualtat que donava un premi que era una operació d’estètica. Vaig pensar que no tenia un espai per denunciar això i que el faria. I ara, després de llegir la Valeria Luiselli, vull fer-ne un dedicat a “mujeres breves”. I una sèrie de “mujeres de cuento” i parlar d’autores que no tenen tan protagonime, com Alice Munro, Carson Mccullers. En realitat, és una excusa i vull unificar tota l’energia que estic destinant en el meu blog, al de Jot Down, i en altres espais i fer-ho d’una manera més directa i concentrada.

Quina relació tens amb Sant Feliu?
És la meva infantesa i la meva adolescencia però a partir dels 18 vaig sortir d’allà i el meu contacte és familiar. Tota la meva família hi viu, els meus pares, avis, el meu germà … Però és estrany perquè la meva vida ara està tan relacionada amb el món del llibre, que tinc la sensació que ara no tinc cap connexió a Sant Feliu amb qui pugui parlar d’això. Les meves connexions han anat sent cada cop més literàries. És estrany, no m’acabo de sentir ni de Sant Feliu ni de Barcelona, tot i que he viscut al Raval. Em sento on és casa meva. Sant Feliu per mi és el meu poble, on he crescut, i on em moc millor pels carrers i botigues.

Podria ser el paisatge d’alguna novel·la?
No ho sé, però algun dels contes que estic escrivint tenen un punt perifèric, com Sant Feliu, tot i que al meu cap no sigui directament Sant Feliu. Per exemple, estic escrivint un conte que parla de dos adolescents que se’n van a mirar cases a la part alta. Això era una cosa que jo feia amb una amiga de Sant Feliu, anàvem a Sant Just i miràvem les cases. Ella es podía passar totes les tardes fent-ho, jo només ho feia de tant en tant. Llavors he fet això amb dos adolescents i sembla més una història de barri, en què hi ha moments que sembla que estiguem als 80. Però dins del meu cap tot se situa en l'ara i aquí.

Has pensat en fer una presentació a Sant Feliu?
Quan pensava on podía fer la primera presentació, pensava que hi ha molts escriptors, a nivell més internacional també, que la primera presentació sempre la fan al seu poble. Però això a mi no em passaria a Sant Feliu, perquè suposo que jo hi he donat poc amor i Sant Feliu m’ha tornat la mateixa indiferència. De vegades sento com una desconnexió entre el meu poble i jo, per totes dues bandes. De tota manera, és estrany sentir que estàs a casa teva i que és on et sents més estranya. A la gent de Sant Feliu la veig de festa en festa, a l’octubre, al maig, o per Sant Jordi, en què sempre acostumo a passar-hi. Però tinc la sensació de no tenir-hi un vincle gaire fort.