A partir d’un munt de cartes escrites per Pompeu Crehuet als seus fills i d’altres documents familiars, aquesta biografia fa una incursió sentimental en una Barcelona que sembla de conte a través dels diversos personatges que van envoltar l’autor de La Morta i Senyor Ruc. Mai no se sap el que ens podem trobar en aquest tipus de viatges; mai no sabem tampoc el que ens hi podem deixar. Al llarg d’aquestes pàgines el pacient lector podrà comprovar que el teatre, si bé és un verí, convenientment adobat amb humor i amb una mica de vida, pot arribar a ser un antídot per a moltes misèries humanes.

El nostre Pompeu

 

Les contínues “interrupcions” de la història de la Catalunya del segle XX han fet que moltes figures hagin quedat oblidades o menystingudes. En el cas del teatre, un exemple és Pompeu Crehuet (1881-1941), dramaturg que va conèixer l’èxit i que després ha quedat relegat de manera inexplicable. Ara, un estudi de l’escriptor i notari Eladi Crehuet, nét de Pompeu, recupera l’obra i el personatge d’un autor que va tocar la glòria el 1904, a les acaballes del modernisme. El llibre es titula Una Barcelona de conte. Biografia del dramaturg Pompeu Crehuet (Pagès).

 


Eladi Crehuet ens proposa un recorregut per una part de la memòria d’una Barcelona en transformació. La del primer terç del segle XX, i ho fa amb un estudi documentat que inclou fotografies familiars, cartes del dramaturg i el text d’alguna de les seves obres, com La morta, estrenada al Romea el 1904, i que va ser el gran èxit de Pompeu Crehuet. Un drama modernista de morts i ferits, situat a una població imaginària, Vilassana, que es va estrenar tot seguit (en català!) a Madrid. Un èxit, sí, però que va acabar perseguint l’autor tota la seva vida, ja que després no va poder mantenir el mateix nivell de reconeixement.



Per les pàgines del llibre passen els anys de glòria del teatre català, els de l’efervescència que van suposar els Àngel Guimerà, Adrià Gual i Ignasi Iglésias. També el pas del modernisme, ja en hores baixes, al noucentisme triomfant, que va obligar Crehuet a canviar de temàtica i refugiar-se en les comèdies d’embolics com Flors i violes, un altre dels seus títols més aplaudits, o Mamà política. Va ser un autor prolífic, que també va fer incursions en la novel·la, amb Senyor, ruc, mestre d’estudi. El dramaturg va ser assidu de les tertúlies del moment, i fou amic de Peius Gener, però no va quedar presoner de la bohèmia, i es va guanyar la vida com a oficial lletrat de la Mancomunitat i la Diputació, a més de treballar de passant de notaria en el despatx d’un germà seu per acabar de guanyar-se les garrofes.

L’estudi de Crehuet aporta informació i material sobre un temps i un món, el de l’escena catalana, que encara resta en la penombra, com demostren els errors que encara apareixen en moltes notes biogràfiques sobre ell. Amb la voluntat, no pas amagada, de recuperar una part de la memòria familiar, Eladi Crehuet ens condueix per la memòria de tots, demostrant altre cop el molt que tenim per descobrir d’un ahir encara amagat.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SocNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

El nostre Pompeu Hi havia tres Pompeus. El primer —Pompeu Fabra— es va fer lingüista i ja als vint-i-tres anys publicà la seva primera gramàtica, Ensayo de gramática del catalán moderno. La seva figura és avui honorada per tots els estudiosos del català i la seva tomba al cementiri de Prada és objecte de pelegrinatge. El segon —Peius Gener— es va fer savi de manera autodidacta —“Pompei Gener i Babot. Savant catalán. Barcelona. Avenue Petritxol”, deien les seves targetes—, i la seva evocació té avui un sabor agredolç, com el d’una fruita exòtica i llunyana. El tercer Pompeu és, ens sembla, un desconegut. Parlem de Pompeu Crehuet, el dramaturg barceloní que, a començament d’aquest segle, quan tot just havia complert els vint-i-tres anys, va assolir un èxit d’aquells que es defineixen com a importants amb l’estrena d’un “quadro dramàtich” que, aparentment, va suposar també el punt culminant de la seva carrera. Parlem de Pompeu Crehuet i de La morta. D’aquest Pompeu se n’ha escrit i se n’ha parlat, en general, molt poc. Aquest llibre té per principal objecte explicar coses d’aquest Pompeu, contemporani de Fabra i company de tertúlies de Peius Gener. Dels tres Pompeus esmentats, el nostre podria ser anomenat “el jove”: va ser l’últim a néixer (el 1881, tretze anys després que Fabra i trenta-tres després que Peius), i el que va viure menys anys (Fabra moriria als vuitanta anys, Peius als setanta-dos i el nostre Pompeu als seixanta). Tanmateix també podem anomenar-lo “el desconegut”. “Debemos considerar quienes somos y no la reputación en la que estamos.” (Sèneca. “Pensamientos escogidos”, quadern d’Encarnació Pardas)

Són molt rares les referències bibliogràfiques relatives a Pompeu Crehuet. Rares i, sovint, ràncies. Algunes àdhuc són inexactes. Així, per exemple, Josep Pla, al seu “homenot” dedicat a Francesc Pujols, diu que “un dels joves amb els quals (Pujols) intimà més fou el qui més tard fou notari i dramaturg d’anomenada senyor Crehuet, autor d’una obra, La morta, que tingué molt èxit i suscità esperances que, malauradament, no tingueren avenir”. Doncs bé: que el senyor Crehuet dramaturg no va ser notari en podem donar fe. La confusió de Pla pot derivar del fet que Pompeu Crehuet dramaturg fou fill, germà i, amb el temps, també pare de notaris, i un d’aquests últims —el qual també es deia Pompeu— va ser notari de l’Escala durant els darrers anys quaranta i més d’una estona hi havia coincidit i fet petar la xerrada amb l’escriptor del mas Pla de Llofriu. Aquest, doncs, va notarialitzar el dramaturg, mitjançant un raonament inductiu. Una altra errada notòria sobre Pompeu Crehuet es troba al llibre d’Enric Gallén dedicat al teatre a la ciutat de Barcelona durant l’època franquista. Aquí la confusió és també de fàcil explicació. L’autor citat, en fer la relació de les obres estrenades per la companyia de Maria Vila i Pius Daví durant l’any 1948, esmenta la titulada L’agència d’informes comercials, i l’atribueix a Pompeu Crehuet. En realitat aquesta obra és d’un Pompeu, però no de Crehuet, ni tampoc de Fabra, sinó de Gener, de Peius Gener. Aquesta confusió hauria fet força gràcia tant a Crehuet com a Gener i es pot explicar tenint en compte que, durant un temps, coincidiren dos Pompeus comediògrafs al Principat (encara que Peius era més gran, les seves comèdies es representaren, si fa o no fa, els mateixos anys que les de l’autor de La morta). De la petita bibliografia existent sobre Pompeu Crehuet, hi ha un llibre de Carles Soldevila, Del llum de gas al llum elèctric, que ens proposa una aproximació força interessant al personatge estudiat. La resta dels llibres que s’ocupen de Crehuet, o bé són estudis teatrals de caràcter molt general, entre els quals destaquen els de Francesc Curet, Xavier Fàbregas i els volums vuitè i novè de la Història de la literatura catalana, de Riquer-Comas-Molas (en els quals els articles sobre. teatre modernista i noucentista estan escrits per Enric Gallén), o bé són estudis dedicats a altres autors que, incidentalment —i és natural que sigui així—, contenen breus al·lusions, a vegades de solament una línia d’extensió, a alguna activitat, no sempre suficientment comprovada, del nostre Pompeu. Excepcionalment, el llibre del reusenc Plàcid Vidal Els singulars anecdòtics, i el de memòries de Gaziel, Tots els camins duen a Roma, dels quals tractarem més endavant, s’ocupen amb més amplitud del nostre personatge. Carles Soldevila va conèixer i tractar Pompeu Crehuet quan entrà a treballar a la Mancomunitat on, com ell mateix diu, “en Prat de la Riba volia atreure una part de la élite a les tasques administratives i pedagògiques que el nostre poble s’havia avesat a mirar amb prevenció i menyspreu”. Ja parlarem, en el seu moment, de quines van ser aquestes tasques administratives desenvolupades per Crehuet a la Mancomunitat. Soldevila —ell mateix ho ha repetit— va introduir-se en el món del teatre de la mà de Pompeu Crehuet, i junts van escriure una comèdia en quatre actes titulada Els solters que, per dir-ho d’una manera suau, es va representar un parell de vegades al Romea i mai —que sapiguem— no ha estat publicada. Val a dir que algunes de les escenes d’aquesta obra van ser aprofitades per Pompeu Crehuet en la seva producció dramàtica posterior i que la idea de l’argument de l’obra era del mateix Crehuet que, ja l’any 1912 —o sigui, vuit anys abans de l’estrena oficial, que va tenir lloc l’any 1920—, manifestava a la revista El Nostre Teatre que estava treballant en una obra titulada Els solters. La gestació d’aquesta comèdia, així com la seva estrena, estan àmpliament comentades en el llibre de Soldevila suara esmentat, però el que ara ens interessa reproduir són els comentaris personals que l’autor de Civilitzats tanmateix dedica a l’autor de Flors i violes: