A partir d’un munt de cartes escrites per Pompeu Crehuet als seus fills i d’altres documents familiars, aquesta biografia fa una incursió sentimental en una Barcelona que sembla de conte a través dels diversos personatges que van envoltar l’autor de La Morta i Senyor Ruc. Mai no se sap el que ens podem trobar en aquest tipus de viatges; mai no sabem tampoc el que ens hi podem deixar. Al llarg d’aquestes pàgines el pacient lector podrà comprovar que el teatre, si bé és un verí, convenientment adobat amb humor i amb una mica de vida, pot arribar a ser un antídot per a moltes misèries humanes.

El nostre Pompeu

 

Les contínues “interrupcions” de la història de la Catalunya del segle XX han fet que moltes figures hagin quedat oblidades o menystingudes. En el cas del teatre, un exemple és Pompeu Crehuet (1881-1941), dramaturg que va conèixer l’èxit i que després ha quedat relegat de manera inexplicable. Ara, un estudi de l’escriptor i notari Eladi Crehuet, nét de Pompeu, recupera l’obra i el personatge d’un autor que va tocar la glòria el 1904, a les acaballes del modernisme. El llibre es titula Una Barcelona de conte. Biografia del dramaturg Pompeu Crehuet (Pagès).

 


Eladi Crehuet ens proposa un recorregut per una part de la memòria d’una Barcelona en transformació. La del primer terç del segle XX, i ho fa amb un estudi documentat que inclou fotografies familiars, cartes del dramaturg i el text d’alguna de les seves obres, com La morta, estrenada al Romea el 1904, i que va ser el gran èxit de Pompeu Crehuet. Un drama modernista de morts i ferits, situat a una població imaginària, Vilassana, que es va estrenar tot seguit (en català!) a Madrid. Un èxit, sí, però que va acabar perseguint l’autor tota la seva vida, ja que després no va poder mantenir el mateix nivell de reconeixement.



Per les pàgines del llibre passen els anys de glòria del teatre català, els de l’efervescència que van suposar els Àngel Guimerà, Adrià Gual i Ignasi Iglésias. També el pas del modernisme, ja en hores baixes, al noucentisme triomfant, que va obligar Crehuet a canviar de temàtica i refugiar-se en les comèdies d’embolics com Flors i violes, un altre dels seus títols més aplaudits, o Mamà política. Va ser un autor prolífic, que també va fer incursions en la novel·la, amb Senyor, ruc, mestre d’estudi. El dramaturg va ser assidu de les tertúlies del moment, i fou amic de Peius Gener, però no va quedar presoner de la bohèmia, i es va guanyar la vida com a oficial lletrat de la Mancomunitat i la Diputació, a més de treballar de passant de notaria en el despatx d’un germà seu per acabar de guanyar-se les garrofes.

L’estudi de Crehuet aporta informació i material sobre un temps i un món, el de l’escena catalana, que encara resta en la penombra, com demostren els errors que encara apareixen en moltes notes biogràfiques sobre ell. Amb la voluntat, no pas amagada, de recuperar una part de la memòria familiar, Eladi Crehuet ens condueix per la memòria de tots, demostrant altre cop el molt que tenim per descobrir d’un ahir encara amagat.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te membre de SocNació per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

El nostre Pompeu Hi havia tres Pompeus. El primer —Pompeu Fabra— es va fer lingüista i ja als vint-i-tres anys publicà la seva primera gramàtica, Ensayo de gramática del catalán moderno. La seva figura és avui honorada per tots els estudiosos del català i la seva tomba al cementiri de Prada és objecte de pelegrinatge. El segon —Peius Gener— es va fer savi de manera autodidacta —“Pompei Gener i Babot. Savant catalán. Barcelona. Avenue Petritxol”, deien les seves targetes—, i la seva evocació té avui un sabor agredolç, com el d’una fruita exòtica i llunyana. El tercer Pompeu és, ens sembla, un desconegut. Parlem de Pompeu Crehuet, el dramaturg barceloní que, a començament d’aquest segle, quan tot just havia complert els vint-i-tres anys, va assolir un èxit d’aquells que es defineixen com a importants amb l’estrena d’un “quadro dramàtich” que, aparentment, va suposar també el punt culminant de la seva carrera. Parlem de Pompeu Crehuet i de La morta. D’aquest Pompeu se n’ha escrit i se n’ha parlat, en general, molt poc. Aquest llibre té per principal objecte explicar coses d’aquest Pompeu, contemporani de Fabra i company de tertúlies de Peius Gener. Dels tres Pompeus esmentats, el nostre podria ser anomenat “el jove”: va ser l’últim a néixer (el 1881, tretze anys després que Fabra i trenta-tres després que Peius), i el que va viure menys anys (Fabra moriria als vuitanta anys, Peius als setanta-dos i el nostre Pompeu als seixanta). Tanmateix també podem anomenar-lo “el desconegut”. “Debemos considerar quienes somos y no la reputación en la que estamos.” (Sèneca. “Pensamientos escogidos”, quadern d’Encarnació Pardas)