La vida de Josep Benet (1920-2008) és la història d’un país que lluitava per reconstruir la seva identitat després de la derrota de la Guerra Civil. Si algun activista va tenir la fortalesa i la tenacitat per recórrer tota la paràbola de l’antifranquisme democràtic va ser ell. En relació amb els principals homes de lletres del seu temps –de Josep Pla a Joan Sales o de Joan Fuster a Josep Maria de Sagarra– i col·laborant amb els nous líders del nacionalisme de postguerra –de Fèlix Millet a Jordi Pujol, de Jaume Vicens Vives a l’abat Escarré–, aquest polític i intel·lectual va ser un motor de la societat civil i un dels seus protagonistes més destacats al llarg de la segona meitat del seglexx.

Ja fos a la resistència o a l’Assemblea de Catalunya, defensant figures de l’oposició davant de consells de guerra o organitzant les Festes de l’Entronització de Montserrat, Josep Benet va esdevenir una peça clau del catalanisme d’esquerres durant la Transició i es va enfrontar amb contundència a Josep Tarradellas.

Aquesta biografia, basada en centenars de documents inèdits, explica les fites i les vicissituds de la seva lluita, i descobreix els rostres d’un personatge complex que va ocultar molts secrets i va ser reconegut com un símbol transversal.

Com una pàtria. Vida de Josep Benet:

Novel·la contemporània, Història
Jordi Amat (Barcelona, 1978) és filòleg i escriptor. Ha publicat, entre d’altres, les biografies de Ramon Trias Fargas o Josep Maria Vilaseca Marcet i ha escrit els assaigs Las voces del diálogo, El llarg procés i La primavera de Múnich. Ha editat diversos clàssics de la prosa hispànica de no ficció (de Cela a Gaziel, de Pla a Ridruejo) i ha guanyat alguns dels principals premis d'assaig de la literatura catalana i espanyola. Col·labora al diariLa Vanguardia, tant a les pàgines d’Opinió com al suplement Cultura/S.

 

La vida de Josep Benet (1920-2008) és la història d?un país que lluitava per reconstruir la seva identitat després de la derrota de la Guerra Civil. Si algun activista va tenir la fortalesa i la tenacitat per recórrer tota la paràbola de l?antifranquisme democràtic va ser ell. En relació amb els principals homes de lletres del seu temps ?de Josep Pla a Joan Sales o de Joan Fuster a Josep Maria de Sagarra? i col·laborant amb els nous líders del nacionalisme de postguerra ?de Fèlix Millet a Jordi Pujol, de Jaume Vicens Vives a l?abat Escarré?, aquest polític i intel·lectual va ser un motor de la societat civil i un dels seus protagonistes més destacats al llarg de la segona meitat del seglexx.



Ja fos a la resistència o a l?Assemblea de Catalunya, defensant figures de l?oposició davant de consells de guerra o organitzant les Festes de l?Entronització de Montserrat, Josep Benet va esdevenir una peça clau del catalanisme d?esquerres durant la Transició i es va enfrontar amb contundència a Josep Tarradellas.



Aquesta biografia, basada en centenars de documents inèdits, explica les fites i les vicissituds de la seva lluita, i descobreix els rostres d?un personatge complex que va ocultar molts secrets i va ser reconegut com un símbol transversal.

Ell ho recordava així. Ajagut al llit, passen lentes les hores. No era només la incomoditat de les taques tuberculoses al pulmó, que l’obligaven a fer repòs i que gairebé no el deixaven sortir de casa. La derrota havia de ser més profunda. Radicalment íntima. La memòria viva dels morts. A quarts de cinc de la matinada es va adormir. Va ser per poca estona. Tres hores després, uns crits el despertaven. Era la veu d’una de les dues noies que feinejaven a la lleteria dels oncles i que, com ell, també vivien al pis de dalt de la casa de Sant Andreu. La remor venia de l’altra punta del pis. Del balcó estant, la noia veia passar les tropes ocupants avan- çant pels carrers de la barriada. Els crits. Els soldats moros. La cara esperançada d’una veïna que esperava veure el rostre del seu promès. Es va despertar de mala gana. 27 de gener de 1939. La ràdio ocupada ho havia anunciat. Barcelona ha caigut. Ell té 18 anys. Mentre la noia, il·lusionada, segueix cridant, Josep Benet es posa a plorar. Amb un gest maquinal encén la bombeta que amb prou feines il·lumina la seva habitació minúscula. Al petit recambró, els seus sanglots es confonen amb la cridòria que arriba del carrer. No para de plorar. Enretira la cortina de roba de sac que separa el llit del passadís, s’aixeca i s’encamina cap al balcó. Voreres plenes, banderes i gentada exultant. Veïns coneguts, entusiasmats, il·lusionats. Treballadors, famílies benestants, mares que ja no hauran de témer perquè una carta els comuniqui que el fill ha mort al front. De tots els rostres, es fixa en un. El barber. La guerra havia estat la seva ruïna. Tothom ho sabia. Tenia la barberia davant la lleteria dels oncles. L’havien col·lectivitzat sense donar-li cap indemnització i l’havien obligat a anar a treballar a l’altra punta de la ciutat. Ara estava content. El malson s’acabava. Aquell dia els saqueigs als magatzems de queviures van ser generalitzats a Barcelona. Pel barri aviat va córrer la brama que es podia comprar menjar. En un local al carrer de Balari, prop de la plaça del Comerç, moros de l’exèrcit despatxaven. Durant les primeres setmanes de l’ocupació, no va ser estrany veure parades improvisades on venien aliments o tabac. «Compra xocolata, llegums i el que et sembli millor», van dir els oncles a Benet. Li van donar duros de plata, l’única moneda amb la qual cobraven. «Dinero de la Pasionaria, no», deien, «dinero de Franco». El jove va sortir de la lleteria, es va dirigir a la plaça i es va posar a fer cua. Al cap de poca estona, un dels moros va sortir de la botiga per dir, amb un castellà pèssim, que recollia per avançat les monedes per anar fent feina. Li va donar els estalvis. En sec, després que només dues o tres persones haguessin pogut comprar, la cua va deixar d’avançar. Si primer van sentir un desconcert neguitejant, després van maleir l’enganyifa. Ara els van dir que només podrien comprar si entregaven els duros de plata al taulell. Els havien pres el pèl. De res va servir acusar-los d’estafa. «Cap cot vaig tornar cap a casa, sense els valuosos cinc duros de plata que la meva família m’havia confiat i amb les mans buides. Era la meva primera experiència, el meu primer contacte amb el nou règim que duraria gairebé 40 anys». No sé què va fer el jove Benet durant les setmanes posteriors. Abans de ser mobilitzat per l’exèrcit vencedor per fer per segona vegada el servei militar, devia mirar de reprendre la vida d’abans. Potser va despatxar a la lleteria i segur que va tornar a freqüentar els amics del grup de la Federació de Joves Cristians. No sé si va participar de la histèria de catolicitat que va envair els carrers més cèntrics de la ciutat. Potser es va plantejar de seguida reprendre els estudis. És impossible, en tot cas, saber del cert quin era el seu estat d’esperit. L’exèrcit republicà, el seu, amb el qual havia combatut, estava en plena desbandada. Alhora, aquells que havien convertit la defensa de la catolicitat en argument bèl·lic havien guanyat i ell s’havia jugat la vida per la fe. La repressió funcionava

Tot esta opinat es un dels llibres mes complerts de la vida de Josep Benet, valenti fainê

 

Las grans diferenciés polítiqucs  de ahir, i de avui si repasses molt be aquet llibre ten donaràs conte de las diferenciés dels personatges crec que millor que el llibre ningú descriurà millor la vida de Josep Benet, cap mes comentari un 10 per el seu autor: Jordi Amat.

 

El 1969, va fundar, al costat de Jordi Pujol i Albert Manent, Edicions Catalanes, de París, dirigides des de l'interior de Catalunya. Prosseguint la seva tasca política, va participar activament en la creació d'Taula Rodona, organisme en el si es van reunir homes de les més diverses ideologies, i en la constitució, el 1969, de la Comissió coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya que va donar origen a l'Assemblea de Catalunya, agrupant a tots els partits polítics catalans de l'oposició.

 

Candidat de la coalició Entesa dels Catalans al Senat de Barcelona, ​​en les eleccions del 15 de juny de 1979, Josep Benet va ser elegit Senador havent aconseguit el major nombre de vots de tots els candidats, i de totes les províncies espanyoles.

 

Com parlamentari català, forma part en representació de la coalició l'Entesa dels Catalans de la Comissió crida dels 21, encarregada de redactar el projecte de l'Estatut de Catalunya al Parador de Sau. Al març de 1980 es va presentar a les eleccions al Parlament Català, encapçalant la llista de candidats del Partit Comunista Català, el PSUC, però reafirmant el seu caràcter d'independent.

 

Va ser proposat pel PSUC com a candidat a la Presidència de la Generalitat, sent els altres candidats Jordi Pujol, per Convergència-Unió, Joan Reventos pels Socialistes de Catalunya i Antonio Canellas, pels Centristes de Catalunya.

 

El 1961 se li va atorgar el Premi Joan Maragall, l'Institut d'Estudis Catalans, i, en 1963, el Premi Lletra d'Or.

 

Josep Benet I Morrell va ser un historiador especialitzat en l'estudi de la història social, polític i religiosa dels segles XIX i XX, i autor de les monografies: Maragall i la Setmana Tràgica (1963); El Doctor Torras i Bages al marc del su temps (1968); El moviment obrer durante el bieni progresita: 1854-1856 en col·laboració amb Casimir Martí (1976), i Catalunya sota el régim franquista (1973). L'any 2005 presenta De l'esperança a la desfeta (1920-1939), un primer volum de les seves memòries.

 

Al desembre de 2000, Josep Benet va donar a la Generalitat el seu arxiu bibliogràfic i documental, així com la seva producció intel·lectual, col·lecció de més de 8.000 volums. Aquest any va rebre la medalla d'or de la Generalitat.

 

Va morir de matinada a Sant Cugat del Vallès (Barcelona), als 87 anys, el 24 de març de 2008, a causa d'una llarga malaltia que el mantenia hospitalitzat des de febrer.