Quorum Libros es el resultado de la unión de dos libreros: Pedro Antonio Rivera Parra y José Luis Jaime Serrano. Ambos habían desarrollado casi toda su actividad profesional en el mundo del libro, cada uno de ellos, estaba al frente de sus respectivas librerías familiares cuando a finales de 1988 deciden abrir una nueva librería, con nuevos conceptos de espacio, modernización informática, atención al público y actividades culturales.

Así nació Quorum Libros el 20 de agosto del año 1991 en la gaditana calle Ancha, 27. Tiene una superficie de 520m2, de los que están habilitados al público unos 400m2 aproximadamente, siendo el resto utilizados como almacén y administración.

Les petjades de l’home invisible

Manel Alonso ha construït amb “Les petjades de l’home invisible” un espill-dietari on es mira ell i el seu voltant sense concessions. És un despullament anímic. De vegades encara li sembla veure l’ésser que manté els encontorns del seu propòsit. Però sovint (massa sovint) es percep un esborrall de tinta que el temps ha fet en passar-li per sobre. I se’n lamenta. Voldria ser el seu propi autor i reescriure’s el final. Té por de protagonitzar un llarg, agònic i innecessari comiat.

 

No és el seu primer dietari, però sí m’ha semblat el més intimista i introspectiu. Manel té la capacitat (i la necessitat) d’inventariar el pas del temps i ho fa amb una exhaustivitat envejable. És un home de memòria prodigiosa, malgrat que ell s’enteste en dir el contrari. Qualsevol que haja tingut l’oportunitat de compartir conversa sap que tinc raó. Però té una visió sobre si mateix afectada per la presbícia de la fatalitat, que veu justificada en tot aquell seguit d’èxits i reconeixements que mai no arriben. D’ací els efectes secundaris de la invisibilitat que creu patir.

 

Malgrat això manté aquella insòlita perseverança que acaba avivant-se sempre de nous projectes. I es lliura, com diria Joan Dolç, a totes les batalles perdudes. Perquè intueix en el fons que allò més important no és tant guanyar com resistir. I, tanmateix com afirmava Fuster, també intueix que morir-se ha de ser com deixar d’escriure. Perquè escriure és ser-hi. Ens assegura, potser, no la supervivència, però si la pervivència.

 

Manel Alonso és home de paraula. I ací podeu agafar-s’ho amb totes les seues connotacions conceptuals. Potser no se n’adona, perquè com ell mateix afirma, cal prendre distància per copsar la plenitud profitosa de les coses, però viu al peu de la lletra. Si les persones agafen una determinada categoria en funció de la seua dedicació i el seu esforç, llavors ell és un home imprescindible. Just és dir en el meu cas que, sense la seua mirada de descoberta, sense aquella condició d’òliba atenta als esdeveniments i les persones, jo (i imagine que molta altra gent) sí seria invisible i amb un recorregut mancat de petjades. No és el seu cas, però. Manel és físic i palpable. Té un cor de tinta que bomba incansable. I continua invicte, malgrat les desavinences que manté entre la realitat i els somnis. 



"Ell no ens ho reconeixerà, però va deixant-nos infinitud de petjades en els prestatges de la memoria." 

 

Entrevista amb Manel Alonso, autor del dietari Les petjades de l’home invisible

Pòrtic

Manel Alonso i Català naix a Puçol l'agost de 1962. Un bon dia es va fer periodista i després editor perquè cap professió no era capaç d'omplir-lo. Ha participat en la fundació de la revista l'Aljamia, XIII Premi dels Escriptors a la difusió, així com de Brosquil edicions després d'haver passat per la direcció de diverses editorials (Germania Serveis Gràfics i 7 i mig editorial de poesia). És autor de llibres infantils: Bernat i els seus amics (1996), editat en castellà per Brosquil (2002), Els cinc enigmes del rei (2000), Caram, quina aventura! (2001), X Premi de Narrativa Infantil Empar de Lanuza i X Premi Samaruc atorgat per l'Associació de Bibliotecaris Valencians, L'arracada de l'oncle de Joan (2003), editat en castellà per Brosquil (2003), La Calderona és nostra (2003) editat en castellà per Brosquil edicions (2009), Atrapar el viento (2005), Conte contat torna a començar (2006), La gata Perla (2006) i Conta'm un conte (2008) XVIII Premi Samaruc atorgat per l'Associació de Bibilotecaris Valencians.

També ha escrit contes: El carrer dels Bonsais (2000) i Els somriures de la pena (2011) i novel·les: La maledicció del silenci (1992), Escola d'estiu (1994), traduïda al castellà com a Escuela de verano (1996), i En el mar de les Antilles (1998), a més dels dietaris Estiu 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat (2008) i A mala hora gos no lladra (2010).

La seua expressió poètica es recull de moment en quatre poemaris: Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002), Correspondència de guerra (2009) i Si em parles del desig (2010) i en l'antologia Les hores rehabilitades (2002).

És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

 

 

Valentín Fainé.–Típica primera pregunta: quan vostè es va posar a escriure aquest llibre quins eren els seus objectius i quines les seues pretensions?

Manel Alonso.–Encara que quan vaig iniciar el dietari no tenia cap altre objectiu que el de recollir en entrades setmanals les meues sensacions, les meues impressions, els meus sentiments viscuts i sentits, he acabat escrivint d’algunes qüestions socials que m’afectaven personalment, com ara la corrupció, l’amoralitat d’alguns polítics, la falta de credibilitat dels mitjans de comunicació,  el poder, cec, de la maquinaria de l’estat sobre els individus, el fracàs de les polítiques de promoció lectora, entre altres.

V.F.– Al llibre parla en diverses ocasions de l’ocàs de la vida. Té por de protagonitzar un llarg, agònic i innecessari comiat?

M.A.–Sí, em preocupa d’allò més. Els darrers anys he estat testimoni del dolorós final d’algunes persones pròximes, i la veritat és que ha sigut un fet que m’ha colpit. Quan era un infant, la meua àvia, amb la qual em vaig criar, patia molt pel seu final i d’alguna manera aquest desig seu de tindre una bona mort me l’ha deixat en herència.

 

V.F.–Aquest no és el seu primer dietari, però sí que m’ha semblat el més intimista.

M.A.–Amb anterioritat havia editat en una petita editorial tres dietaris curts en els quals, des del meu punt de vista, s’anava veient la meua evolució com a escriptor, tenen un caràcter iniciàtic que els diferencia d’aquest, on el retrat que oferisc és el d’un escriptor que domina i gaudix del seu ofici i  una persona en plena etapa de maduresa que ha a base de colps s’ha fet una mica escèptica.

V.F.–El llibre recull escenes de la seua vida així com reflexions i observacions sobre qüestions com ara la literatura, la música, la llengua, la història, el paisatge i la seua gent, la vida, la mort, el pas del temps, l’amor.

M.A.–Sí. Hi ha moments per a la reflexió, altres per a l’evocació, altres per a l’opinió, altres per als sentiments i les sensacions. He parlat d’allò que em mou, d’allò que m’interessa, els grans temes de sempre, la vida, la mort, el pas del temps, l’amor, l’amistat, però, també, d’altres que per a mi són importants com ara la literatura, la pintura i la música, la llengua, el país. Trobe que el dietarisme és un dels gèneres literaris més transversals que hi ha i que pot encabir altres gèneres i subgèneres, el lligam és el jo, la mirada subjectiva de l’autor.

 

V.F.–Qui el coneix bé, comenta que vostè és un gat vell que n’ha vist de tots els colors i que, per tant, desconfia de la classe política. Creu que la política està plena de grimpadors?

M.A.–Més que un gat vell, sóc un gat escaldat. Un individu que pensa, millor dit, pensava, que tot el món era bo, però he descobert que en aquesta societat qui és un tros de pa l’acaben devorant entre tots. La política, però també les finances, els mitjans de comunicació, el poder de tota mena estan plens de gent amb molt poca vergonya,  individus interessats, de moral relaxada, avariciosos i egocèntrics.

V.F.–Expliquí al lector com és possible que s’hagin de fer tants esforços per treure un llibre, doncs vostè, gràcies a un micromecenatge, ha pogut editar-lo a través d’una editorial i distribuir-lo en les principals llibreries. On són els ajuts a l’edició?

M.A.– Hi ha gèneres literaris que tenen un mercat molts reduït i no generen sinó escassos beneficis, quan no pèrdues. Els editors, que no deixen de ser empresaris, busquen fórmules mixtes que obliguen d’alguna manera l’autor a implicar-se en el finançament de l’edició, i això vol dir que l’escriptor s’ha d’ocupar de qüestions que no li corresponent, balafiant el seu temps, les seues energies i els seues diners. Els escriptors d’ací no tenim les ajudes i facilitats que tenen països com ara Islàndia o Noruega, ací patim un govern (governs si incloc els autonòmics) que no desenvolupa la política cultural que el país necessita i això, a la curta o a la llarga s’acaba pagant.

 

V.F.–El dietari recull cent cinc articles datats entre setembre del 2014 i setembre del 2016, faci vostè mateix una crítica del conjunt, n’és capaç?

M.A.–Clar que en sóc capaç, però sóc un crític massa dur, fins i tot cruel amb mi mateix, em pareix que escriure una autocrítica seria un exercici masoquista i un espectacle lamentable que estalviaré als possibles lectors.

V.F.–Escriu el que pensa i passa o amaga coses?

M.A.–Intente ser honest amb mi mateix i amb el lector quan escric. També li confessaré que en aquest llibre m’he callat alguns noms, certes coses, i he suavitzat algunes situacions.

 

Recull de opinió dels que en saben més que jo aquest es personal valenti fainê

 

L’humiliat de l’estampa domèstica fan del protagonista un ésser pròxim i entranyable, Manel Alonso ha construït amb “Les petjades de l’home invisible”

 

 

 

Sobretot hi ha el llegat d’un lluitador que traient forces d’allò més divers i, de vegades difícil, malda per seguir endavant a pesar dels disgustos, despagaments i sobretot d’allò que denuncia com la invisibilitat.

 

Autor valen davant de totes las coses una vegada mes descriu sense taps, no el seu primer,dietari, però sí m’ha semblat el més intimista i introspectiu. Manel té la capacitat, i necessitat d’inventariar, intueix que morir-se ha de ser com deixar d’escriure.

 

Te  un cor que bombeja  incansable. I continua invicte, malgrat les desavinences que manté entre la realitat i els somnis, una autentica maquina per seguir-li LAS SEUAS PETJADAS  com escriptor i com persona, gràcies pel plaer de haver-te conegut espero que aquet llibre demostri el que sempre as estat un gran escriptor.

 

 Recull de opinió dels que en saben més que jo aquest es personal

 

ser escriptor”. Efectivament, és un ofici meritori perquè voler viure dignament al País Valencià, del treball únic d’escriptor, és molt i molt difícil. 

 

per descomptat que n’he gaudit, i molt, de la lectura d’aquestes petjades. malgrat “aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”, que no esta per la labor,  no ets un escriptor invisible i en necessitem molts com tu

Les seues preocupacions, emocions, frustracions, neguits, projectes, denúncies, passions... Tot plegat, un grapat de sensacions que no solament són d’ell com a escriptor i valencià compromès amb la seua terra, sinó que ensems també són les d’aquest nostre país, com diria Estellés, “sacsejat d’una banda a l’altra