Comença el 2015 i falta poc perquè el panorama polític valencià canviï com no ho ha fet en
dècades... però la gent que viu contra corrent ni vol ni pot deixar de fer-ho. Marc Sendra,
periodista convertit en autònom després d’abandonar el seu diari, prepara una novel·la sobre
un atracament històric comès en ple centre de la ciutat. Ho farà amb l’ajuda de vells coneguts,
com ara el Llargo, el Messié, el pare Rafel i el Mític Regino, a més del detectiu retirat Toni Butxana,
els germans Torres i l’excomissari Tordera. No obstant això, s’hi entrebancaran un segrest
i un assassinat totalment inesperats, ingredients que ell mateix pretenia afegir al llibre com a
incentius i que acabaran formant part de la realitat més immediata...

Individus com nosaltres

La novel·la Individus com nosaltres comença el 2015, quan falta poc perquè el panorama polític valencià canviï de dalt a baix. Marc Sendra –el narrador del llibre–, periodista convertit en autònom després d'abandonar el seu diari, prepara una novel·la sobre un atracament històric comès en ple centre de la ciutat. Ho farà amb l'ajuda de vells coneguts, com ara el Llargo, el Messié, el pare Rafel i el Mític Regino, a més del detectiu retirat Toni Butxana, els germans Torres i l'excomissari Tordera. Tot i això, d'una manera inesperada, s'hi barrejaran un segrest i un assassinat, ingredients que ell mateix pretenia afegir al llibre com a incentius i que acabaran formant part de la realitat.

Per la vida de Sendra hi continuaran passant personatges com la Magda –la seva parella, exiliada forçosa a Alemanya–, l'Agustí –un veí octogenari amb més d'una sorpresa amagada– o la Neus, excompanya de redacció ara al servei d'un dels partits amb més possibilitats de consumar el canvi electoral. La tasca d'investigació i documentació del periodista és el fil conductor per exposar l'existència d'un segon sistema, subjacent a qualsevol versió oficial, i les baixeses d'una societat que espera l'arribada d'un canvi.

Corrupció i política

Torrent va explicar que a la novel·la hi apareixen molts personatges i molts temes. L'escriptor de Sedaví va apuntar que, per exemple, fa referència a política i a la corrupció perquè «parlar de València, Madrid, Andalusia o Catalunya és parlar de corrupció», ja que això és un «fet internacional».

Torrent va assegurar que ara Madrid «avantatja» València pel que fa la corrupció, tot i que encara hi ha moltes coses per sortir a la llum pública al País Valencià com «el bolo de la traca que és la Fira de València». Tot i això, va manifestar que «no és una novel·la tan política com la primera part», tot i que també hi té presència.

Novel·la costumista

«És una novel·la costumista perquè he volgut expressament que fos així», va assenyalar Torrent. Alguns personatges de l'obra són reals, com passa també amb alguns fets, altres, en canvi, són distorsionats per la literatura. De fet, va apuntar que li agrada molt crear personatges. «No em costa inventar-me personatges peculiars, ni els diàlegs; un personatge quan parla s'està descrivint i no crec que les senyes físiques siguin tan importants». A Torrent li agrada que les novel·les tinguin ritme i això s'aconsegueix amb «l'entrada i sortida de personatges que aporten coses a l'argument en general o als arguments que s'obren i es tanquen al llarg de la novel·la».

Ferran Torrent és un narrador consolidat amb una llarga trajectòria. Entre les novel·les que ha escrit al llarg de la seva carrera, n'hi ha de tan destacades com Gràcies per la propina (1994, Premi Sant Jordi), Societat limitada (2002) i Bulevard dels Francesos (2010). La seva darrera novel·la, fins ara, era Un dinar un dia qualsevol (2015), de la qual en va arribar a vendre fins a 12.000 exemplars.

 

És un microcosmos que, ho repeteixo, Ferran Torrent està cartografiant des dels inicis de la seva obra amb persistència i coherència dignes de remarca. Poso un exemple: mentre escric aquestes ratlles tinc al costat “La gola del llop”, el primer llibre en el que apareix el seu nom com a autor, i em fixo en les dues citacions inicials. La primera és de Raymond Chandler (“Als que no disparen per l’esquena”) i la segona és de Humphrey Bogart (“El que més odio d’aquest món són les sangoneres”), dues divises que ja emprava fa quasi trenta-cinc anys i que encara avui serveixen per definir els trets principals de l’obra de l’autor de Sedaví.

Ara Ferran Torrent publica “Individus com nosaltres”, la segona part d’una trilogia que va començar el 2015 amb “Un dinar un dia qualsevol”. Vull remarcar aquesta condició de peça d’una trilogia perquè tinc la impressió que, com no podia ser altrament en una bibliografia tan extensa, en l’obra de Torrent hi ha moltes novel·les remarcables (“Un negre amb un saxo”, “Gràcies per la propina”, “L’illa de l’holandès”, “Bulevard dels francesos”), algunes de resultats potser no tan feliços (“Ombres en la nit”, “Semental, estimat Butxana”) i, sobretot, una trilogia d’altíssima volada que aplega “Societat limitada”, publicada el 2002; “Espècies protegides”, de 2004; i “Judici final”, de 2006. Una terna de llibres que marca un punt d’inflexió en aquella crònica de la gent de la vida brava a què em referia més amunt ja que s’endinsa sense contemplacions en els complexos mecanismes que agermanen la política, els negocis obscurs, la manca de vergonya convertida en argument electoral i el lladronici institucionalitzat.

Fa uns anys, potser en l’època daurada de la meva joventut, vaig gaudir molt d’algunes novel·les de Ferran Torrent: Gràcies per la propina, La mirada del tafur o Societat Limitada. Quan el Martí em va proposar Individus com nosaltres no vaig poder resistir-me al que esperava que fos un gran retrobament.

I així ha estat. Torrent ha tornat amb el seu esquema habitual de novel·la negra valenciana. Conté una trama que es desenvolupa d’una manera trepidant: amb xantatges, amb un segrest, amb corrupció. Hi ha la voluntat de reflectir una realitat social. I inclou també un context valencià, de to costumista i amb un punt d’autoparòdia molt refrescant.

Com si fos el compartiment dels germans Marx, Torrent fa entrar personatges i personatges a la novel·la, fins i tot quan pensem que ja no n’hi poden cabre més. I així ens anem trobant amb els protagonistes Llargo, Messié i Marc Sendra, però també amb Toni Butxana, el Sinatra del Cabanyal, el pare Rafael, Paco l’Artillero (quina artilleria!), Marisa la Gallega, Jennifer l’Esplèndida (per què serà?), el Mític Regino, Enric el Comptable, Albert el Negociador… Tots ells embolicats, d’una manera o d’una altra, en el desenvolupament d’un nou casino (sense permisos, òbviament) a la ciutat de València.

I tots ells units també no només pel fet de cobrar en B, sinó de viure en B, al marge dels circuits oficials de la societat. Els fugitius de la justícia, l’antic periodista forçat a convertir-se en autònom, l’emigrada a Frankfurt, els obrers sense papers, el capellà retirat a la residència d’ancians… a tots, Ferran Torrent els tracta amb gran estima i humanitat, a diferència de les capes teòricament respectables de la societat.

Vas llegint i t’acabes trobant a favor del segrestador i del xantatgista.

Mentre el pla per construir el casino avança, els personatges segueixen les últimes tendències socials -les trucades per Skype amb la parella que viu a l’estranger, les aplicacions per lligar per internet, les noves variants de Viagra-, recorden episodis del final de la dictadura i la transició, i s’atipen a dinar. De fet, aquesta pot ser la novel·la amb més àpats de paella de tota la literatura universal -que, evidentment, acaben sempre amb copes, tabac, i fins i tot altres substàncies per ser fumades