PAGÈS EDITORS, AL SERVEI DE LA CULTURA DES DE 1990
Pagès editors va ser creada per Lluís Pagès Marigot l’any 1990 a Lleida. Va néixer per a publicar llibres en llengua catalana i en aquests anys de vida ja ha publicat al voltant de 2.700 títols, els quals constitueixen un fons important de catàleg editorial. Les col·leccions i les línies editorials són diverses i han evolucionat amb el pas dels anys.

La voluntat del seu fundador, Lluís Pagès (guardonat amb una Creu de Sant Jordi l’any 2014), ha estat sempre la mateixa, fer un treball seriós, de rigor i una aposta clara per la qualitat, tant pel que fa als continguts com en les formes. Així, les col·leccions de Pagès editors estan dirigides per professionals de cada àmbit d’estudi (historiadors, filòsofs, filòlegs, tècnics, etc.).

Pagès editors participa en diversos certàmens editorials internacionals, com la Frankfurt Book Fair, la Liber (Barcelona-Madrid) o la FIL (Feria Internacional del Libro de Guadalajara), La Setmana del Llibre en Català, entre d’altres.






Amb la cultura del territori

L’any 1996, Pagès editors crea Editorial Milenio, una editorial germana en llengua castellana que de seguida agafarà una forta embranzida i permetrà l’entrada de l’empresa al mercat espanyol i llatinoamericà. L’any 2010, Eulàlia Pagès, filla de Lluís Pagès, s’incorpora a l’empresa, un fet que representa la renovació generacional en la direcció general de la casa. També és el moment d’obrir Nus de Llibres, una plataforma de distribució de títols a tot el territori de llengua catalana, Aragó, Rioja i Madrid. L’any 2014, Pagès editors fa dos salts endavant més. Obre una seu a Barcelona i crea la col·lecció Nandibú, de llibres infantils i juvenils. El primer títol, Bestiolari de Joana Raspall, es converteix ràpidament en un èxit de vendes.

La Guerra dels Segadors és una de les fites de la història de Catalunya: un veritable «lloc de memòria». A principi de 1640, va esclatar una revolta rural i popular de grans proporcions contra els excessos comesos pels exèrcits de Felip IV, a la qual va seguir una rebel·lió política encapçalada per la Diputació del General que va conduir Catalunya a emparar-se amb la corona francesa entre 1641 i 1652. Xavier Torres explica de forma suggestiva la naturalesa del conflicte, sorgit arran de la pressió fiscal i política exercida pels governants de la monarquia hispànica que transgredia les Constitucions catalanes. Eren unes mesures que posaven en perill l'articulació política entre la Corona i Catalunya, fonamentada en el pactisme, i que van donar pas al secessionisme i a un protagonisme insòlit dels pagesos, dels menestrals i del poble menut de les ciutats, alhora que van provocar la divisió en els estaments privilegiats. L'autor analitza el patriotisme com un dels elements del conflicte, i en remarca l'índole constitucional, derivada del vell dret de resistència i no pas del nacionalisme. Alhora, posa en relleu la centralitat de la Guerra dels Segadors en la memòria històrica, tal com testimonia l'himne de Catalunya.

Pactisme i patriotisme a la Catalunya per Xavier Torres Sans

Xavier Torres ha elaborat una síntesi interpretativa dels fets coneguts com a Guerra dels Segadors. L'anàlisi segueix la successió cronològica dels fets: la revolta popular arran dels excessos de les tropes reials, que va culminar amb el Corpus de Sang;la rebel lió política i institucional, encapçalada per Pau Claris i la Diputació Catalana, i la invasió militar del Principat que va significar l'inici de la guerra; la decisió de les autoritats catalanes de fer de Catalunya una província de la corona francesa entre 1641 i 1652; la caiguda de Barcelona i la Pau dels Pirineus, de 1659, que van tenir com a conseqüències la fi de la guerra, el retorn a la sobirania dels Àustria, però també l'annexió francesa del comtat de Rosselló i d'una part del de Cerdanya. L'autor analitza el patriotisme com un dels elements del conflicte i en remarca l'índole constitucional, derivada del dret de resistència i no pas del nacionalisme.La Revolta dels Segadors

 

 

Pactisme i patriotisme a la Catalunya de la Guerra deis Segadors per Xavier Torres Sans Nacions i nacionalismes són fenomens socials i polítics la natura dels quals suscita, i ha suscitat sempre, fon;:a polemica i fins perplexitat i tot entre estudiosos de tota mena. Les raons d'un desconcert semblant són, segurament, prou variades. Tanmateix, al' origen d' algunes dificultats o divergencies hi ha, probablement, el fet que la nació (i els seus eventuals derivats) es presenta, als ulls de l'historiador o de l' analista pertinent, com una realitat historica paradoxal, és a dir, moderna i remota ensems. Moderna, innegablement, perque aquesta variant d'enquadrament o identitat col·lectius esdevingué socialment rellevant (si no verament operativa) en una epoca no pas tan llunyana, al capdavall: d' ens;a de la Revolució Francesa, i la implantació subsegüent dels anomenats (significativament) Estats-nació europeus del Vuit-cents. Remota, pero, perque els origens o, si més no, les condicions implícites d' existencia de les nacions europees contemporanies es poden atribuir i fer remuntar (hipoteticament, si no historicament) a la mateixa mena de transformacions socials que feren de l'Occident medieval una societat peculiar o singular. l Així, el feudalisme europeu, l' excepció aparentment feble en un món dominat aclaparadorament per les formacions de caire tributari, no hauria estat solament l' avantsala del capitalisme occidental, sinó l'antecedent ancestral i necessari, a més, de les nacions contemporanies europees. Podem posar-nos facilment d'acord en un punt, almenys: afirmar que les modernes nacions europees són filles, en darrera instancia, de la caiguda i no recomposició de l'Imperi Roma és, sens dubte, una simplificació tan excessiva com potser innecessaria. Tanmateix, l'emergencia i consolidació d'un principi d'identitat territorial, en detriment i substitució del principi genealogic imperant en les formacions tribudlries, no sembla pas un procés del tot independent d'aquells reculats esdeveniments. 1 si la imposició o desenvolupament, al seu dia, d'aquest principi territorial no anunciava fatalment el continent de nacions que sera l'Occident europeu a la vigília de la Primera Guerra Mundial (no cal exagerar la influencia del passat en el present), tampoc no sembla pas gaire més raonable ignorar la seva incidencia en la singular trajectoria i fesomia historiques de 1'Europa occidental. 2 Ben entes, l' objecte d' aquest artide no és pas el de refer retrospectivament el camí de les nacions europees contemporanies (sobretot, perque aquest camí mai no fou ni lineal ni desempedregat). El problema suggerit en aquestes planes es pot enunciar, en canvi, de la manera següent: que poden dir (de sensat, és dar) els historiadors modernistes (i alto-modernistes, en particular) sobre la qüestió, tan debatuda a hores d'ara, del nacionalisme i de les nacions? Per bé que, a tenor de la literatura més recent, que emfasitza, com és sabut, el caracter irreductiblement contemporani del nacionalisme i fins de les nacions i tot (fóra el nacionalisme allo que engendra la nació, i no pas a l'inrevés), la formulació correcta del problema potser hauria de ser aquesta altra: és que els historiadors modernistes (i més precisament, alto-modernistes) poden dir res de sensat sobre la qüestió del nacionalisme i de les nacions, un objecte inexistent, en rigor, dins el seu camp o ambit d'observació específics?3 Algunes temptatives previes, menades amb la maxima prudencia, no han resultat pas encoratjadores, certament. 4 Sera, doncs, que 1'historiador alto-modernista de les nacions no pot ser sinó un romantic incurable?

 

 

Les dures condicions de vida de la pagesia i l’allotjament de 10.000 soldats, durant l’hivern i la primavera de 1640

 

Les dures condicions de vida de la pagesia i l’allotjament de 10.000 soldats, durant l’hivern i la primavera de 1640, provoquen la revolta pagesa arreu de Catalunya. El 7 de juny d’aquell any, conegut com El Corpus de Sang, alguns centenars de segadors protagonitzen un important avalot a Barcelona i executen el Virrei. La revolta pagesa dóna pas a la revolució política, encapçalada pel president de la Generalitat, Pau Claris, que proclama la República Catalana i, davant l’amenaça d’invasió del país per part de les tropes reials, posa les institucions sota la protecció de la monarquia francesa.  Aquests fets són descrits en una cançó popular, Els segadors, que passa, per transmissió oral, de pares a fills. Convertida en himne oficial per la Generalitat republicana, és cançó de combat dels moviments d’oposició, durant el franquisme i la transició. El 1993, per decisió del Parlament, Els segadors, esdevé de nou l’himne oficial de Catalunya.

SAPIENS

 

Catalunya sota la monarquia francesa durant la Guerra dels Segadors

 

El febrer de 1641 s’iniciava una etapa de domini francès sobre Catalunya, que a la vegada veia com desapareixia la principal figura de la revolta i separació del Principat: el 28 de febrer moria Pau Claris. En poc temps, l’idíl·lica aliança amb França donaria pas a una nova realitat en la qual el Principat passaria a convertir-se en una simple colònia francesa, política i econòmicament. Era igual la Monarquia Hispànica que França, les dinàmiques i la lògica de l’Estat modern s’imposaven als privilegis de l’oligarquia.

 Louis_XIII.jpg

Lluís XIII

 LouisXIV-child.jpg

Lluís XIV

La nova Diputació del General va tancar les negociacions per a ratificar l’aliança de Catalunya amb França. Així, el 19 de setembre de 1641, el rei Lluïs XIII va signar a la Péronne un pacte que preservava formalment l’ordenament institucional i legislatiu català i que incloïa algunes reformes com l’abolició dels quints dels impostos municipals, la limitació de la jurisdicció de la Inquisició o la regulació dels allotjaments. Tanmateix, la dependència militar catalana respecte de França limitaria la vigència del pacte francocatalà.

Entre 1641 i 1652, Catalunya va estar sota les ordres de vuit lloctinents diferents, cap d’ells català. Tot i això, en la pràctica, foren tres les persones que realment van succeir-se en el poder francès sobre el Principat: Bernard Du Plessis de Besançon (1640-1641), artífex dels primers pactes amb França i ànima de la resistència catalana a la Batalla de Montjuïc; René de Voyer d’Argenson (1641-1643), intendent encarregat de la institucionalització del poder francès a Catalunya; i Pèire de Marca (1644-1652), visitador que dirigiria la repressió contra els dissidents del poder francès.

 Marca,_Pierre_de.jpg

Pèire de Marca

Si bé en l’àmbit oficial i protocol·lari les relacions de les institucions catalanes amb la monarquia francesa oferien una aparença idíl·lica i alguns èxits militars van aixecar adhesions a la nova etapa política, la realitat és que aviat començaria a qüestionar-se la fermesa de l’aliança política amb els Borbons francesos, especialment des de l’entronització de Lluís XIV com a nou rei de França.

En aquest sentit, la caiguda del comte-duc d’Olivares com a privat de Felip IV, l’assignació a Catalunya d’un paper cada cop més marginal i secundari en la política francesa, els problemes interns derivats de l’allotjament de les tropes franceses, la introducció de la competència comercial francesa, les creixents tensions entre l’administració francesa i les institucions catalanes, les repetides vulneracions de lleis i constitucions, i l’arribada de les primeres deMilkau_Kardinal_Jules_Mazarin_in_seiner_Bibliothek_252-2.jpgrrotes militars, van fragmentar la classe dirigent catalana.

 

Cardenal Mazzarino

D’aquesta manera, el procés revolucionari i la ruptura amb la Monarquia Hispànica de Felip IV per integrar Catalunya en la monarquia francesa van derivar en una creixent divisió social interna. Així, una part de la classe dirigent va prendre partit contra França. Bona part dels desafectes a la causa francesa van acabar fugint o sent desterrats del país per part de les autoritats borbòniques. Per tant, la inestabilitat i la permanent conflictivitat naixia entre els mateixos dirigents catalans.

D’altra banda, en el plànol militar, després de la derrota de Montjuïc, la Monarquia Hispànica només controlava el Rosselló, Roses, Tortosa i Tarragona. S’iniciava un conflicte fronterer. El primer front de batalla va ser Lleida, fins que el 1644 les tropes castellanes van ocupar-la definitivament. El següent espai de conflicte bèl·lic va ser Tortosa, caiguda en mans dels exèrcits de Felip IV el 1650. I l’ofensiva final de l’exèrcit hispànic es centraria en el setge a Barcelona entre 1650 i 1652. És a dir, Catalunya esdevenia un nou front de guerra dins del conflicte general europeu de la Guerra dels Trenta Anys.

 Felipe_IV.jpg

Felip IV

Els anys finals del domini francès sobre Catalunya van caracteritzar-se per la inestabilitat política propiciada per l’esclat de la crisi de la Fronda (1648-1653) que va patir la monarquia de Lluís XIV. Així, la crisi política i social que havia esclatat a França va acabar de desconnectar Catalunya de la cort de París. En aquest context, la manca de trameses de diners per pagar les tropes i la interinitat permanent en la qual es desenvolupava l’administració francesa van combinar-se amb les creixents manifestacions antifranceses i amb l’ofensiva militar hispànica.

A més, la llarga guerra, els persistents allotjaments, les cremes de collites i la manca de braços al camp van significar un retrocés significatiu de la producció agrària i un creixement de la mortalitat. D’aquesta manera, els aliments van començar a escassejar i el malson de la fam va convertir-se en una realitat. I a la guerra i la fam encara es sumaria l’epidèmia de pesta de 1650-1652.Juan_Jose_de_Austria.jpg

 

Joan Josep d’Àustria

D’altra banda, després de la Pau de Westfàlia de 1648, la recuperació de Catalunya va convertir-se en l’objectiu primordial de la monarquia de Felip IV. I aprofitant-se de la feblesa francesa, els exèrcits hispànics van anar reconquerint implacablement el país. L’agost de 1651 s’iniciava el setge i bloqueig de Barcelona, una llarga batalla de supervivència que els catalans tenien perduda abans de començar. Així, l’11 d’octubre de 1652, Barcelona capitularia davant les tropes de Joan Josep d’Àustria, qui concediria un perdó general del qual s’exceptuaven els dirigents polítics més significatius de la revolta i separació. D’aquesta manera, la major part de Catalunya retornava a l’obediència de la Monarquia Hispànica dels Àustries.