Qualsevol nena o nen és víctima potencial d'un abusador. El 80% dels casos d'abusos sexuals infantils es produeixen dins de la família. Si ja és complicat denunciar a un professor i sovint cal que passin molts anys, com de difícil ha de resultar explicar que qui ha abusat de tu és el pare o l'avi. Les víctimes d'abusos sexuals necessiten parlar-ne perquè saben que fent-ho poden ajudar a altres i també s'ajuden a si mateixos. Són veus que només demanen una cosa: que les escoltem. El mal invisible mostra que si tants nens i nenes han patit abusos sexuals és perquè els abusadors saben que ens fa vergonya parlar del tema, que és un tabú, saben que poden comptar amb el nostre silenci.

LOS ABUSOS A MENORES

Sinopsis: Bienvenidos a Bergen Field, una institución mental donde no todo es lo que parece. El Dr. Russell (Malcolm McDowell) es el jefe de psiquiatría, con una peculiar afición a las agujas hipodérmicas y a las mujeres en estado de inconsciencia, y una sádica enfermera, quien se comporta con los pacientes como una cobra. La institución tiene quince enfermos neuróticos, pero los problemas surgen cuando se introduce la maravillosa Sandy (Pamela Gidley), quien llevará al drástico deterioro del Dr.Russell. ¡La venganza le llevará al estado de locura!

Entrevista o preguntes al professional XAVI PÊREZ NAVARRO

Típica pregunta xavi per que aquet llibre arè que esta de moda serveix  per  aixecar catifes?

Més que per aixecar catifes, crec que el que és necessari és parlar d'un tema que hem obviat durant moltíssims anys: els abusos sexuals a menors. Ara bé, és evident que, per fer-ho, en algun moment s'han destapat casos d'abusos importants, com els dels Maristes. Sigui com sigui, se n'ha de parlar per tal que deixi de ser un tabú. Si no, continuarem estancats en aquest atzucac: la por porta al silenci i el silenci, a l'oblit. I això és un problema perquè, quan es destapen escàndols a glopades, ens adonem que la falta d'implicació de la societat -que hem mirat cap a un altre cantó- comporta un altre càstig a les víctimes: es troben amb un Codi Penal que consideren que no respon a la realitat. Han fet un esforç ingent per denunciar el que han viscut i tenen la sensació que ho han fet per a res.

 

 

Que bols dunar a entendre es un llibre dedicat als pares als cuidadors als entrenadors als capellans a tothom?

És un llibre fet amb les víctimes, però no només per les víctimes. És per a tothom: pares, cuidadors, entrenadors, professors, capellans, tothom, perquè és important que se'n parli. Si se'n parla, crec que tot és més fàcil: és més fàcil evitar nous casos perquè les criatures estaran advertides, és més fàcil que els pares o l'entorn dels menors s'adonin si hi ha algun indici que pugui fer-los sospitar i, en cas que es produeixi un abús, és més fàcil que aquest entorn sàpiga què s'ha de fer. Ah, i també és més fàcil que, si n'has patit, te'n surtis veient que tots els testimonis amb qui he parlat així ho han aconseguit.

 

 

Es podria dir que es un llibre em toc de atenció per evitar temes tan crus com els abusos?

Sí, per evitar-los o, com et deia, per detectar-los a temps. Ara bé, també vull posar sobre la taula el tema de la prescripció del delicte. Ara no entraré a explicar què diu la llei, però bàsicament, ens hem trobat amb situacions molt doloroses: persones que han fet un esforç enorme per denunciar el que han viscut i patit durant tots aquests i anys i han vist com la justícia els ha tancat la porta als morros perquè la seva situació havia prescrit. En d'altres països, la prescripció té terminis més amplis o, fins i tot, no prescriuen, com al Regne Unit. Crec que cal obrir el debat.

 

 

 

Quan parles de que qualsevol nen o nena pot ser-ne víctima  potencial de abusos, també en pot ser de qualssevol altre cosa que no sigui temé de sexualitat?

Sí, segur, perquè ells estan aprenent. El que fa l'abusador o l'assetjador és reprogramar-los: els fan veure que allò que els estan fent és normal quan, en realitat, no ho és.

 

 

 

El teu llibre de totes maneres esta mes dedicat als abusius sexuals  de tot allò que esta sortint i que tan amagat estaven?

Sí. I el que em crida l'atenció és que tots, jo també, quan ha esclatat això ens hem sorprès, malgrat que tots sabíem d'algú que tenia la mà llarga: un professor, un veí o, fins i tot, un familiar. Si em permets, ja no és que els abusos estiguessin amagats, és que nosaltres els havíem amagat i no sabíem on.

 

 

 

El dia  que menús penses  aquell dia por arribar-te una mala noticia a casa,   quina estaria, la reacció que tindria que tenir , qui rep la noticia, o el jove , el nen la nena mes gran o mes petit , que apetit el fet del abús?

La criatura ha de saber que el seu cos és seu i que hi ha zones que són íntimes i que ningú n'ha de fer res. En cas que algú trenqui aquestes normes, el nen o nena ha de saber que ho ha d'explicar als seus pares. I ells han d'escoltar. És difícil, ja m'ho imagino, però els psicòlegs és el que recomanen. I un cop escoltat, cal denunciar els fets al jutjat (o als Mossos d'Esquadra) i posar la criatura en mans de metges, perquè li facin un reconeixement, i de psicòlegs, per redreçar el que l'abús hagi pogut trencar.

 

 

 

 

Milers de casos després de unes denuncies a la radio em un programa de Jordi Bastê i tu recullin notes

Milers potser és una estimació molt generosa, però en van ser molts, sí. Molta gent, per primera vegada a la vida, es va sentir interpel·lada. Moltes víctimes, per primer cop, es van sentir acompanyades. I la ràdio, entre moltes d'altres coses, també és companyia i servei.

 

 

 

Es un llibre de un recull de fets segons expliques tots reals?

Tots reals, sí senyor. Alguns dels noms dels testimonis, però, no ho són. Quan l'estava escrivint, em vaig adonar que tots els casos tenien en comú una cosa en concret: que els abusos havien passat fa molts anys. Tenia por que el lector pensés que això que explicava eren sopars de duro perquè ja no passava. Per això vaig incloure sentències judicials actuals, perquè qui s'ho pugués pensar s'adoni que el relat d'aquests testimonis continua passant avui en dia.

 

 

 

Explicats a la radio o publicats el llibre dona una llisó als valents que estan desencarcarant els fets, pro com es pot justificar la pobre justícia que es dona?

La justícia és la que és i té una justificació. El que diu es resumeix així: la pena de presó s'aplica perquè el reu entengui que s'ha equivocat i que no ho ha de tornar a fer. Per això s'aposta per la prescripció, perquè si una persona ha comès un delicte fa trenta anys, ningú ho va denunciar en el seu moment i ara, tres dècades després, la víctima ho denuncia, cal tenir en compte el següent: (la justícia diu que) si en aquests trenta anys ningú més ha denunciat aquesta persona pels mateixos fets, vol dir que no els ha repetit i, per tant, no té sentit tancar-lo a la presó perquè aprengui que no ho ha de tornar a fer ja que, paradoxalment, ja és el que ha passat, no ho ha tornat a fer. I que quedi clara una cosa: que entengui i pugui explicar com funciona la justícia, no vol dir que ho comparteixi.

 

 

Explica  o resumeix quina es la finalitat del llibre seguir denunciant o tan sols explicar allò que tan amagat estava i tanta por sembla que es tenia?

La finalitat, com et deia, és múltiple: per un cantó, ajudar a qui vol explicar-ho, escoltant-lo; ajudar també a les víctimes que estan en procés de superació i que, en el llibre, poden trobar un punt de suport; donar pautes a pares i entorn del menor per detectar possibles indicis o situacions que apuntin cap a un presumpte abús; i, també, obrir el debat sobre la modificació o no del Codi Penal pel que fa a la prescripció d'aquest tipus de delictes.

 

 

Explica per últim que seguirà passant com podem previndré fets tan criminals com aquets?

Els abusos continuaran. És així. Però és a les nostres mans rebaixar la xifra. I la prevenció considero que es fa parlant-ne. Sobretot, explicant als menors què és la intimitat i què han de fer si algú vol accedir a determinades zones del seu cos que són seves i només seves: dir que no i explicar-ho a casa.

 

 

Llegeixes mol y quin tipus de lectura?

Sí, llegeixo bastant. Sempre tinc un llibre a la tauleta de nit i llegeixo abans d'anar a dormir, cada dia. Sobretot, llegeixo novel·la negra. M'agraden molt Alicia Giménez Bartlett amb la saga de Petra Delicado, Andrea Camilleri i el comissari Montalbano, Henning Mankell i Kurt Wallander, Jo Nesbo i Harry Hole, Robert Galbraith i Cormoran Strike... i tinc moltes ganes de llegir Sherlock Holmes i Hercule Poirot. Llegeixo en català i castellà, un llibre de cada, però l'Agatha Christie intentaré llegir-la en anglès.

 

 

Musica, Cinema radio TV com creus el teu punt de vista que estan aquets temes?

Home, la pregunta és molt àmplia i donaria per hores de xerrera. Però sent concís: crec que el principal problema de la música i el cinema és la pirateria, que també pateix la literatura, per cert. Fórmules com Spotify o Netflix ajuden a garantir l'accés a la cultura a un preu raonable i, sobretot, legal. La televisió està canviant a marxes forçades. S'ha atomitzat el mercat. El pastís que abans es repartien 7 canals, ara se'l reparteixen 100. A més, ha canviat la forma de veure la televisió. Abans, sabies la programació dels canals gairebé de memòria. Ara és impossible. Jo, a la tele, només miro l'Està passant, de TV3, el 324 i 8aldia.