PREMI NÈSTOR LUJÁN DE NOVEL·LA HISTÒRICA 2017.
Quan el final és el començament d'una nova vida.

L'homenatge PREMI NÈSTOR LUJÁN DE NOVEL·LA HISTÒRICA 2017.

XULIO RICARDO TRIGO (Betanzos, La Coruña, 1959) és escriptor i fotògraf. Ha publicat més d'una una dotzena de novel·les, entre les quals destaquen Després de l'oblit, Els secrets de la reina, El somni de Tàrraco o L'objectiu del crim. Ha guanyat premis com l'Ausiàs March, el Maria Mercè Marçal o el Miquel de Palol, entre d'altres.Col·laborador habitual dels mitjans, ha treballat a El Temps, Diari de Barcelona, Avui o La Vanguardia. També ha publicat poesia, com autor i com a traductor.
El temps que li deixa lliure la creació literària el dedica a la seva altra passió, la fotografia. En aquest camp ha fet exposicions individuals a Barcelona, Saragossa, Tarragona, Reus, Tortosa i un llarg etcètera. Viu a Tarragona.

Finals de 1932. Convidat per la vídua d’en Santiago Rusiñol, en Carles Solé arriba a l’estació de tren de Sitges per allotjar-se al Cau Ferrat. El seu objectiu és l’escrit homenatge que vol dedicar al moviment modernista, però la realitat és que persegueix una venjança personal contra els pintors que molts anys enrere li van negar un lloc de privilegi.

Mentrestant, al fons del seu cor batega un altre sentiment. Enamorat de la vídua d’en Casas, la Júlia Peraire, haurà d’enfrontar-se a moltes dificultats en aquesta reunió amb els membres del Modernisme que ell mateix ha convocat. La intervenció d’una dona aliena als seus plans farà que el resultat no sigui de cap de les maneres el que ell esperava.

El motiu de la venjança que ordeix des del principi Carles Solé impulsa molt bé la novel·la, així com el fet de posar en dubte els hàbits burgesos del grup més conegut dels pintors

 

modernistes. També hi trobem un enaltiment de figures femenines que estaven en segon terme, com ara Lluïsa Denís o Júlia Peraire.

 

Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, la Corunya, 1959) és escriptor i fotògraf. Ha publicat més d’una dotzena de novel·les, entre les quals destaquen Després de l’oblit, Els secrets de la reina, El somni de Tàrraco o Les veus del Liceu. Ha guanyat premis com l’Ausiàs March, el Maria Mercè Marçal o el Miquel de Palol, i és col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació. També ha publicat poesia, com a autor i com a traductor, i la resta del temps el dedica a la seva altra passió, la fotografia

 

L’homenatge és una història que ens parla de finals, però d’aquests que signifiquen el començament d’una nova vida. Amb una trama apassionant, Trigo ha concebut un recorregut pel Modernisme artístic de la mà dels seus protagonistes i penetra al cor dels mites per trobar-hi les persones.

 

En aquest cas ens hem de situar a Sitges, l’any 1932. Convidat per la vídua de Santiago Rusiñol, Carles Solé arriba a l’estació de tren per allotjar-se al Cau Ferrat. El seu objectiu és l’homenatge escrit que vol dedicar al moviment modernista, però en realitat persegueix una venjança personal contra els grans pintors que molts anys enrere li van negar un lloc de privilegi. Passions humanes i documentació històrica, un binomi que Trigo combina amb mesura i amb capacitat per seduir el lector.

 

 

 

L'homenatge

Mentrestant, al fons del seu cor batega un altre sentiment. Enamorat de la vídua d’en Casas, la Júlia Peraire, haurà d’enfrontar-se a moltes dificultats en aquesta reunió amb els membres del Modernisme que ell mateix ha convocat. La intervenció d’una dona aliena als seus plans farà que el resultat no sigui de cap de les maneres el que ell esperava.

A L’homenatge s’hi barregen personatges ficticis amb noms reals vinculats al modernisme, però el moviment artístic és només el marc temporal que utilitza l’autor per parlar de la lluita de classes, de les pors, de l’imprevist, dels finals dels personatges i dels espais… Per a escriure la novel·la, Trigo va elaborar primer un gran esborrany, una feina de tres mesos en què hi va abocar tota la trama que aniria polint amb paciència fins al resultat final. I, com no podia ser d’una altra manera en ell, en el seu llarg procés de documentació va emprar molt la fotografia, es va dedicar a immortalitzar qualsevol espai que li servís per a imaginar l’acció, imatges que no sempre recuperava quan escrivia perquè, per a aquest escriptor/fotògraf, “el més important és mirar a través del visor i enquadrar”.