El 1962, Eulàlia Duran creó Edicions 62, queriendo aportar un catálogo moderno, general y universal de obras en catalán. Dos años más tarde, el 1964, se creó Ediciones Península, en lengua castellana, que hoy aún publica libros, dentro del género de la no ficción. A partir de aquí nació el grupo, que fue incorporando y creando nuevos sellos. En los ‘70 un grupo de ocho editoriales –Barral, Lumen, Tusquets, Laie, Ediciones 62, Fontanella, Cuadernos para el Diálogo y Anagrama–, culturalmente vanguardistas y políticamente progresistas, empezarom una muy estimulante aventura colectiva, la fundación de Distribuciones de Enlace del mismo Grup62 y la creación de una colección común, Ediciones de Bolsillo. A finales del 2006, Grupo Planeta i Enciclopèdia Catalana entraron en el accionariado, cosa que incrementó aún más el volumen de editoriales que forman el grupo.

Desde el 1 de febrero de 2008 se crea la distribuidora Enlaces Editoriales. Está participada accionarialmente por el Área Universitaria y Cultural de Grupo Planeta, por Anagrama y por Grup 62. La nueva comercial distribuye los libros de las siguientes editoriales: Alba, El Aleph, Anagrama, Ariel, Crítica, Luciérnaga, Miraguano, Oniro, Paidós, Península, Salsa Books (castellano) y Talismán.

Barcelona, 1905. Ramon Casas, el pintor més sol·licitat del país, coneix la Júlia, una jove venedora de loteria de la plaça de Catalunya. Tot i que pertanyen a mons oposats, l’artista se sent fascinat per la bellesa i el caràcter de la Júlia des del primer moment. Ella és una noia humil que no es resigna a interpretar el paper que la societat vol imposar-li; ell, home d’èxit i membre de la burgesia barcelonina, se sent atrapat per la vida. Aquesta és la commovedora història de dues persones que van decidir viure el seu amor en llibertat, enfrontant-se a les famílies respectives durant una època de rígides convencions socials. La història d’amor prohibida entreRamon Casas i Júlia Peraire, la musa desconeguda del Modernisme.


«Jo me dic Ramon». I ella va riure tot tirant el cap enrere:
«Ja ho sé. Tothom el coneix, a Barcelona. És el pintor».
«Aquesta noia ha de ser la meva nova model. Serà la
meva model», va pensar ell. Es van acomiadar somrient,
i ella es va posar al darrere de la taula, perquè de cop
hi havia cua. Però l’endemà ell hi va tornar. I l’altre.

LA MIRADA DE LA SARGANTANA La història d’amor prohibida entre Ramon Casas i Júlia Peraire, la musa desconeguda del Modernisme.

Roger Bastida (L'Hospitalet de Llobregat, 1990) és llicenciat en Història de l’Art i té un màster en Gestió del Patrimoni Cultural i un màster en Formació del Professorat. Ha treballat com a educador i guia en diversos museus i centres culturals de Barcelona. Ha fet de comissari en una exposició sobre patrimoni noucentista per al Museu de l'Hospitalet i també ha estat professor d'Història de l'Art a l'Ateneu de la mateixa ciutat. Darrerament ha estat l'assessor històric de la tv movie de TVE La princesa Paca. Especialista en Modernisme i Noucentisme, La mirada de la sargantana és la seva primera novel·la.

Va arromangar-se la faldilla; duia un parell de botins de cordons que va començar a deslligar-se tot seguit. Els va apartar d’un cop i el del peu esquerre va caure de costat, fent soroll de roba rebregada. Va treure el botó del seu trau i va deixar relliscar la faldilla cintura avall. Era d’una llaneta pesant, de trama d’espiga de color bru. Va posar la mà al botó del coll de la brusa; el primer, més gran, era de nacre, i els següents, d’os. Els punys, de blonda barata. Potser havia arribat una mica espantada; no espantada, més aviat nerviosa. «No passa res. Ho fas perquè vols. I no se n’ha d’assabentar ningú. I si se n’assabenten, doncs millor», es deia. Tota sola s’havia anat calmant. Duia la cotilla més dura que tenia; aquella era la bona, la de mudar. Quedar despullada al davant d’un home la feia sentir petita, fins i tot una mica indefensa. Indefensa però mai avergonyida: tenia un cos ferm, ben fet, de pell blanca i elàstica. Aquella vegada, però, era diferent: no se sentia ni petita ni indefensa, per més que l’home que l’esperava a l’altra banda de la porta del tocador estigués vestit. Va començar a obrir els gafets de la cotilla. Havia d’anar aguantant la respiració cada vegada que en separava un. El seu tors mostrava les marques verticals de les barnilles de la faixa. Aquell matí no s’havia posat enagos perquè els de cada dia estaven massa gastats i li feia vergonya que ell els pogués veure, i els dels diumenges eren nous i els estava ajustant una veïna que treballava en un taller de passamaneria. Va abaixar-se els pantalonets, tot agafant-se a la taula auxiliar per no perdre l’equilibri. Va desfer el llacet de les lligacames; eren antigues, del casament de la seva àvia paterna, i duien una frase brodada. «Cor sense amor», a la dreta. «Jardí sense flors», a l’esquerra. Va empènyer, amb els peus, les mitges cap als turmells. El terra era gelat i va tenir por de refredar-se. Va encreuar els braços sobre els pits, com tapant-se d’un espectador inexistent. Va notar la medalleta clavant-se-li a l’estèrnum. Era de plata i lluïa un perfil de la Mare de Déu de Montserrat gravat. «Rosa d’Abril», hi deia a la cara visible. Va plegar la faldilla i la va deixar al damunt d’un tamboret de vímet que hi havia a la vora. Era un dia gris, força ennuvolat. Tota la seva roba interior va quedar escampada per terra. Va estremir-se i se li van eriçar els pèls dels braços, que tapaven els pits encara amb més força. Van començar a petar-li les dents i va sacsejar les espatlles per tal d’aturar l’estremiment. «Me trec la cadena?», va preguntar en veu alta.

Aquesta és una novel·la de base històrica que retrata la vida barcelonina de principis del segle XX i alguns dels seus personatges més emblemàtics. La trama és plena de detalls que donen molt d’interès a la lectura i ens acosten als esdeveniments dels anys 20, 30 i 40.

El pintor Ramon Casas i el seu entorn són els protagonistes del llibre. L’autor fa servir diversos narradors: en Ramon, les seves germanes, l’estimada Júlia i la pròpia Barcelona, per explicar les tendències de la moda, el creixement de la ciutat i l’ambient social, polític i artístic, del qual és bon coneixedor.

Entre els personatges masculins, el Ramon s’envolta d’amics artistes que ens presenta i amb qui gaudeix de novetats tecnològiques com l’automòbil, de la compra de joies, vestits, obres d’art o, fins i tot, d’un monestir per restaurar.

Dels femenins destaca la Júlia, una noia “especial”, més lliure i moderna que la majoria de la seva època i contrapunt de la Montserrat, la germana que malgrat la riquesa i els privilegis no aconsegueix ser feliç.

Va arromangar-se la faldilla; duia un parell de botins de cordons que va començar a deslligar-se tot seguit. Els va apartar d’un cop i el del peu esquerre va caure de costat, fent soroll de roba rebregada. Va treure el botó del seu trau i va deixar relliscar la faldilla cintura avall. Era d’una llaneta pesant, de trama d’espiga de color bru. Va posar la mà al botó del coll de la brusa; el primer, més gran, era de nacre, i els següents, d’os. Els punys, de blonda barata. Potser havia arribat una mica espantada; no espantada, més aviat nerviosa. «No passa res. Ho fas perquè vols. I no se n’ha d’assabentar ningú. I si se n’assabenten, doncs millor», es deia. Tota sola s’havia anat calmant. Duia la cotilla més dura que tenia; aquella era la bona, la de mudar. Quedar despullada al davant d’un home la feia sentir petita, fins i tot una mica indefensa. Indefensa però mai avergonyida: tenia un cos ferm, ben fet, de pell blanca i elàstica. Aquella vegada, però, era diferent: no se sentia ni petita ni indefensa, per més que l’home que l’esperava a l’altra banda de la porta del to cador estigués vestit. Va començar a obrir els gafets de la cotilla. Havia d’anar aguantant la respiració cada vegada que en separava un. El seu tors mostrava les marques verticals de les barnilles de la faixa. Aquell matí no s’havia posat enagos perquè els de cada dia estaven massa gastats i li feia vergonya que ell els pogués veure, i els dels diumenges eren nous i els estava ajustant una veïna que treballava en un taller de passamaneria. Va abaixar-se els pantalonets, tot agafant-se a la taula auxiliar per no perdre l’equilibri. Va desfer el llacet de les lligacames; eren antigues, del casament de la seva àvia paterna, i duien una frase brodada. «Cor sense amor», a la dreta. «Jardí sense flors», a l’esquerra. Va empènyer, amb els peus, les mitges cap als turmells. El terra era gelat i va tenir por de refredar-se. Va encreuar els braços sobre els pits, com tapant-se d’un espectador inexistent. Va notar la medalleta clavant-se-li a l’estèrnum. Era de plata i lluïa un perfil de la Mare de Déu de Montserrat gravat. «Rosa d’Abril», hi deia a la cara visible. Va plegar la faldilla i la va deixar al damunt d’un tamboret de vímet que hi havia a la vora. Era un dia gris, força ennuvolat. Tota la seva roba interior va quedar escampada per terra. Va estremir-se i se li van eriçar els pèls dels braços, que tapaven els pits encara amb més força. Van començar a petar-li les dents i va sacsejar les espatlles per tal d’aturar l’estremiment. «Me trec la cadena?», va preguntar en veu alta. En Ramon no va respondre-li; estava movent el canapè de lloc. Va començar a desfer-se la trossa i va anar deixant totes les agulles al damunt de la camisa que havia plegat sobre el tamboret. Va posar les mans a la tanca de la cadeneta. «Cadena? Sí, la cadena també. O no, deixa-te-la posada, Júlia. Però no la pintaré», va respondre ell. Va deixar la medalleta al damunt de la brusa, entortolligada amb el cordó d’argent. «Morena de la serra».