Joan Coromines
Llengua i Pàtria, de Joan Coromines, recull tot un seguit de textos combatius -manifestos, discursos, articles i cartes- del lingüista més prestigiós de Pompeu Fabra ençà. La defensa a ultrança de la unitat lingüística dels Països Catalans -de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó-, la denúncia internacional de la prohibició de l’ús i l’ensenyament de la nostra llengua i de la situació d’ostracisme que patia l’Institut d’Estudis Catalans, l’al·legat a favor de les qualitats literàries de Josep Pla, la lloança de l’excursionisme, com també la reivindicació de les seves idees republicanes, laiques, liberals i independentistes, conformen el tarannà dels escrits aplegats aquí.

La qualitat literària de Coromines es posa al servei de les idees, de la polèmica i la confraternitat. El defugiment de les disputes entre els catalans exiliats i els de l’interior, la recerca del consens en el model de llengua literària, l’eliminació de les dificultats gramaticals gratuïtes o la protesta pels atacs estatals contra Catalunya, són alguns dels objectius vitals de Coromines, presidits pel principi, al qual consagrà tota la seva vida, que diu que «l’única nació, i l’única llengua meves, a les quals reto incondicional homenatge, són la nació i la llengua catalanes».

Llengua i pàtria EL PUNT AVUI..DAVID PALOMA

Joan Coromines
(Barcelona, 1905 – Pineda de Mar, 1997) fou un lingüista català, autor del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de l’Onomasticon Cataloniae i del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana. Va ser un dels principals especialistes en lingüística romànica. Estudià a la Facultat de Filosofi a i Lletres de la Universitat de Barcelona, i va completar estudis en diverses ciutats europees. El 1930 començà a treballar a l’Institut d’Estudis Catalans i el 1931 publicà la seva tesi doctoral, Vocabulario aranés. Exiliat després de la Guerra Civil, fou catedràtic de la prestigiosa University of Chicago fins a la seva jubilació,i rebé l’eminent doctorat honoris causa de la Universitat de la Sorbona de París (1978). A Ara Llibres hem editat, en col·laboració amb la Fundació Pere Coromines, els tres volums del Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana; la versió divulgadora i compacta del Diccionari etimològic manual de la llengua catalana, i els Itineraris. Excursions a la recerca del mot, de la paraula viva.

Llengua i pàtria, de Joan Coromines, el lector pot descobrir a través d’una colla de discursos, articles, cartes... com el lingüista barceloní va encarnar “l’exemple obstinat de servei a la pàtria”. A costa de perdre honors.

De tots els exemples que presenta el llibre, que en són molts, només en destaco un: la carta que Joan Coromines va escriure al rei d’Espanya, aleshores Joan Carles I, el 13 de setembre de 1982. “Gràcies per la distinció [... però] la decisió ha estat presa per una iniciativa governamental i jo no puc acceptar, i retorno, un premi enviat per un govern que redueix al mínim els drets de la meva pàtria, esquarterada en províncies [...] i subvenciona els petits grups que ataquen la unitat del català”. El 1982 Coromines no era un desconegut.

Les excursions de Coromines també demostren que no les movia el lleure. Amb la pujada al poder de Primo de Rivera, el gran romanista va entendre que “allò acabaria malament i [que] arribaria un dia en què ens hauríem de tirar a la muntanya”. Per això el lingüista va fer i transcriure gairebé cinc-centes excursions en trenta-un anys (1923-1954). El motiu era filològic? No. El motiu era polític, de compromís autèntic amb la pàtria. “Francesc Macià sabia l’objecte a què eren destinades aquelles excursions”.

També Pompeu Fabra va abocar-se a la llengua i al país. I, per exemple, es va exposar al perill de ser detingut quan el 26 de novembre de 1947 es va plantar a Andorra la Vella per fer el testament en català.

També són famoses les paraules de Joan Solà va adreçar als diputats i a les diputades del Parlament de Catalunya l’1 de juliol del 2009. “Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre. [...] Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.”

En començar l’article m’he referit als grans lingüistes catalans d’avui en dia. Són grans i en són més dels que hi havia fa un segle (però ara duen uns altres noms més tècnics: dialectòlegs, lexicògrafs, morfòlegs...). Aquests signen manifestos quan no s’hi juguen res, o no els signen per si les companyies no els agraden. S’estan sovint darrere els textos, esperant que uns altres defensin la democràcia... i la pàtria. I no lideren res. Parlo dels grans lingüistes vius, dels de primera línia, que, drets com un pal, s’arrauleixen com verms per signar els projectes que envien al ministeri (espanyol). A la recerca de diners, no tenen vergonya de fer constar el servilisme en cada publicació. Savis de paper. Són els homes i les dones que entenen que llengua i pàtria no es barregen. Són ells tan purs, i elles tan pures.