Carme Martí
Un cant a la cuina feta amb amor i un deliciós homenatge a les àvies treballadores que mai no es van deixar vèncer per les adversitats del seu temps. Recepta a recepta, vivència a vivència, El camí de les Aigües ens proposa un viatge carregat d’olors i de sabors a les nostres arrels, a la nostra infantesa. Una novel·la memorable que ens descobreix la vida de la cuinera Maria Badia al llarg del segle XX a partir de la mirada de la Laura en l’actualitat.

A les acaballes de la seva vida, la Maria Badia observa la cuina i seu a taula. Vol trobar la manera d’explicar tot el que ha viscut: les criatures que ha cuidat, les cases on ha cuinat, l’amor i el desamor, l’amistat, la família, la guerra, la seva passió pels fogons. Quan troba un quadern pensat per apuntar-hi receptes, se li il·lumina la mirada: seran els plats que ha cuinat els que ordenaran els seus records.

La Laura, en canvi, viu en l’obscuritat d’una lluita desesperada que fa massa que dura. Vol recuperar el control emocional mitjançant l’escriptura, però només troba un cert refugi en les converses amb un jove veí i en les visites a la seva àvia. Li llegeix en veu alta un llibre sobre la vida d’una cuinera de l’Espluga de Francolí. L’àvia escolta i no diu res: hi ha alguna cosa en aquesta història, però, que la remou ben endins.

El camí de les Aigües

Montblanc, 1972) és llicenciada en filologia catalana i forma part de l’equip del Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla. El seu debut com a narradora ha seduït prop de 20.000 lectors de totes les edats: Un cel de plom (Amsterdam, 2012) és una gran novel·la que ens apropa la vida de Neus Català, supervivent catalana del camp d’extermini de Ravensbrück. Una obra aclamada pels lectors que ha estat traduïda al castellà i que té una versió teatral. El camí de les Aigües és una història de memòria i present cuinada a foc lent durant més de cinc anys. Un relat apassionat que consolida l’autora com una de les grans narradores de la literatura catalana actual.
Fotografia: ©Albert Carreras

«Era la cuina més gran que havia vist mai. Les parets estaven cobertes de rajoles rectangulars de ceràmica blanca lluent amb una sanefa amb dibuixos de trèvols blaus. A casa no en tenien, de rajoles, i el color de les parets cada hivern es tenyia de gris del fum de la llar de foc. La meva cuina de color de nata que arriba fins al cel. Tenen uns sostres més alts, aquesta gent de Barcelona, escrivia a la mare.

L'escriptora Carme Martí, després de l'èxit d ' "Un cel de plom", sobre la vida de l'supervivent de Ravensbrück, Neus Català, torna a contactar amb els lectors gràcies a la novel·la "El camí de les aigües", on recorre el segle XX i homenatja les àvies treballadores com la seva, Maria Badia.

 

En una entrevista amb Efe, Martí ha indicat avui que si en "Un cel de plom" s'endinsava per la vida de Català i pel que va suposar l'exili i la deportació per a molts com ella, en aquest títol es centra "en les vides dels que es van quedar, en les misèries de la postguerra ".

 

Publicada per Amsterdam, l'obra és, així mateix, "un cant a la cuina feta amb amor" i un viatge "a les olors i sabors de les nostres arrels, de la nostra infància".

 

Martí relata la vida de la cuinera Maria Badia al llarg del segle XX, a partir de la mirada de Laura, una professora de l'actualitat, que arrossega un duel molt llarg, i que només troba un cert refugi en les converses amb un jove veí periodista, i en les visites que realitza a la residència on està ingressada la seva àvia, a la que llegeix en veu alta un llibre sobre una cuinera de l'Espluga de Francolí.

 

Segons la seva opinió, es tracta d'una novel·la, de gairebé 600 pàgines, en què la "amistat, la família, el dol o les malalties mentals tenen el seu pes".

 

Tampoc amaga que bona part del relat està basat en la història de la seva àvia, una dona de l'Espluga de Francolí que, de molt jove, va anar a treballar en cases de Reus i, posteriorment, va ser seleccionada com a cuinera a casa dels gerents de la companyia d'assegurances Zurich, a Barcelona.

 

Tot i que la van contractar com a cuinera, no sabia molt de cuina i es va apuntar a les classes que s'oferien a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona de Barcelona, ​​on tant acudien dones de la burgesia, com les criades.

 

Allà, a aquesta dona se li va obrir "un món i es va fer cuinera per convicció, tot i que l'esclat de la guerra civil va provocar que deixés la ciutat i tornés al poble, on va cuinar per a l'Hospital de Sang a aquells dies de conflicte".

 

A la novel·la també es recorda quan van partir de l'Espluga els membres de les Brigades Internacionals que allí es trobaven en l'any 1930 i com ho va viure una dona que va cuinar per a ells.

 

Martí ha asseverat que ha novel·lat la peripècia d'una dona que sent molt pròxima a ella i ha defensat que l'ha fet així "perquè per aprofundir en els sentiments necessites la literatura per transmetre veritat, una cosa que en aquests temps reivindico molt". EFE