La división de servicios está formada por un equipo de profesionales cualificados y especializados en publicaciones de prestigio y ediciones personalizadas, con más de 12 años de experiencia en el mundo de la edición.


Nuestra razón de ser es ofrecer un servicio integral a todas aquellas empresas que necesiten editar publicaciones de calidad y prestigio, y proporcionar un amplio abanico de posibilidades a la hora de personalizar ediciones con objetivos diversos.


Profesionalidad, rigor y eficacia definen nuestra manera de trabajar y de elaborar todos los proyectos que nos confían nuestros clientes.

A Balbec, el protagonista és convidat a una vetllada a la qual
també assisteix el baró de Charlus, que acudeix a la cita
acompanyat del seu protegit, en Morel, un virtuós del violí d’origen
humil, amb qui el baró ha establert una relació en què
conflueixen dues forces: l’ambició d’en Morel i l’ànsia d’en
Charlus per seduir-lo.
D’altra banda, les sospites del protagonista sobre l’orientació
sexual de l’Albertine arriben al paroxisme quan s’assabenta,
en una conversa casual, que és amiga íntima de la senyoreta
de Vinteuil, l’homosexualitat de la qual és un secret de domini
públic. Això encén la gelosia del narrador, que se sent molt
atret per l’Albertine.
E

SODOMA i GOMORRA, II

Va créixer en una família benestant que li va permetre menar
una vida còmoda i accedir als salons de renom. El 1896 va
publicar Els plaers i els dies, un recull de poemes en prosa,
retrats i narracions d’estil decadentista que pràcticament va
passar desapercebut. A continuació va emprendre la redacció
de la novel·la Jean Santeuil, que no va arribar a acabar i que
es va publicar pòstumament. Poc després de la mort dels seus
pares, la salut de l’escriptor, sempre molt afeblida per culpa de
l’asma, va començar a deteriorar-se ràpidament. A partir d’aleshores
va viure enclaustrat a casa, tancat de manera gairebé
permanent en una habitació insonoritzada amb planxes de
suro, i dedicat fins a l’extenuació a la redacció de la seva obra
principal, A la recerca del temps perdut, que en molts aspectes
és autobiogràfica i que originàriament es va publicar en set
volums.

Viena Edicions acaba de publicar un nou volum de l'obra magna de Marcel Proust A la recerca del temps perdut, considerada una de les grans fites de la història de la literatura. Amb aquest nou volum s'assoleix la publicació dels quatre volums que Proust va publicar en vida, mentre que en resten les tres parts publicades pòstumament.
 
La voluntat és, en paraules de l'editorial "aproximar l'univers proustià a una nova generació de lectors que, fins ara, no havien tingut l'oportunitat de llegir Proust en català, fos perquè no tenien a l'abast la primera traducció, avui descatalogada, fos perquè l'opció lingüística del primer traductor els havia desanimat".
 
La traducció de l'obra de Marcel Proust a càrrec de Josep Maria Pinto ha estat rebuda per la crítica i els lectors amb grans elogis. Els successius volum publicats per Viena Edicions han generat gran expectació al món literari, tant als cercles especialitzats en l'obra de Proust, com entre el públic en general.
 
A la recerca del temps perdut és una anàlisi detallada de la complexitat de l'ànima humana i aprofundeix en el retrat de l'alta societat parisenca de final del segle XIX i començament del segle XX. A Sodoma i Gomorra Proust ens ofereix una visió més amarga i fosca que la dels volums anteriors de la Recerca, tenyits encara de la innocència de la infantesa i la primera joventut del protagonista.
 
En aquest segon tom de Sodoma i Gomorra el protagonista és convidat a Balbec a una vetllada a la qual també assisteix el baró de Charlus, que acudeix a la cita acompanyat del seu protegit, en Morel, un virtuós del violí d’origen humil, amb qui el baró ha establert una relació en què conflueixen dues forces: l’ambició d’en Morel i l’ànsia d’en Charlus per seduir-lo.
 
D’altra banda, les sospites del protagonista sobre l’orientació sexual d’Albertine arriben al paroxisme quan s’assabenta, en una conversa casual, que és amiga íntima de la senyoreta de Vinteuil, l’homosexualitat de la qual és un secret de domini públic. Això encén la gelosia del narrador, que se sent molt atret per Albertine.
 
La publicació de l'obra complerta d'A la recerca del temps perdut està prevista per a la darreria del 2022. 

L’ Albertine i jo estàvem davant de l’estació Balbec del trenet local. Com que feia mal temps, havíem fet que ens hi portés l’òmnibus de l’hotel. No gaire lluny hi havia el senyor Nissim Bernard, que duia un ull de vellut. Des de feia poc enganyava el noiet dels cors d’Athalie amb el mosso d’una granja força pròspera d’allà a prop, Els Cirerers. Resultado de imagen de barón de Charlus, el gran homosexual de la Recherche..fotos

 

Aquell mosso vermell, de trets abruptes, semblava ben bé que tingués un tomàquet en comptes de cap. Un tomàquet exactament similar servia de cap al seu germà bessó. Per a l’observador desinteressat, el que hi ha de bonic, en aquestes semblances perfectes entre dos bessons, és el fet que la naturalesa, com si s’hagués industrialitzat momentàniament, sembla que ofereixi productes iguals. Malauradament, el punt de vista del senyor Nissim Bernard era un altre, i aquella semblança només era exterior. El tomàquet n. 2 es delia amb frenesí per fer exclusivament les delícies de les dames, mentre que el tomàquet n. 1 no detestava condescendir als gustos d’alguns senyors. Ara, cada vegada que, sacsejat per un reflex, pel record dels bons moments passats amb el tomàquet n. 1, el senyor Bernard es presentava als Cirerers, miop (i això que no calia la miopia per confondre’ls), el vell jueu, interpretant Amfitrió sense saber-ho, s’adreçava al germà bessó i li deia: «Vols que concertem una cita per a aquest vespre?» Immediatament rebia una sòlida «allisada». Fins i tot es va renovar en el decurs del mateix àpat, en què continuava amb l’altre les converses que havia començat amb el primer.

 

Resultado de imagen de barón de Charlus, el gran homosexual de la Recherche..fotos

 

A la llarga, per associació d’idees, es va fastiguejar tant dels tomàquets, fins i tot dels comestibles, que cada vegada que sentia que un viatger en demanava al seu costat, al Gran Hotel, li xiu xiuejava: «Dispensi, senyor, que m’adreci a vostè sense conèixerlo. Però he sentit que demanava tomàquets. Avui estan podrits. Li ho dic pel seu interès, perquè a mi m’és ben bé igual, jo no en prenc mai.» L’estranger agraïa amb efusió aquell veí filantròpic i desinteressat, tornava a cridar el cambrer, feia veure que canviava d’opinió: «Sap què?, no em porti tomàquets.» L’Aimé, que coneixia l’escena, se’n reia tot sol i pensava: «Quin vell murri, aquest senyor Bernard, ha tornat a trobar la manera de fer canviar la comanda.» El senyor Bernard, que esperava el tramvia amb retard, no tenia interès a saludar-nos a l’Albertine i a mi, a causa del seu ull de vellut. A nosaltres encara ens interessava menys parlar-hi. I hauria estat quasi inevitable si, en aquell moment, una bicicleta no s’hagués precipitat a tota velocitat cap a nosaltres; en va saltar l’ascensorista, panteixant. La senyora Verdurin havia telefonat una mica després que marxéssim perquè jo hi anés a sopar l’endemà passat; aviat veurem per què. Després d’haver-me donat els detalls de la trucada, l’ascensorista se’n va anar i, com aquells «empleats» demòcrates que fingeixen independència davant dels burgesos, i entre ells restableixen el principi d’autoritat, volent dir que el porter i l’aparcador podrien no estar contents si arribava tard, va afegir: «Toco el dos a causa dels meus caps. Les amigues de l’Albertine se n’havien anat uns quants dies. Jo la volia distreure. Suposant que hagués estat feliç passant les tardes només amb mi, a Balbec, sabia que la felicitat mai no es deixa posseir completament, i que l’Albertine, encara a l’edat (que alguns no superen) en què hom no ha descobert que aquesta imperfecció es deu a aquell que experimenta la felicitat, no a qui la dóna, hauria pogut sentir-se temptada d’atribuir-me la causa de la seva decepció. M’estimava més que la imputés a les circumstàncies que, combinades per mi, no ens haurien deixat l’oportu nitat de quedar-nos tots dos sols, impedint que es quedés al casino o a l’escullera sense mi. Així que aquell dia li havia demanat que m’acompanyés a Doncières, on jo anava a veure en SaintLoup. Amb aquella mateixa finalitat de distreure-la li havia aconsellat la pintura, que ella havia après en altres temps. Si treballava no es demanaria si era feliç o infeliç. També me l’hauria endut de bon grat a sopar de tant en tant a casa dels Verdurin i a casa dels Cambremer que, certament, tant els uns com els altres, haurien rebut encantats una amiga que jo els presentés, però primer havia d’estar segur que la senyora Putbus encara no era a La Raspelière. No hi havia gaire més manera de saber-ho que si hi anava, i com que sabia per avançat que l’endemà passat l’Albertine havia d’anar per força pels voltants amb la seva tia, havia aprofitat per enviar un missatge a la senyora Verdurin per demanar-li si em podria rebre dimecres. Si la senyora Putbus hi era, ja m’arranjaria per veure la seva cambrera, assegurar-me si hi havia cap risc que vingués a Balbec i, en aquest cas, saber quan, per endur-me l’Albertine ben lluny aquell dia. El trenet local feia una giragonsa que no existia quan jo l’havia agafat amb la meva àvia, i ara passava per Doncières-la-Goupil, gran estació d’on sortien trens importants i sobretot l’exprés amb el qual jo havia vingut a veure en Saint-Loup des de París i hi havia tornat. I a causa del mal temps, l’òmnibus del Gran Hotel ens va portar, a l’Albertine i a mi, a l’estació del petit tramvia, Balbec-Plage