Sanmao és camí, és recerca i és vida, però sobretot és llibertat. Chenping, Echo, Sanmao: tres noms, tres nacionalitats que il·lustren la naturalesa errant de l'autora, de qui va fer del camí i dels qui el transiten la seva llar. Sanmao, caminant infatigable, fa bona la dita que la vàlua i la quantitat del tresor són sempre ínfimes si se les compara amb l'aventura que les va precedir; per gran que sigui el botí, sempre significa el mateix: l'arribada a un final, a un punt de no retorn, al nostre destí. Sanmao va fer del camí i la seva vida la més gran de les obres. La veu de Sanmao està destinada a ser universal pel que hi ha de particular en ella. Diaris del Sàhara, publicada l'any 1976, recull els anys que l'autora i el seu marit, José Quero, van viure al continent africà. Novel·la de viatges i memòries, Diaris del Sàhara és una carta d'amor incondicional i un cant a la vida que ens ofereix un testimoni directe de la trobada cultural que va viure la jove parella a l'entorn sahrauí. :Rata_ descobreix i publica per primera vegada al nostre país una de...les veus més enigmàtiques i captivadores del continent asiàtic. Per mèrits propis, Sanmao hauria de ser considerada un clàssic del segle XX.

Diarios del Sáhara

Sanmao (26 de març de 1943 - 4 de gener de 1991) neix a la Xina continental, traslladant-se posteriorment amb la seva família a Taiwan. L'any 1967 l'escriptora es va traslladar a viure des de Taiwan a Madrid per continuar els seus estudis a la Universitat, va ser on va viure els seus primers anys a Espanya i va ser també on va conèixer al que posteriorment va ser el seu marit, José (xinès: 荷西, pinyin : Hexi). Després va passar diversos anys en Sàhara, Marroc, ia l'illa de Gran Canària, a causa del treball de Josep.

L'escriptora va publicar diverses obres de la seva vida a Espanya al costat del seu marit Josep, obres que han impactat en la població xinesa de manera important fins al dia d'avui; malgrat els grans canvis socials ocorreguts a la Xina des dels temps en què es van escriure aquestes famoses novel·les biogràfiques, encara segueixen sent unes de les obres més llegides i més admirades a la Xina contemporània. Aquestes obres transmeten la imatge de l'amor etern i la llibertat, no només política sinó en tots els sentits.

Què és Diaris del Sàhara? El fragment de vida més important d'aquest ésser excepcional que narrava la seva història mentre la vivia. En ella, literatura i existència són gairebé el mateix.

Diaris del Sàhara, publicada el 1976, recull els anys en què l'autora i el seu marit, José Quero, van viure al continent africà. Novel·la de viatges i memòries, Diaris del Sàhara és una carta d'amor incondicional i un cant a la vida que ens ofereix un testimoni directe de la trobada cultural que va viure la jove parella en l'entorn sahrauí. Les seves aventures, baralles, petons i abraçades són nostres, perquè ens identifiquem amb ells, perquè tot el que ens ensenya Sanmao pertany a la nostra vessant més primigènia, a la nostra naturalesa, al que ens fa iguals i companys de camí, el mateix que Sanmao i José van caminar enamorats de la vida.

25 anys després de la seva mort, el mite de Sanmao segueix creixent, amb deu milions de llibres venuts a tota la Xina en els últims cinc anys.

Diaris del Sàhara ha estat traduït del xinès al català per Sara Rovira-Esteva i al castellà per Irene Tor Carroggio, amb la col·laboració de Zang Jiechao. Les edicions de Diaris del Sàhara en català i castellà són les primeres que es publiquen en una llengua occidental d'aquest clàssic de la literatura xinesa contemporània.

Bona part de la literatura colonial és absolutament racista i dóna una visió profundament negativa dels colonitzats. I bona part de l'abundant literatura de nostàlgia colonial, en el cas del Sàhara, dóna una visió idíl·lica dels "indígenes". Sanmao se situa entre els dos extrems. De fet, en els seus textos hi ha una clara evolució; els escrits del període de la seva arribada expressen una gran admiració pels paisatges del Sàhara, però un gran menyspreu cap a la seva gent. A mesura que passa el temps, l'escriptora xinesa va mostrant més estima per alguns sahrauís, amb els quals arriba a establir certa amistat. Ara bé, en qualsevol cas, Sanmao pot mostrar en ocasions simpatia pels sahrauís, però no empatitza en absolut amb ells. La distància entre ella i els sahrauís sempre és inabastable (potser amb una sola excepció, la llevadora Xahida, dona, moderna i catòlica com ella

 

Diarios del Sáhara

La primera traducción al español de uno de sus libros, Diarios del Sáhara, por parte de la editorial Rata, y el estreno del documental sobre su conmovedora biografía, San Mao: La vida es el viaje, dirigido por la escritora y realizadora canaria Susi Alvarado, han desenterrado esta historia de amor chino-española.

"San Mao fue la escritora más famosa de China, y su fama se debe sobre todo a los libros en los que habla de sus viajes a España, concretamente a Canarias y la antigua provincia del Sáhara" (actual Sáhara Occidental), contó a Efe la directora en la proyección del documental en Pekín, este miércoles, que atrajo a numerosos admiradores de la autora.

"De la misma manera que contribuyó a que mucha gente, sin salir de aquí, conociese la existencia de Canarias o del Sáhara, espero que ahora, con este documental, se la conozca mucho más en España", subrayó la realizadora al público.

Nacida en 1943 en Chongqing (centro de China), a orillas del Yangtsé, la escritora emigró con su familia a Taiwán en 1949, como muchos chinos tras el fin de la guerra civil en el país, y pronto comenzó a mostrar pasión por la literatura, cambiando su nombre de nacimiento, Chen Maoping, por el seudónimo San Mao (Tres Pelos).

Culta, independiente y viajera, San Mao llegó a hablar con fluidez alemán, inglés y castellano, viajó en busca de inspiración y vivencias, y en los años 60 llegó a Madrid, donde comenzó su intensa relación con lo español.

"Llegué a España en 1967 y me enamoré de su paisaje, de su gente y de esa maravillosa lengua, el español, que sonaba a libertad y llenaba el cielo de pájaros y de luz", cuenta el documental, en el que la directora recrea un diario de San Mao en primera persona.

Gran parte de la culpa de su amor por España la tuvo José María Quero, un buzo andaluz de Jaén con el que la escritora se casó y vivió en Las Palmas de Gran Canaria, en Puerto de la Cruz, en el Sahara Español (que tuvieron que abandonar en 1975 por la Marcha Verde de Marruecos tras la que España dejó el territorio) y en La Palma.

En esta última isla fue donde llegó la dramática muerte de Hexi, como San Mao llamaba a su marido, cuando éste se ahogó en el mar en 1979, una tragedia de la que la escritora china nunca se recuperó del todo: regresó a Taiwán en los 80 y se quitó la vida el 4 de enero de 1991.