QUI SOM
Edicions 62 va néixer l’any que li dóna nom. Exactament, per Sant Jordi del 1962, quan va aparèixer el primer llibre de la nova empresa: Nosaltres els valencians, de Joan Fuster. En molt poc temps, i a desgrat d’unes circumstàncies que no eren ni políticament ni econòmicament favorables, l’editorial va arribar a ser com la volien els seus fundadors, Ramon Bastardes i Max Cahner: una editorial generalista, universal i moderna. En aquest sentit, va ser decisiva la tasca de qui n’ha estat director literari durant prop de 40 anys, Josep M. Castellet.

Al llarg de la seva trajectòria, que s’ha mantingut coherent a desgrat de les vicissituds històriques i empresarials, Edicions 62 ha constituït un catàleg de més de 4000 títols, que es caracteritza per la diversitat i la riquesa. Edicions 62 ha estat pionera, a Catalunya, en la incorporació d’escriptors contemporanis de tots els camps i procedències, i ha promogut també, per mitjà de col·leccions específiques, la difusió dels clàssics universals de la literatura i del pensament i dels clàssics de la literatura catalana. Publica obres de pràcticament tots els gèneres i en totes les modalitats d’edició: poesia, teatre, narrativa, assaig, biografies i memòries; edicions de butxaca, llibres de text i edicions escolars d’obres literàries; diccionaris i enciclopèdies, grans obres il·lustrades, etc. El seu ritme actual de publicació és d’una centena de títols nous cada any.

Nova edició revisada d’una obra cabdal que ens descobreix a través d’una cinquantena de testimonis, la
lluita heroica dels deportats republicans catalans per resistir la degradació i la barbàrie que van patir als
camps nazis. El llibre aporta també una extensa documentació i fotografi es i inclou les llistes de tots els
catalans morts a Mauthausen (alguns errors de les quals es corregeixen en aquesta nova edició) i altres
camps. Una lliçó actual, fecunda i esperançadora.
A càrrec de la historiadora Rosa Toran, aquesta nova edició compta amb una extensa introducció que
entre moltes altres coses contextualitza i explica les condicions en què Montserrat Roig va dur terme la
redacció de l’obra.

Els catalans als camps nazis 40 anys d^un clâssic Nova ediciô

Quan es compleixen vint anys de la desaparició de Montserrat Roig
(Barcelona 1946-1991) ens sembla oportú recordar-la ja que l'obra
literària d'aquesta autora catalana va ser parella al seu compromís ideològic i
polític en aquells llunyans anys de la transició, quan tot semblava
renéixer de nou i on les renúncies dels que havien donat el millor
de si mateixos en la lluita per la democràcia, van permetre assegurar la
democràcia.E.P.D.

 

Montserrat Roig presenta Els catalans als camps nazis com la coordinació dels diversos testimonis dels ciutadans dels Països Catalans que van ser deportats a un camp de concentració entre 1939 i 1945. Impulsat per l’historiador Josep Benet i redactat per l’autora entre 1973 i 1976, el volum vol donar veu a tots aquells que, per motius polítics i històrics, es van quedar sense la possibilitat de veure ni tan sols reconegut el seu sofriment i de compartir una experiència de per si inenarrable. El compromís polític, social i cultural que caracteritza Roig com a escriptora deriva, aquí, en l’elaboració d’un text certament documentat i que procura contrastar les dades, però que en cap moment no persegueix una suposada objectivitat històrica. Al contrari, es tracta d’un text ple de passió i que no amaga el posicionament ideològic, personal, de qui l’escriu: una Roig plenament identificada amb el dolor dels supervivents i profundament revoltada contra el nazisme i la injustícia posterior de les anomenades democràcies europees.

 

El pres català que va revelar l'horror nazi de Mauthausen

 

 

Els catalans als camps nazis s’estructura en tres parts que segueixen l’ordre cronològic dels fets, des del final de la Guerra Civil el 1939 i el pas a França dels republicans fins a l’alliberament dels camps per part de les tropes aliades i les dificultats i el desengany que van venir després; passant, naturalment, pel relat del dia a dia dels deportats (a Mauthausen sobretot, el seu nefast destí principal). Tanca l’obra un apèndix que inclou les llistes dels morts catalans, dels morts procedents d’altres territoris de l’Estat espanyol i d’aquells que, tot i no tenir la nacionalitat corresponent, s’havien establert a Catalunya. Un annex, aquest, utilíssim i esfereïdor, que també incorpora altres llistes de deportats (com les dels que van ser traslladats de Mauthausen a altres camps, per exemple).

 

La part central, dedicada a la vivència directa del terror nazi, resulta escruixidora, i imprescindible per a qualsevol persona interessada en el passat i la història recent d’Europa. Però també ho són, d’escruixidors i imprescindibles, el relat de l’èxode i el del final de l’experiència dels republicans als camps. En el primer cas, pel que va sumar-se a la duresa de la derrota de 1939. En el segon, perquè després de viure el malson concentracionari, els supervivents van haver de comprovar no només que Franco continuava al poder, sinó que el trauma de la seva experiència sovint generava, arreu, incredulitat, reticència, escepticisme, incomprensió... I acabava perdent-se, moltes vegades, en l’oblit. Excepte, és clar, per a ells, com en el cas de tots d’aquells que no se la podrien treure mai més del cap ni del cos.

 

Ja ho escriu Montserrat Roig al final del llibre: «Mentre que de la Guerra Civil ens han arribat notícies, falsejades o no, a les noves generacions, sobre els camps d’extermini nazis planava un silenci total. Semblava que no haguessin existit mai republicans víctimes del nazifeixisme alemany. Fins al 1968 no hi ha cap nota oficial sobre els morts espanyols als camps nazis. Si algun deportat pregunta sobre la seva situació als organismes oficials, aquests li contesten que tot està en estudi. Fins al 1974, el govern espanyol no ha tramès cap certificat de mort al camp de Mauthausen». Vet aquí, doncs, el sentit d’aquesta obra horrorosa i simultàniament tan necessària, que va obrir camí en la recuperació d’una part terrible de la nostra història i que, tanmateix, es clou amb un missatge optimista: cal no renunciar a l’ideal d’un món lliure i just. Els deportats, malgrat el que havien viscut, no van deixar de creure mai que aquest món era possible. I aquesta és, segons l’autora, la seva gran lliçó per a les generacions posteriors. No podem estar-hi més d’acord.

 

 

 

 

'Els catalans als camps nazis': torna Montserrat Roig

En l’acte d’homenatge que es va fer a Amat-Piniella a Manresa el 1985, i que va recuperar l’Associació Memòria i Història de Manresa a la web Memoria.cat, Roig lamenta la impunitat dels genocides: “Jo només voldria recordar que dels 1.500 botxins que van passar per Mauthausen, responsables de la mort de 127.000 persones, que de 100.000 SS responsables directes de la mort de milions i milions de persones, només 600 van ser condemnats a mort.

 

 

 

Que avui dia la gran majoria dels SS viuen lliurement a Alemanya amb el seu propi nom”. “Roig sempre va estar al costat dels deportats i va mantenir el compromís fins al final. Ho va fer denunciant l’acollida de criminals nazis per part de l’Espanya franquista i les múltiples cares del feixisme. Per això els deportats l’estimaven tant”, diu Aloy. El professor d’història del dret de la UPF Alfons Aragoneses va coordinar i dirigir la base de dades de la deportació espanyola als camps nazis del Memorial Democràtic. El recompte, el més complet fins ara, eleva el cens a 8.964 deportats republicans espanyols als camps nazis. “Quan Roig va fer la recerca no era tan fàcil accedir als arxius alemanys i francesos, i a més la documentació estava menys ordenada o no estava ni tan sols estava classificada -diu Aragoneses-. No només va fer una gran feina periodística i científica, sinó que va construir un lloc de memòria, un memorial en paper”, afegeix.