L'Enric recupera d'un antiquari un quadern de viatge que li canviarà la vida. El dietari revela una informació espantosa: la història d'en Sebastià, un català que va ser obligat a filmar presos i oficials nazis en posicions eròtiques al camp de concentració de Mauthausen. L'Enric, un apassionat de la fotografia, vol fer justícia i, a partir de les pistes que li proporciona el quadern, comença la recerca. La seva investigació, però, aviat toparà amb impediments i de mica en mica descobrirà que la realitat pot ser molt variable i que tothom no és qui sembla.

EL FOTÔGRAF

Òscar Palazón Ferré (Lleida, 1969) és llicenciat en Filologia Anglogermànica. Viu i treballa a la ciutat de Tarragona, on fa de professor d'anglès en un institut de secundària.[cal citació]

Ha publicat 4 novel·les, 3 poemaris i diversos relats i poemes en llibres col·lectius. També ha fet incursions en la poesia visual i experimental, quedant finalista en un parell de premis d'aquest gènere.[1][2]

Ha compaginat la seva faceta com a escriptor amb la traducció,[3] la gestió cultural,[4] el periodisme literari,[5][6] la presentació de llibres,[7] la participació en jurats de premis literaris[8] i la docència a l'Escola de Lletres de Tarragona

 

'Enric, un home que acaba de ser abandonat per la nòvia, descobreix un quadern escrit per un pres català de Mauthausen on es revela un secret esborronador. Anirà a la seva recerca, i convertirà la venjança del supervivent en una obsessió personal.
 
 
Palazón ha construit una excel·lent història a partir d'una anècdota (la filmació de pel·lícules pornogràfiques a Mauthausen), en què reflexiona sobre els racons del temps, la memòria i la venjança. Està edificada sobre un esquema narratiu que alterna dos temps (o potser són més, o potser no), i que juga amb subtilesa amb el lector. El ritme és força ràpid i es converteix en una d'aquelles novel·les que continues llegint a les escales automàtiques del metro. Si hi he de trobar algun defecte, és que potser que hi ha algun cap sense lligar un cop conegut el desenllaç (i que no explicaré aquí, per no espatllar-lo), o que coixeja un xic.

 

Òscar Palazón basteix una novel·la psicològica i d'intriga sobre l'univers nazi

 

Pren com a punt de partida la història d'un català que va ser obligat a filmar presos en posicions eròtiques a Mauthausen

CARINA FILELLA. Les Borges del Camp
Després de reflexionar sobre la identitat i les màscares que hom es posa per semblar allò que no és a Un rostre que no és meu, l'escriptor Òscar Palazón torna ara amb una novel·la «psicològica i d'intriga» que se situa en l'univers nazi. Titulada El fotògraf (Alisis), l'obra relata la investigació al voltant d'un català que va ser obligat a filmar presos i oficials nazis en posicions eròtiques al camp de concentració de Mauthausen. Palazón, un autor lleidatà que resideix a les Borges del Camp, s'ha basat en personatges reals, com els presoners republicans Francesc Boix i Antoni Garcia (que era de Tortosa), i el caçador de nazis Simon Wiesenthal, a més de les pel·lícules pornogràfiques que els nazis van enregistrar a Sachsenwald per a consum propi.

 


+ L'escriptor Òscar Palazón, amb la seva obra anterior. Foto: MARTA MARTÍNEZ

 

L'Enric recupera d'un antiquari un quadern que li canviarà la vida. El dietari revela una informació espantosa: la història de Sebastià, un català que va ser obligat a filmar presos i oficials nazis en posicions eròtiques al camp de concentració de Mauthausen. L'Enric, un apassionat de la fotografia, vol fer justícia i, a partir de les pistes que li proporciona el quadern, comença la seva pròpia recerca. La investigació, però, aviat toparà amb impediments i de mica en mica descobrirà que la realitat pot ser molt variable i que tothom no és qui sembla.

 

Aquest és l'esquelet argumental d'El fotògraf (Alisis), la nova novel·la de l'escriptor lleidatà Òscar Palazón, que resideix a les Borges del Camp.

 

Per buscar l'origen d'El fotògraf s'han de recular 24 anys, quan l'escriptor va visitar el camp de concentració de Mauthausen durant un viatge escolar a Àustria: «El silenci que s'hi respirava em va impressionar tant que, al cap de tot aquest temps, el vaig recuperar per a la novel·la»: «Un silenci estrany [...] com un embolcall de paper de seda que ho cobreix tot i esmorteeix la sons dels vius. És, potser, la veu dels morts, que no volen callar», comenta l'autor.

 

La novel·la està basada en personatges i fets reals. D'una banda, els presoners republicans Francesc Boix i Antoni Garcia (que era de Tortosa), i el caçador de nazis Simon Wiesenthal. D'altra banda, les pel·lícules pornogràfiques que els nazis van enregistrar a Sachsenwald per a consum propi. Aquests tres ingredients es barregen a El fotògraf per obtenir «una novel·la psicològica i d'intriga amb un rerefons històric».

 

Palazón vol deixar clar que l'època en què transcorre part de l'acció no vol aprofitar l'èxit de llibres com El noi del pijama de ratlles: «Vaig triar-la per facilitar-ne la documentació. La Segona Guerra Mundial és un període relativament recent. La gent n'ha vist pel·lícules i n'ha llegit llibres. És per això que, a la novel·la, no parlo de les coses que tothom coneix. Al contrari, esmento detalls poc coneguts, com ara les dianes que alguns presoners portaven a la part de l'esquena de l'uniforme.»

 

El títol no només fa referència als personatges, sinó també a l'estil visual de la novel·la. Segons l'autor, «els capítols són com fotografies, amb tot el que això implica, és a dir, que ofereixen una visió retallada de la realitat; el lector ha d'adjuntar-les i decidir quina és la imatge global que n'obté».

 

Aquesta novel·la arriba després d'Un rostre que no és meu (Cossetània Edicions), l'obra guanyadora del premi Vila de l'Ametlla de Mar, en la qual Òscar Palazón reflexiona sobre la identitat i les màscares que hom es posa per semblar allò que no és i que voldria ser. Per l'escriptor, El fotògraf té certes similituds amb Un rostre que no és meu: «Les obsessions d'alguns personatges són les mateixes, encara que el tractament que en faig és diferent. L'estructura, en canvi, és totalment distinta», segons diu l'autor, que afegeix que El fotògraf «té dues línies argumentals, distanciades en el temps, que van aproximant-se cada cop més fins a xocar entre si».

 

 

 

Entrevista a Oscar Palazon