Edicions 62 va néixer l'any que li dóna nom. Exactament, per Sant Jordi del 1962, quan va aparèixer el primer llibre de la nova empresa: Nosaltres, els valencians de Joan Fuster. Amb motiu del cinquantè aniversari, s'anuncià que el llibre més venut per l'editorial, fins al moment, era Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, amb 1.376.016 exemplars.[1][2]

Ramon Bastardes i Max Cahner van fundar l'editorial, que inicialment se centrava en l'assaig i llibres de cultura popular catalana.[3] Edicions 62 va tenir la seva primera seu a la Gran Via de les Corts Catalanes, de Barcelona.[4] En molt poc temps, i a desgrat d'unes circumstàncies que no eren ni políticament ni econòmicament favorables, l'editorial va arribar a ser com la volien els seus fundadors, una editorial generalista, universal i moderna. En aquest sentit, va ser decisiva la tasca de qui n’ha estat director literari durant prop de 40 anys, Josep M. Castellet. Al llarg de la seva trajectòria Edicions 62 ha constituït un catàleg de més de 4000 títols, que es caracteritza per la diversitat i la riquesa.[5]

Edicions 62 ha estat pionera,[cal citació] a Catalunya, en la incorporació d'escriptors contemporanis de tots els camps i procedències, i ha promogut també, per mitjà de col·leccions específiques, la difusió dels clàssics universals de la literatura i del pensament i dels clàssics de la literatura catalana. Publica obres de pràcticament tots els gèneres i en totes les modalitats d'edició: poesia, teatre, narrativa, assaig, biografies i memòries; edicions de butxaca, llibres de text i edicions escolars d'obres literàries; diccionaris i enciclopèdies, grans obres il·lustrades, etc. El seu ritme actual de publicació és d'una centena de títols nous cada any.

Edicions 62 pertany actualment al Grup 62, un conglomerat amb diversos negocis del món cultural.







Josep Miret Musté fou un home de compromís polític durant els anys de la segona República i la guerra civil, primer des de les joventuts de la Unió Socialista de Catalunya i, després, al PSUC. Tingué un paper actiu, amb responsabilitats polítiques i militars, dins de les institucions de la Generalitat, l’Exèrcit Popular de la República —en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, en la presidència del Consell de Transports,
en la Conselleria de Proveïments i, per últim, com a comissari polític als fronts.
Un cop abandonà Catalunya, mantingué el seu compromís polític jugant un paper singular en els moviments de resistència antinazi al nord de França, fins a jugar-se la pròpia vida i que el portà a afegir-se als milers de republicans que romanien des de 1940 al camp de Mauthausen, on fou assassinat l’any 1944.

Josep Miret Musté: (1907-1944)

Rosa Toran (Manresa, 1947) és doctora en Història i professora d'aquesta matèria a l'IES Vilassar de Mar (Barcelona). Ha escrit diversos llibres, en col·laboració amb Cèlia Cañellas, sobre la política municipal durant la Restauració de la Segona República i sobre l'acció política de les dones. En els darrers anys ha investigat la deportació i la vida als camps nazis, singularment la dels republicans espanyols. Col·labora amb regularitat en premsa i revistes especialitzades sobre aquests temes. Com a membre de l'associació Amical de Mauthausen, ha portat a terme diverses tasques i ha estat comissària d'exposicions com Mauthausen, l'univers de l'horror i Resistents i deportades. Edicions 62 li ha publicat Els camps de concentració Nazis i la biografia de Joan de Diego.

Josep Miret Musté nasqué a Barcelona el 14 de setembre de 1907, en el si d’una família senzilla i d’orígens camperols procedent de Mont-ral —un petit poble de la serra de Prades— i que progressivament havia anat emigrant, primer cap a la Riba, també a Tarragona, i després a Juneda (Lleida), fins que els pares, Gabriel i Magdalena, s’instal·laren al carrer Aribau número 5 de Barcelona, i més endavant, al mateix carrer, a la porteria del número 68 i al pis 4t 2a. El pare tenia un taller de serralleria, fet que influirà en la futura dedicació de Josep, i més tard, a la postguerra, la família regentà una botiga de queviures al carrer Pas de l’Ensenyança. Era el més gran dels cinc germans —dos nois, Josep i Conrad, i tres germanes, Francesca, Joana i Magdalena— en una família conservadora i clerical, en contrast amb la militància política d’esquerres dels dos germans i de la germana petita Magdalena, tots tres afiliats al PSUC. Josep Miret començà ben aviat, als tretze anys, a treballar com a aprenent de manyà al taller Vídua de Jaume Bunti del carrer Indústria 103, però decidí emprendre estudis per perfeccionar-se en l’ofici, tal com ell mateix ressenyà en el qüestionari que hagué de respondre per accedir al curs preparatori de manyans de l’Escola Elemental del Treball:

 

«Em plauria que em deixés entrar com alumne en aquesta Escola, puix, encara no estic prou adelantat en l’ofici de maña que es el que jo segueixo perquè m’agraden molt els oficis d’art. »Sense res més que dir-li i esperant em deixarà entrar a l’Escola em despedeixo de vostè. »El seu servidor que li estreny afectuosament la ma».1 Així, el jove Miret, un cop aprovat l’examen d’ingrés, esdevingué alumne de l’Escola del Treball des del curs 1921-1922 fins al 1929, estudis que compaginà amb la seva feina al taller del carrer Indústria. Els expedients acadèmics donen fe de l’aprofitament acadèmic d’aquests anys, amb unes qualificacions excel·lents i una progressió en els estudis que començaren amb els de manyà de màquines, fins a assolir la titulació d’oficial repujador l’any 1927 i la de mestre obrer el 1929. També cursà ensenyaments de francès i destacà en les proves de gramàtica i redacció, de la qual tenim un exemple corresponent al primer curs de la seva estada a l’escola, amb les correccions fetes pel professor:

 

 

 

Un dia es varen reunir sis camperols per parlar dels seus assumptes, i un d’ells digué: Com m’agradaria veure el mar! Aquesta massa liquida de la que tantes meravelles s’en conten. I acte seguit els proposà anar-hi un dia qualsevol a veure-la. A tots els seus companys els hi agradà la proposta i varen acordà unanimament anar-hi el dia següent. A l’endemà els sis comoanys es posaren en cami i al arribar a un pla immens on hi havia camps de blat, creient, que la ondulació del blat que movia el vent, que allò era el mar es llençaren tots alhora sobre el blat nedant furiosament. Al cap d’un moment s’alçaren i vegeren prop seu un pou esfereidor. Creient-se que un d’ells hi havia caigut es contaren, però el que contà, sols contà a els altres, sense contar-se a ell mateix: «un... dos... tres... quatre...cinc, en falta un» i tots plegats cridaren: Tomàs... Tomàs... Acte seguit varen posar una fusta travesera en el pou i un d’ells, el més potent de tots, s’hi agafà de braços, un altre s’agafà als seus peus i així successivament. Quan hi foren tots el de dalt de tot preguntà: Juan... que fa, els veus... va contestar en Juan, es que jo em canso i les mans em rellisquen. I afegí després: agafeu-vos fort que m’ensalivaré les mans. I deixant anar la fusta, com és natural tots caigueren en el abisme espantós i si no els ha tret ningú encara hi deuen esser josep miret

 

Feliçitas a la Autora Rosa Toran

Miret va ser glorificat a finals dels anys quaranta pels resistents francesos i pels comunistes catalans. Però més tard va passar molt de temps en l'oblit, probablement perquè se l'associava a Joan Comorera, mal vist pels dirigent del PCE pel seu catalanisme. Montserrat Roig, en el seu llibre sobre Els catalans als camps nazis, va mencionar la personalitat destacada de Miret, segons el que li havien explicat diversos supervivents de Mauthausen. Però el maig d'aquest any el conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Raül Romeva, va anar a Mauthausen per col·locar-hi una placa en memòria de l'escultor Jesús Galdón on s’hi pot llegir en català, castellà, hebreu i alemany: “Tot el dolor  d'un poble. En memòria de les persones deportades als camps nazis”. En el seu discurs va tenir un record per al conseller de Proveïments mort al camp i va expressar el compromís del Govern en no oblidar-lo.