L’Editorial Gregal va ser fundada el maig del 2011 per Jordi Albertí i Isabel Sanagustín amb la voluntat d’afavorir el diàleg entre la literatura i la història. És per aquest motiu que en el nostre catàleg hi predominen les obres d’història, d’assaig i de narrativa històrica. Però també hem obert les nostres portes a la creació poètica, al testimoni social, a l’enginy dels relats breus i a la màgia dels àlbums il•lustrats. Set col•leccions que guarden un sol secret: remar a favor de la cultura entesa com la suma de totes les formes d’art, d’amor i de pensament; entesa com a sinònim i màxima garantia de llibertat.

Alfons Cama
L'olor de la seva pell

L´OLOR DE LA SEVA PELL

aig néixer a Calonge (Baix Empordà), l’any 1952. Als deu anys em vaig traslladar a viure a Palamós. Hi vaig estudiar el batxillerat elemental als germans de la Salle. Vaig cursar el batxillerat superior i el Preu als Maristes de Girona. Els estudis superiors d’enginyeria industrial els vaig fer a Barcelona. He treballat en diferents administracions públiques; actualment exerceixo de jubilat. Resideixo a Tarragona des de 1’any 1987.

El meu primer relat, El camí dels cirerers, transita per la vida de qui va ser el primer alcalde de la nova democràcia en un poble imaginat de la geografia catalana, amb moltes pinzellades dels meus records d’infantesa.

Un pessic a l’ànima és la meva segona novel·la. Publicada per l'Editorial Gregal. Una incursió en l’existència del doctor Martí Pijoan que, com jo mateix, fa camí per la vila de Palamós i les ciutats de Girona i Barcelona. Un passeig per les seves vivències d’adolescència, de joventut i de descobriment. Dins d’una societat en ple canvi polític i de transformació de classes socials durant l’última meitat del segle passat.

A finals d'octubre de 2016 l'Editorial Gregal va publicar Amb dits de molsa, la meva tercera novel·la, una historia d'immigració, de relacions humanes i d'amors per interès.

La nit de Sant Jordi de 2016 vaig rebre el VIII Premi Drac de Narrativa Curta que atorga Òmnium Cultural del Solsonès pel conte Maria Cinta.

Els vestigis de la guerra han deixat empremta en els membres de la família Tibau. En Santi –Jaume Tibau quan es posa a escriure– ens explica les emocions, els sentiments, les rancúnies que envolten el secret més ben guardat de la família.

Sense seguir un ordre temporal, la veu interior del protagonista ens va desgranant passatges de la seva vida; des de la turmentada infantesa al Molí de Baix  

  El poble d’Artigues fins a la inquieta Barcelona que es prepara per a la celebració dels Jocs Olímpics.

És la crua història d’una relació paterno-filial marcada pel ressentiment provocat per uns fets inexplicables que, inevitablement, han forjat el caràcter sorneguer, a voltes desfermat, d’en Santi Tibau, mestre d’escola desencisat i amant de la bona literatura.

Històries paral·leles farceixen la trama de la novel·la: el retrobament amb l’advocada Glòria; la dura repressió policial cap el món independentista de l’any 1992; les trobades amb el vell amic i savi pescador…

Passat i present, vida de poble i de ciutat, desamor i passió, feixisme i faisme, lluita clandestina i repressió.  Contrapesos amb els quals en Santi furga en la vida de la seva família: els pares, la germana, la dona, la filla, la padrina, l’oncle, l’aman.

 

 

 

Jo no estava avesat que algú de la seva generació em pogués remenar la consciència d’aquella manera. I un silenci dens, amb el fons cadenciós de les onades rompent manses sobre el pedregar de la cala, es va apoderar d’aquell petit espai. I per primera vegada a la vida em vaig escoltar el cor. I, sorprenentment, vaig sentir el que em deia, amb una claredat meridiana.
I el silenci va continuar per una bona estona. Sempre he notat que les converses de les persones sàvies estan farcides de silencis. I, per a mi, aquell era un home savi.
Un llarg traguinyol de vi dolçot i raspós va emplenar la meva boca.
–Aquest porró no té gasosa, mestre! –vaig llançar-li, després de tallar d’un cop sec el rajolí del porró i d’haver agafat una mica aire.
–Vols dir? –ell, fent el despistat, amb un somriure de nen entremaliat–. Ja me n’he tornat a descuidar!
M’hi sentia bé en aquella cala, amb aquell homenot que hi pescava tot sol sobre un bot amb el nom d’una dona escrit a banda i banda. Com el solitari Santiago en “El vell i la mar”, amb les seves frustracions i desenganys, la solitud i, mar endins, la mort que el rondejava.
El vaig mirar bé i vaig veure que d’un temps ençà s’havia envellit amb rapidesa. Que se’l veia molt cansat. Si fa o no fa era de la quinta del meu pare. I jo, al meu pare, no sabia mirar-lo a la cara. Per això, no m’havia adonat que també s’havia fet gran. I vaig pensar com s’ho faria, sol, aquell cabronàs, per viure els símptomes de la vellesa.

 

 

 

Palerm em el autor, Alfons Cama

L’olor de la seva pell, el teu nou llibre. Alfons, un altre èxit després dels aconseguits?

No sé si es pot parlar d’èxit en autors com jo que no copem els espais mediàtics del nostre petit país. Que ni tan sols poden treure el cap en algun del escassos programes o pàgines de diari que gosen parlar d’escriptors catalans. En tot cas, per a mi, la publicació d’aquest llibre és una nova i gran satisfacció.

 

Explica’ns una mica com se t’acut L’olor de la seva pell?

Tenia ganes d’explicar  les marques que la Guerra Civil va deixar en el caràcter de les persones. I això ho he fet a través d’un relació paterno-filial dura i marcada per un fet excepcional. També hi volia mostrar un retrobament amorós i l’activisme independentista previ als Jocs Olímpics del 92.

Se suposa que dones per fet que ets un autèntic valor com a nou escriptor català?

Això únicament ho poden dir els lectors. Jo hi poso esforç i ofici perquè pugui ser com tu dius. Em dono per satisfet quan algú em comenta que ha llegir un llibre meu i que li ha agradat la història que explica i, també, com està escrita.

Comentes en una entrevista que la situació que viu avui Catalunya pot ser font d’inspiració d’una nova novel·la?

De la mateixa manera que ho van ser la lluita clandestina del FAC (Front d’Alliberament de Catalunya) de finals dels franquisme a Un pessic a l’ànima o la Operació Garzón de l’any 92  a L’olor de la seva pell. Però encara falta veure amb més perspectiva els fets que estant passant i que passaran en aquest nou despertar de la nostra nació.

Explica als lectors, fins a on puguis, els trets que trobaran a L’olor de la seva pell?

Amor, desamor, odi, perdó... son paraules que ens pot suggerir la novel·la. Feixisme, faisme, guerra civil...  independentisme, repressió democràtica, tortura... des de la perspectiva històrica. Les Gavarres, la Costa Brava, la Barcelona del 92... pel que fa a la ubicació de la història.

La guerra sempre deixa empremtes. En aquets cas els vestigis de la guerra han deixat marca en els membres de la família Tibau. Rancúnies explicades per al propi Santi Tibau?

La novel·la està escrita en primera persona. El narrador és el protagonista. D’aquesta  manera els sentiments, els pensaments, les angúnies... amb què en Santi Tibau transita per aquest món i es relaciona amb la gent que l’envolta,  bàsicament la família, poden arribar amb més profunditat a l’ànima del lector.

Totes las disbauxes de las guerres deixen ferides greus per curar, cicatrius de la guerra en una família que amaga secrets i sentiments?

Dues vivències diferents. D’una banda, una família hereva dels fets ocorreguts al poble durant els primers dies de la Guerra Civil; de l’altre, un fet inexplicable que cal guardar en el més estricte secret familiar.

 

Explica’ns el missatge amb què vols que es quedi al lector?

 

Penso que el dilema “perdonar-no perdonar” serà el que li quedarà al lector quan hagi acabat de llegir la novel·la.

 

Alfons Cama s’ha trobat a si mateix amb tanta diversitat de llibres, quatre si no recordo malament?

 

Quatre novel·les: El camí dels cirerers (autoeditada) i Un pessic a l’ànima, Amb dits de molsa i L’olor de la seva pell (Editorial Gregal). Totes són històries que tenia ganes de contar, amb més o menys pinzellades de realitats viscudes, explicades, investigades...  Però, quan més m’allunyo dels inicis, la ficció més s’apodera del paper: de la pantalla de l’ordinador, en el meu cas.

 

De tot allò que esta passant políticament a Catalunya, quin dibuix en pots fer. Tens molt estudiat el que està passant i pot passar?

 

Penso que estem en un atzucac amb un final, avui, molt difícil de predir. Del que estic segur és que els llibres en parlaran. Els de història, segur; i els de ficció encara està per veure.

 

Em aquests moments estàs em plena presentació del llibre, que és el que més reps de la gent que ve a veure i escoltar el que expliques?

 

La gent que ve a les presentacions encara no ha llegit el llibre i els sorprèn el fet que en una trama de sentiments s’hi barregi una part de la nostra història recent. Els preocupa saber de qui son les mans que es veuen a la portada del llibre i que no semblen pertànyer a cap dels personatges de què es parla; i que tampoc desvelaré aquí, és clar! Així com conèixer el perquè del títol, que tampoc us puc revelar.

 

Estàs satisfet del teu treball?

 

Estic molt satisfet. Penso que els lectors que em segueixen notaran una certa evolució en el meu estil literari, sense anar a buscar paraules i frases enrevessades. El tractament de la veu interior del narrador, fragments d’una novel·la dins de la novel·la, els temps tractat de manera desordenada con el propi pensament del protagonista... Un treball més acurat que en el de relats anteriors.

 

Prepares alguna altra històri a em aquets moments?

 

Estic preparant un relat d’autèntica novel·la històrica. Segle XIV. Un repte. Una narració molt diferent al que he fet fins ara. A la dificultat de fer una trama amb interès, s’hi afegeix el fet que ha de complir amb un estricte rigor històric. I el treball d’investigació és molt més intens.

 

Què estàs llegint actualment?

 

Degut a l’argument que estic preparant, rellegeixo alguna de les novel·les històriques de l’època: Umberto Eco, Ken Follet... Però aquest dies de Nadal, a casa, ha aparegut aquest títol: Manual per a dones de fer feines, uns relats de Lucia Berlin. I, acabo de llegir Quan arriba la penombra també un llibre de relats, d’en Jaume Cabré.

 

De las opinions més clares que tinc d’un autor

Diuen que per la boca mor un peix  i jo dic que, si pels escrits fos,  Alfons Cama hauria d‘estar al pic dels il·lustríssims.

Novel·la molt ben estudiada per tal que t’hi enganxis de seguida.  Una de las grans característica de l’ autor és que et  pots  posar, com a lector, al lloc dels fets.  Quina casualitat que l’Alfons Cama parli de las petjades que solen deixar las guerres!  Els enfrontaments sempre han estat dolents i, tot i així, el ser humà  segueix caient en els mateixos paranys.  Et canvien el caràcter i mai seràs el mateix. I si, a sobre d’això, hi ha una història d’amor, ja hem arribat al súmmum.  I si, a més, et parla d’activisme independentista, encara pots posar-te molt més en guàrdia. Això és el que explica el relat i el que pot esdevenir en el despertar d’aquesta nostra nació.

Una mica de tot plegat és del que parla aquesta  gran novel·la, amb ramells d’autenticitat de gran escriptor.  Us recomano que no la perdeu de vista i  tasteu-la,  ja no la podreu deixar de llegir .

Felicitats, Alfons Cama