L’Editorial Gregal va ser fundada el maig del 2011 per Jordi Albertí i Isabel Sanagustín amb la voluntat d’afavorir el diàleg entre la literatura i la història. És per aquest motiu que en el nostre catàleg hi predominen les obres d’història, d’assaig i de narrativa històrica. Però també hem obert les nostres portes a la creació poètica, al testimoni social, a l’enginy dels relats breus i a la màgia dels àlbums il•lustrats. Set col•leccions que guarden un sol secret: remar a favor de la cultura entesa com la suma de totes les formes d’art, d’amor i de pensament; entesa com a sinònim i màxima garantia de llibertat.

Alfons Cama
L'olor de la seva pell

L´OLOR DE LA SEVA PELL

aig néixer a Calonge (Baix Empordà), l’any 1952. Als deu anys em vaig traslladar a viure a Palamós. Hi vaig estudiar el batxillerat elemental als germans de la Salle. Vaig cursar el batxillerat superior i el Preu als Maristes de Girona. Els estudis superiors d’enginyeria industrial els vaig fer a Barcelona. He treballat en diferents administracions públiques; actualment exerceixo de jubilat. Resideixo a Tarragona des de 1’any 1987.

El meu primer relat, El camí dels cirerers, transita per la vida de qui va ser el primer alcalde de la nova democràcia en un poble imaginat de la geografia catalana, amb moltes pinzellades dels meus records d’infantesa.

Un pessic a l’ànima és la meva segona novel·la. Publicada per l'Editorial Gregal. Una incursió en l’existència del doctor Martí Pijoan que, com jo mateix, fa camí per la vila de Palamós i les ciutats de Girona i Barcelona. Un passeig per les seves vivències d’adolescència, de joventut i de descobriment. Dins d’una societat en ple canvi polític i de transformació de classes socials durant l’última meitat del segle passat.

A finals d'octubre de 2016 l'Editorial Gregal va publicar Amb dits de molsa, la meva tercera novel·la, una historia d'immigració, de relacions humanes i d'amors per interès.

La nit de Sant Jordi de 2016 vaig rebre el VIII Premi Drac de Narrativa Curta que atorga Òmnium Cultural del Solsonès pel conte Maria Cinta.

Els vestigis de la guerra han deixat empremta en els membres de la família Tibau. En Santi –Jaume Tibau quan es posa a escriure– ens explica les emocions, els sentiments, les rancúnies que envolten el secret més ben guardat de la família.

Sense seguir un ordre temporal, la veu interior del protagonista ens va desgranant passatges de la seva vida; des de la turmentada infantesa al Molí de Baix  

  El poble d’Artigues fins a la inquieta Barcelona que es prepara per a la celebració dels Jocs Olímpics.

És la crua història d’una relació paterno-filial marcada pel ressentiment provocat per uns fets inexplicables que, inevitablement, han forjat el caràcter sorneguer, a voltes desfermat, d’en Santi Tibau, mestre d’escola desencisat i amant de la bona literatura.

Històries paral·leles farceixen la trama de la novel·la: el retrobament amb l’advocada Glòria; la dura repressió policial cap el món independentista de l’any 1992; les trobades amb el vell amic i savi pescador…

Passat i present, vida de poble i de ciutat, desamor i passió, feixisme i faisme, lluita clandestina i repressió.  Contrapesos amb els quals en Santi furga en la vida de la seva família: els pares, la germana, la dona, la filla, la padrina, l’oncle, l’aman.

 

 La imagen puede contener: 2 personas, multitud e interior

 

Jo no estava avesat que algú de la seva generació em pogués remenar la consciència d’aquella manera. I un silenci dens, amb el fons cadenciós de les onades rompent manses sobre el pedregar de la cala, es va apoderar d’aquell petit espai. I per primera vegada a la vida em vaig escoltar el cor. I, sorprenentment, vaig sentir el que em deia, amb una claredat meridiana.
I el silenci va continuar per una bona estona. Sempre he notat que les converses de les persones sàvies estan farcides de silencis. I, per a mi, aquell era un home savi.
Un llarg traguinyol de vi dolçot i raspós va emplenar la meva boca.
–Aquest porró no té gasosa, mestre! –vaig llançar-li, després de tallar d’un cop sec el rajolí del porró i d’haver agafat una mica aire.
–Vols dir? –ell, fent el despistat, amb un somriure de nen entremaliat–. Ja me n’he tornat a descuidar!
M’hi sentia bé en aquella cala, amb aquell homenot que hi pescava tot sol sobre un bot amb el nom d’una dona escrit a banda i banda. Com el solitari Santiago en “El vell i la mar”, amb les seves frustracions i desenganys, la solitud i, mar endins, la mort que el rondejava.
El vaig mirar bé i vaig veure que d’un temps ençà s’havia envellit amb rapidesa. Que se’l veia molt cansat. Si fa o no fa era de la quinta del meu pare. I jo, al meu pare, no sabia mirar-lo a la cara. Per això, no m’havia adonat que també s’havia fet gran. I vaig pensar com s’ho faria, sol, aquell cabronàs, per viure els símptomes de la vellesa.

 

 

 

Palerm em el autor, Alfons Cama

L’olor de la seva pell, el teu nou llibre. Alfons, un altre èxit després dels aconseguits?

No sé si es pot parlar d’èxit en autors com jo que no copem els espais mediàtics del nostre petit país. Que ni tan sols poden treure el cap en algun del escassos programes o pàgines de diari que gosen parlar d’escriptors catalans. En tot cas, per a mi, la publicació d’aquest llibre és una nova i gran satisfacció.