A baix la guerra!” La revolta i el caos s’han apoderat de Barcelona. És el 27 juliol de 1909 i a les barricades, les vagues i les primeres confrontacions armades entre exèrcit i població s’hi afegeix la crema de convents i esglésies per tota la ciutat. Barcelona crema.

Un mes abans, els germans Estrada han enterrat la seva mare a la parròquia del Rosari del barri de Sant Gervasi. A l’altre extrem de la ciutat, al barri obrer de Pekín, prop d’on Vicenç Estrada té la seva fàbrica, ha aparegut una nena violada. Feliu, el capellà, sap qui ha comès aquest acte terrible, però, en aquests moments, enfrontar-s’hi li pot costar la vida.

Una novel·la per reviure l’emoció, la tensió i la incertesa que els barcelonins van viure durant la Setmana Tràgica. Imprescindible, com totes les novel·les d’Andreu Martín.

BARCELONA TRAGICA de Andreu Martin

Andreu Martín
(Barcelona, 1949), guardonat amb el premi Pepe Carvalho de novel·la negra i, més recentment, amb el Premi Sant Joan Unim per Cabaret Pompeya, és un dels escriptors més estimats de Catalunya. Autor de nombroses novel·les policíaques ambientades a Barcelona, ha publicat en castellà, català, alemany, italià, francès, neerlandès, lituà, basc i bable. Al 2009 va publicar, al segell Alisis, "Barcelona tràgica", fruit d’un apassionat treball de documentació sobre la Setmana Tràgica.

 

Però no tot són assaigs. També hi ha llibres de ficció que s'ambienten en aquesta revolta que va començar a finals de juliol de 1909. Un d'aquests és el d'Andreu Martín, que ha volgut fer la seva aportació amb una novel·la negra ambientada durant la revolta que du per nom 'Barcelona tràgica' (Ara Llibres). 'Els personatges d'aquesta novel·la es fan les preguntes que a mi m'agradaria fer-me sobre la Setmana Tràgica', ha dit Martín a VilaWeb. Concretament, a través dels seus personatges l'autor es pregunta: 'Per què a la primera fila de les barricades hi havia senyors molt ben vestits que ho organitzaven tot? Per què durant la vaga general, els empresaris no van deixar entrar a les fàbriques els obrers que volien treballar? i per què els senyors que ho van organitzar no els va passar res i a Ferrer i Guàrdia el van executar malgrat que no tenia res a veure amb els fets?'. Andreu Martín s'ha documentat sobre aquest episodi històric per escriure una història on els protagonistes són els germans Estrada propietaris d'una fàbrica. 

 

 

 

El 1909 Espanya estava regida per una monarquia parlamentària sota el regnat d'Alfons XIII, i regulada per la Constitució de 1876. El parlament era triat per sufragi universal des de 1885, però sota aquesta aparença democràtica s'amagava un sistema oligàrquic controlat per dos partits, el liberal i el conservador, que portaven gairebé 30 anys fent torns en el poder. S'utilitzava un sistema d'eleccions falsejades pels diversos cacics locals. A partir de la crisi internacional de 1898 que va donar lloc a la pèrdua de les colònies, va sorgir un moviment intel·lectual conegut com regeneracionisme, el màxim exponent va ser el polític Joaquín Costa. Aquest moviment va tractar de reformar el corrupte sistema electoral. Però les mesures regeneracionistes no van atacar l'arrel del problema, que no era altra que el sistema estava muntat de manera que l'oligarquia formada per l'alta burgesia, l'aristocràcia, l'exèrcit i l'Església es mantingués en el poder fent oïdes sordes a la voluntat del poble.

 

 

 

La decadència del règim es va produir principalment per tres factors. En primer lloc la manca de líders carismàtics al capdavant dels dos partits que s'alternaven en el poder. Antoni Maura (conservador) i José Canalejas (liberal) no estaven a l'altura. En segon lloc, la pretensió d'Alfons XIII d'influir en les decisions polítiques, el que va originar greus crisis. I en tercer lloc, la promulgació de la Llei de Jurisdiccions, que dictava la submissió a la justícia militar dels implicats en delictes contra la pàtria, el que va produir una intromissió militar en la vida política i civil.

 

En aquest context va tenir lloc el greu conflicte colonial al Marroc, on tribus rifenyes van atacar a Melilla les obres del ferrocarril. La resistència rifenya i la derrota del Barranc del Llop a la muntanya Gurugú, va obligar a l'enviament de reservistes a la zona.

 

Cal destacar que, en aquella època, el que era ric i podia pagar 6.000 reals es lliurava de la crida a files. El que no disposava d'aquests diners (el sou d'un obrer no passava dels 10 reals al dia) estava obligat a abandonar família i treball per incorporar-se al exèrcit, quedant la família en la misèria.

 

Els reservistes que el Govern va decidir enviar al Marroc eren majoritàriament de Catalunya. Els primers van embarcar al port de Barcelona en naus propietat del marquès de Comillas, i algunes dames de l'aristocràcia els regalaven escapularis i detentes, que eren peces de roba amb la imatge de Jesucrist i la inscripció "atura't, bala", perquè els soldats se'ls posessin al pit i lliurar-se així de les bales enemigues.

extracte de Sapiens

El 1909, els esdeveniments a l’àrea de domini espanyol al Marroc van obligar a cridar a la lleva dels reservistes per anar a la guerra, una nova guerra colonialista per defensar les restes de l’Imperi espanyol i els seus interessos miners al Rif marroquí. L’error del govern cridant els reservistes catalans per anar a la guerra, la majoria casats i amb fills i sense la possibilitat de convertir-se en soldats de quota, és a dir, sense les 1.500 pessetes que costava evitar la lleva, va provocar l’esclat d’una vaga general contra el mateix govern de Maura i contra la guerra.

 

La proposta de vaga general va ser feta pel grup socialista de La Internacional, recolzat pels anarquistes. Com que ni la Solidaritat Obrera ni els lerrouxistes ni els dirigents d’Esquerra Catalana van voler fer-se càrrec de la direcció de la vaga, va formar-se un Comitè de Vaga integrat per un representant socialista, un anarquista i un republicà federal. Reunits a la seu de la Solidaritat Obrera, van arribar a diferents acords sobre l’estratègia a seguir: es van nomenar delegats per diferents llocs de Catalunya i van donar instruccions sobre la tàctica a seguir.

El dilluns, 26 de juliol, cap al migdia ja només funcionaven els tramvies a Barcelona. El governador civil va haver de cedir aleshores el poder al comandament militar i la Guàrdia Civil ja que no se’n refiava de les tropes i la policia. A la tarda, la vaga general ja era completa, però el capità general va limitar-se a col·locar guàrdies davant dels centres públics i a reforçar les casernes fins que arribessin reforços. En paral·lel, l’anticlericalisme radical donava els seus fruits i la vaga general derivava en una revolta dirigida contra els centres religiosos. Van aixecar-se barricades i van tallar-se totes les comunicacions de Barcelona amb la resta de l’Estat. Mentrestant, la burgesia catalana ,

es tancava als seus domicilis o marxava cap a les seves residències fora de la ciutat a l’espera de l’evolució dels esdeveniments ja que interpretava que interpretava que simplement s’estava produint un enfrontament entre el govern central i els obrers.

 

La revolta va ser caòtica i espontània. De dimarts a dijous la ciutat va quedar en mans dels revoltats, però els mateixos dirigents de la vaga van veure com la situació se’ls escapava de les mans per manca d’organització. Amb Lerroux, oportunament de viatge a l’Argentina, negant-se a proclamar la República, la revolta es quedava sense el seu rostre més visible i explotava la vessant més radical i anticlerical: quaranta convents i vint-i-una esglésies van ser cremades. La realitat és que no dirigien la sublevació ni els radicals, ni els nacionalistes republicans, ni els mateixos anarquistes i la manca de direcció i coordinació polítiques van derivar cap a l’acció incontrolada de grups que actuaven indiscriminadament.

 

Tanmateix, a la resta de Catalunya, amb l’excepció de Sabadell, la vaga va ser més limitada, tot i que van aixecar-se barricades a la major part de les localitats industrials. A més, des de dijous, amb l’arribada dels reforços militars i de la Guàrdia Civil, la situació va fer un tomb, fent-se evident que el restabliment de l’ordre era cosa de pocs dies.