15 años de la muerte de Terenci Moix. Nueva edición de una novela que se ha convertido emblemática.Publicada en 1969, El día que murió Marylin fue considerada por la crítica como una gran revelación
y un manifiesto generacional inestimable, y recibió el Premio Crítica Serra d'Or. Narra la vida barcelonesa
de dos chicos que en 1962 tenían veinte años y, como en un retablo, van pasando sus recuerdos de infancia
y adolescencia -el cine, los tebeos, la educación religiosa-enfrentados a los recuerdos de sus padres
sobre la Barcelona de los años treinta y la Guerra Civil.

El dia que va morir Marilyn

De les coses mai més recobrades, instants que no esperes conservar a la memòria tot i que després tornen com l’únic que ha sobreviscut de debò, jo tinc les tardes del diumenge, al pis nou de la Diagonal, després d’una sessió matinal apta (sessió d’aventures Cinemascope-Fox, al Kursaal o al Fèmina, que eren aleshores els dos únics scopes de la ciutat), o també la compra de tebeos vells i el canvi de cromos repetits als encants de Sant Antoni, i passar tot seguit per la pastisseria del carrer Pelayo, amb el papa, a recollir el tortell i entaular-nos tota la família, presos d’un ben reconegut afany-parany festiu, entrant en sobretaules no emmetzinades per la pressa dels dies de feina. Sobretaula de diumenge, calma tebiona a la llar pacificada (som els cadells d’aquestes llars en pau, nosaltres; som els fills dels anys cinquantes), calma ensopida, auspiciada per un sol hivernal, tan pur i tan dolç en aquella Barcelona que ja s’apropava al Tibidabo. Pau d’havent dinat i d’estar paint la teca: vet aquí un dels records més dolços de la nostra existència petitburgesa, de plaer que barreja l’exquisidesa dels queviures exclusius de diada gran (pollastre i xampany i escudella i macarrons —no pas canelons, però, que es reservaven per a Nadal— i tortell o bé braç de gitano i cafè, estomacal, Aromas del Montserrat, conyac i el purot per als més grans) amb l’ofec inconscient provocat per un esforç angoixador de voler retenir aquest instant de comunicació familiar que el rellotge, sense que de primer ens n’adonéssim, va portant cap a la desintegració i la memòria. Devia ser un d’aquests diumenges, ja ben entrada la tarda, que la mama seia en una butaca, tot fent-se les ungles, i el papa, escarxofat a l’altra, llegia Destino o bé El Correo Catalán, i ella ens acusava de perdis i malgastadors i generació, malaguanyada, parlant-nos tot seguit de la guerra i la fam que havien passat i la sort que teníem de fruir d’aquesta pau del cel; i tornava a començar, cada diumenge, evocant coses de la gent que els «milicianos» s’enduien al Camp de la Bóta o a qualsevol txeca; i cada cop que jo preguntava per què va passar realment tot plegat, ella aixecava les mans al cel i repetia que Déu nos en guard que tornés i que sort que van entrar els nacionals, si no ara tot Espanya seria comunista i li haurien pres el negoci al papa, perquè aquella trepa d’assassins ho robaven tot i no deixaven anar a missa i ara seríem ateus, si arriben a guanyar. I, tot i que jo continuava preguntant com va ser realment, ella passava sempre a recordar que els havia costat molt de pujar-nos, a Carlitus i a mi, durant els es-veu-que-molt-difícils-anys-quarantes-de-la-postguerra («Perquè no us penseu que sempre n’hem tingut com ara, de diners...»), i tornava a dir coses semblants tots els diumenges d’hivern, mentre jo aprenia a no fer més preguntes, mentre jo endevinava tota aquella història a través de les paraules que callava més que no pas en la seva conversa de burgeseta pervinguda, enamorada de la pau. Van ser diàlegs entre ella i jo, muts a vegades; el seu passat i el meu present derivant cap a un futur encara no malmès. Va ser si fa no fa així que vaig començar a conèixer-la: a partir del seu monòleg repetit, eixut, sense un pèl d’imaginació, i massa viciada, ella, per la riquesa que els anys cinquanta ens estaven atorgant. A través de la història que no em va aclarir mai, a través de les seves manipulacions, la vaig conèixer gairebé del tot...

 

No oblidaré mai el nostre carrer. Per a tu, Bruno, serà més fàcil. Et començaràs a fer gran aquí, en una barriada elegant, i, si de cas recordes alguna cosa, només seran les tardes de restriccions (llavors que ens tallaven la llum perquè el país estava empobrit) i el camí que feies per anar a col·legi sempre Ronda amunt, i els matins que et portàvem a la plaça Sepúlveda, que et toqués el sol. Recordaràs una mica d’infantesa, quatre o cinc coses dels Escolapis i no gaire més. I potser quan ja seràs un home i t’haurem donat carrera t’avergonyiràs de dir que vas néixer més avall de la Ronda, i vas jugar a pica-fort amb nens sense fortuna. És tot el que tindràs del carrer. Però jo sempre recordaré la meva vida, a partir d’aquella barriada que ja hem superat. Per anys que passin i per coses que arribi a oblidar, aquell carrer serà sempre inoblidable, perquè jo hi arrenco. Recordaré no solament quan hi jugava, sinó quan m’hi feia gran, quan m’hi vaig casar, quan us hi vaig tenir a Carlitus i a tu. Em caldrà recordar, sempre més, que m’hi vaig fer dona i que hi vaig conèixer l’amor; que hi vaig patir la guerra, i un dia, quan va venir el racionament i ja teníem la pau, l’amor s’hi va acabar. Abans de la guerra, el nostre carrer no era tan xaró com ara, tan brut com s’ha tornat i ple de xarnegos i donotes de mala vida i tavernes de torrats. Si mai hi torno a passar, el record s’embruta, tot s’enterboleix amb un present vergonyós, com una invasió d’immigrants i gentussa de mala vida; no té res a veure amb la vida dolça i tèbia del nostre petit món, d’aquell univers ordenat i tranquil, ple d’amor i d’amistat, amb ganes que t’agafaven de viure-hi sempre. Però era un perill que ja es veia venir, perquè el nostre carrer era massa a prop del Barri Xino. El daltabaix havia d’arribar un dia o altre; la púrria havia de pujar Raval amunt, quasi fins a la Ronda (que ja és tota una altra cosa, molt més senyora), mentre nosaltres fugíem cap a una Barcelona residencial, acabada de fer, on els xarnegos, si més no, eren fins i ben peixats i no deien renecs i s’hi podia tractar. Qui s’ho havia de pensar, però, que quan nosaltres deixaríem el carrer l’envairia aquella gentalla greixosa, plena de polls i sense modos ni criança? On va anar a parar, aquell esperit que animava la barriada? Famílies honrades, érem, amb negociet o botiga i les mans ben netes, sempre amatents a treballar de ferm i estalviar i tenir un compte al banc i la torreta a Gavà o a la Floresta. Reconec que només érem botiguers, petits marxants a tot estirar, però almenys havíem aconseguit de conservar decorosament un heretatge que temps enrere havia convertit Barcelona en una gran ciutat.