La compañía


La división de servicios está formada por un equipo de profesionales cualificados y especializados en publicaciones de prestigio y ediciones personalizadas, con más de 12 años de experiencia en el mundo de la edición.


Nuestra razón de ser es ofrecer un servicio integral a todas las empresas que necesitan editar publicaciones de calidad y prestigio, y proporcionar un amplio abanico de posibilidades a la hora de personalizar ediciones con objetivos diversos.


Profesionalidad, rigor y eficacia definen nuestra manera de trabajar y de elaborar todos los proyectos que nos confían nuestros clientes.

Quan el narrador comença a sospitar que la seva estimada Albertine manté una aventura amorosa secreta (potser lésbica?), se l?emporta cap a París, a fi de mantenir-la allunyada de les temptacions de l?ambient dissipat de Balbec, una població de la costa. En aquest volum de la cèlebre «A la recerca del temps perdut», Proust continua analitzant l?ànima dels seus personatges, i en particular s?atura a reflexionar sobre l?amor obsessiu i l?origen del sofriment.

LA PRESONERA I

Nació el 10 de julio de 1871 en el número 96 de la rue Fontaine, en Auteuil, París.

Se crió en el seno de una familia adinerada. Fue el hijo mayor de Adrien Proust, un epidemiólogo francés, y de Jeanne Clemence Weil, una judía alsaciana.

Marcel Proust cursó estudios en el Liceo Condorcet, iniciando pronto la carrera de Derecho. En 1889 ingresó como voluntario en el servicio militar.


Marcel Proust se enamoró en su juventud de chicos homosexuales y cultos de su clase, como Reynaldo Hahn, que tal vez fuera el amor de su vida, y como Lucien Duadet, uno de los hijos de un célebre escritor. Visitó saunas y prostíbulos clandestinos y pagó con generosidad a jóvenes, a veces para prácticas masoquistas.

Su primera obra, una colección de ensayos y relatos titulada Los placeres y los días (1896), muestra dotes de observador para reproducir las impresiones recogidas en los salones de la ciudad.

Desde la niñez padeció asma, por lo que creció bajo los excesivos cuidados de su madre, cuya muerte en 1905 lo alejó por un tiempo de las letras. El resto de sus años los pasó casi recluido, sin apenas salir de la habitación revestida de corcho donde escribió su obra maestra En busca del tiempo perdido.

Se dice que Proust regresó un día a su pueblo natal y, como cuando era pequeño, pidió magdalenas para desayunar. Cuando iba a comer la primera magdalena, el olor y el sabor de ésta le evocaron rápidamente recuerdos de su infancia que parecían olvidados. Se cuenta que éste fue el motivo que lo impulsó a escribir À la recherche du temps perdu, que escribió entre 1908 y 1922 con siete partes que fueron publicadas entre 1913 y 1927. La obra, cuyo eje central es la recuperación del pasado por medio del hilo conductor de la memoria, le pareció genial a algunos, y demasiado extensa y compleja a otros. Hoy se le valora como uno de los trabajos literarios más valiosos del siglo XX, al tiempo que se le considera un pionero de la novela moderna. Toda ella es un largo monólogo interior en primera persona, y en muchos aspectos es autobiográfica.


La primera parte, Por el camino de Swann (1913), cuya primera edición fue sufragada por el propio Proust, pasó desapercibida. Después de cinco años apareció A la sombra de las muchachas en flor (1919), que resultó un gran éxito y obtuvo el prestigioso Premio Goncourt. Las partes tercera y cuarta, El mundo de los Guermantes (2 volúmenes, 1920-1921) y Sodoma y Gomorra (2 volúmenes, 1921-1922), también recibieron una excelente acogida. Las tres últimas partes, que dejó manuscritas, se publicaron después de su muerte: La prisionera (1923), La desaparición de Albertina (2 volúmenes, 1925) y El tiempo recobrado (2 volúmenes, 1927).

Marcel Proust falleció en París un 18 de noviembre de 1922, a la edad de 51 años, y se dice que su última palabra fue "madre".

 

 

De bon matí, amb el cap encara girat cap a la paret i abans d’haver vist, per sobre de les grans cortines de la finestra, quin matís tenia la ratlla del dia, ja sabia quin temps feia. Els primers sorolls del carrer m’ho havien fet saber, segons si m’arribaven amortits i desviats per la humitat o vibrants com sagetes en l’aire ressonant i buit d’un matí espaiós, glacial i pur; només amb el rodar del primer tramvia, havia sentit si estava embalbit en la pluja o bé partia cap a l’atzur. I potser aquells sorolls havien estat precedits per alguna emanació més ràpida i més penetrant que, lliscant a través del meu son, hi escampava una tristesa anunciadora de la neu, o hi feia entonar, a cert petit personatge intermitent, càntics tan nombrosos a la glòria del sol que aquests acabaven per dur-me, quan encara estava adormit però començava a somriure, i amb les parpelles closes que es preparaven per deixar-se enlluernar, un eixordador despertar amb música. De fet, va ser sobretot des de la meva habitació d’on vaig percebre la vida exterior durant aquest període. Ja sé que en Bloch va explicar que, quan em venia a veure al capvespre, sentia un soroll de conversa; com que la meva mare era a Combray i en Bloch no trobava mai ningú en la meva habitació, va concloure que parlava sol. Quan molt més tard va saber que l’Albertine vivia aleshores amb mi, comprenent que l’havia amagada a tothom, va declarar que finalment veia la raó per la qual, en aquella època de la meva vida, jo no volia sortir mai. Es va equivocar. De fet era prou excusable, perquè la realitat, fins i tot si és necessària, no és completament previsible, aquells que s’assabenten d’un detall exacte sobre la vida d’un altre n’extreuen immediatament conseqüèn- Marcel Proust 8 cies que no ho són i veuen en el fet que acaben de descobrir l’explicació de coses que precisament no hi tenen cap relació. Quan penso ara que la meva amiga havia vingut a viure a París, sota el mateix sostre que jo, quan havíem tornat de Balbec, que havia renunciat a la idea d’anar a fer un creuer, que tenia la seva habitació a vint passes de la meva, al final del passadís, en el despatx de tapissos del meu pare, i que cada vespre, prou tard, abans de deixar-me, m’esmunyia la llengua a la boca, com un pa quotidià, com un aliment nutrici i amb el caràcter quasi sagrat de tota carn a la qual els sofriments que hem hagut de passar a causa d’ella han acabat per conferir una mena de dolçor moral, el que evoco immediatament per comparació, no és la nit que el capità de Borodino em va permetre passar a la caserna, amb un favor que en definitiva només guaria un malestar efímer, sinó la nit en què el meu pare va enviar la mare a dormir en el llitet al costat del meu. Fins a tal punt, la vida, si ens ha de lliurar un cop més d’un patiment que semblava inevitable, ho fa en condicions diferents, oposades de vegades, tant que quasi hi ha un sacrilegi aparent a constatar la identitat de la gràcia atorgada! Quan l’Albertine s’assabentava per la Françoise que, en la foscor de la meva habitació amb les cortines encara tancades, jo no dormia, no s’estava de fer una mica de soroll mentre es banyava, en la seva cambra de bany. Aleshores, sovint, en comptes d’esperar una hora més tardana, jo anava a una cambra de bany contigua a la seva, que era ben agradable. Antany, un director de teatre gastava centenars de milers de francs per constel·lar amb autèntiques maragdes el tron on la diva exercia un paper d’emperadriu. Els Ballets Russos ens van ensenyar que uns simples jocs de llum prodiguen, dirigits al lloc adequat, joies igualment sumptuoses i més variades. Aquesta decoració ja més immaterial no és tan graciosa, tanmateix, com aquella per la qual, a les vuit del 9 la presonera, i matí, el sol substitueix la que teníem el costum de veure-hi quan no ens llevàvem fins les dotze. Les finestres de les nostres dues cambres de bany, per tal que no se’ns pogués veure des de fora, no eren llises, sinó totes prisades amb un gebre artificial i passat de moda. El sol, tot d’una, engroguia aquella mussolina de vidre, la daurava i, descobrint dolçament en mi un jove més antic que el costum havia amagat durant molt de temps, m’embriagava de records, com si m’hagués trobat en plena naturalesa davant de fullatges daurats on no hi manqués ni tan sols la presència d’un ocell. Perquè sentia com l’Albertine xiulava sense treva: Les douleurs sont des folles, Et qui les écoute est encore plus fou.1 L’estimava massa per no somriure alegrement amb el seu mal gust musical. Aquella cançó, d’altra banda, l’estiu passat havia encisat la senyora Bontemps, la qual aviat va sentir dir que era una estupidesa, de manera que, en comptes de demanar a l’Albertine que la cantés quan hi havia gent, la va substituir per: Une chanson d’adieu sort des sources troublées, 2 que per la seva banda va esdevenir «una vella cantilena de Massenet amb la qual la petita ens burxa les orelles». Un núvol passava, eclipsava el sol, jo veia com la púdica i frondosa cortina de vidre s’apagava i entrava en una grisor.