Quan Carles Puigdemont va liderar, per a sorpresa de tothom, el camí de l’exili, es va obrir un front inesperat en la llarga lluita per fer efectiva la República Catalana. Mig govern de la Generalitat el va seguir a Brussel·les; altres membres de l’executiu serien empresonats a Madrid poc després. Començava així una batalla jurídica sense treva en dos fronts: l’interior i l’exterior. Una pugna plena d’intrigues polítiques i jurídiques i alguna persecució policial que Josep Casulleras ha transformat en un relat periodístic electritzant que remarca totes les victòries aconseguides.

Amb l’argument propi d’una bona novel·la d’espies i intrigues judicials internacionals, les querelles i les euroordres s’han estavellat una vegada i una altra contra el talent i l’enginy d’un grup d’advocats que ja formen part de la història recent del nostre país com a defensors de les nostres llibertats col·lectives. Qui són aquests advocats que han posat en evidència la podridura del sistema judicial espanyol? Quina estratègia guanyadora han seguit? Quins errors ha comès l’afany venjatiu del jutge Llarena i quines en seran les coseqüències?

Entrevista a Josep Casulleras Nualart, cap de redacció de VilaWeb, que acaba de publicar 'La batalla de l'exili', un llibre sobre l'estratègia dels advocats dels exiliats polítics

Josep Casulleras
(Terrassa, 1981) és llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va començar a treballar en el món de la ràdio ben aviat, mentre estudiava la carrera, primer a Ràdio Sant Cugat i sobretot a Ràdio Terrassa. Després va treballar a RAC1. Des del 2005 forma part de l’equip de VilaWeb, d’on actualment és el cap de redacció.

S’ha parlat molt de l’exili. Què ens descobriu al llibre La batalla de l’exili?

De l’exili, se n’ha parlat molt, però no se’n saben pas tantes coses. Hi ha bàsicament dos fronts, el polític i el judicial, i és sobretot d’aquest darrer que m’ocupo en aquest llibre, de la batalla judicial que es lliura primer a Bèlgica, i després a Alemanya, a Escòcia i a Suïssa. Quan el tribunal de Slesvig-Holstein va tancar la porta a extradir Puigdemont per rebel·lió a Espanya vaig veure clar de seguida que allò era un punt i a part, que es tancava un episodi d’aquesta època de resistència i de combat contra la repressió política que s’obria ara fa un any. I he volgut explicar aquest episodi, fer-lo entenedor, transmetre fins a quin punt en aquests països la justícia espanyola s’ha posat en evidència i com li han fet veure, de maneres diferents, que no l’ajudarien a aplicar un càstig polític com el que pretenia. I també he volgut explicar qui són aquests advocats, quina història tenen darrere, com i per què s’arriben a involucrar tant, professionalment i personal, en aquesta causa

Fent el llibre heu tingut més sorpreses que no us esperàveu?

 

Per començar, l’enorme quantitat d’advocats que han format part dels equips de defensa dels exiliats. No era conscient que tanta gent hagués treballat durant aquests mesos per contenir a Europa l’afany venjatiu de la justícia espanyola. I sobre això m’ha sorprès una cosa: recordo que durant els primers mesos de l’exili vaig pensar que era sorprenent que advocats de tant prestigi internacional com l’alemany Wolfgang Schomburg, l’escocès Aamer Anwar, el flamenc Paul Bekaert i Gonzalo Boye mateix, per posar-ne uns quants exemples, assumissin la defensa dels exiliats. Però, havent-hi parlat i havent llegit entrevistes que els han anat fent a diversos diaris europeus, m’he adonat que són ells que se senten orgullosos de portar un cas com aquest; de poder ser els representants legals d’uns polítics que s’han exiliat d’un estat de la UE perquè els vulnera els drets fonamentals, de ser part d’un procés judicial amb ressò a tot el món. Per a alguns és la culminació d’una trajectòria professional de dècades.

Fins a quin punt que aquests advocats assumeixin la defensa no és ja una impugnació de les euroordres? Dieu que quan la policia alemanya sap que Wolfgang Schomburg és l’advocat de Puigdemont, dos minuts després de ser detingut, s’empassen saliva.

 

És que Schomburg és tota una autoritat a Alemanya. Els juristes més prestigiosos del país li van arribar a dedicar un llibre de tribut. Es va dissenyar una estratègia, una teranyina de contactes entre advocats, que feia que a cada país tinguessin a punt les primeres espases per si hi calia d’actuar. I és això que va passar a Alemanya. Una trucada de Boye ho activava tot.

Alguns advocats s’hi involucraran molt més enllà de la defensa jurídica. El cas d’Aamer Anwar és paradigmàtic. Per què ho fan?

Perquè és una persecució política. I això ho determina tot, començant per l’estratègia de defensa. Els advocats dels presos ho saben prou bé: ja pots fer la millor defensa tècnica durant

la fase d’instrucció, que allò que fa que romanguin tancats un any després és la voluntat política de càstig. Aamer Anwar és qui ho explica d’una manera més clara: la defensa de Clara Ponsatí no podia acabar a la sala de vistes del tribunal escocès; havia d’anar més enllà, la batalla s’havia de lliurar a les manifestacions, a les sales de conferències, als platós de televisió. Ell ha fet això: ocupar-se de la dimensió política i mediàtica, mentre els seus col·legues QC (Queen Counsel) s’ocupaven de les qüestions tècniques davant el jutge. El combat per a guanyar l’opinió pública és fonamental, en una causa com aquesta, i ell ho té molt present. Per això alguns dels advocats fan tant discurs polític; perquè és una causa política.

Quin va ser el moment més crític de l’exili, la primera declaració a Bèlgica, un diumenge, quan la situació s’allargava… o els dies de Puigdemont a la presó de Neumünster?
El moment més crític va ser al començament de l’exili. Perquè l’Audiència espanyola anava ficant la gent a la presó, perquè el dolor de la sortida del país encara cremava molt i perquè encara no s’havien contrastat de manera efectiva els mètodes de la justícia espanyola amb els d’una altra jurisdicció europea. A Alemanya, malgrat el triomfalisme de la premsa espanyola i el desànim social i la ràbia a Catalunya, tot estava més controlat que no ens pensàvem. De fet, per a Gonzalo Boye Alemanya era la primera opció per a l’exili, però Bèlgica es va acabar imposant per unes altres raons.

Què és el ‘litigi estratègic’? Quin paper hi té, en la decisió d’exiliar-se?

 

El litigi estratègic és el procediment pel qual pots forçar un estat de dret, o un conjunt d’estats, a modificar el seu sistema legal perquè protegeixi uns drets fonamentals que són violats. I fer-ho utilitzant armes jurídiques, procediments judicials. És un concepte que fa servir molt Gonzalo Boye, que l’agafa del seu col·lega alemany Wolfgang Kaleck, un advocat de gran prestigi en la defensa de drets humans i que és qui va portar Boye a formar part de l’equip de defensa d’Edward Snowden. Això ho fan els advocats dels exiliats: agafar la causa judicial contra els independentistes catalans i transformar-la en un cas de litigi estratègic de dimensió europea, que vol dir que si s’arriba a guanyar aquesta batalla judicial es pot establir un precedent importantíssim per a garantir l’exercici d’un dret fonamental, com la llibertat d’expressió, la llibertat de reunió, la simple discrepància política, el dret d’autodeterminació. Ells veuen que en aquesta sola causa hi ha en joc la defensa de tots aquests drets, no solament a Catalunya, sinó a Espanya i al conjunt d’Europa; si guanyes la batalla, pots obrir una escletxa al mur perquè les coses canviïn. Això és el litigi estratègic. Però també has de ser conscient de tot allò que es pot perdre si la perds. En el cas català hi ha en joc el respecte dels drets fonamentals dels ciutadans de tota Europa.

 Les decisions del tribunal de Slevig-Holstein i de Bèlgica fan fer un tomb al cas i Llarena hi reacciona amb molta agror. És concebible que un jutge com Llarena no fos conscient de les dificultats que trobaria a l’exterior?

 

Tothom ho considera inconcebible: els advocats, els fiscals d’aquests països, i diuen que fins i tot els jutges. Fixeu-vos: Llarena demana l’extradició al tribunal alemany, i com que la rebel·lió no és cap dels trenta-dos delictes pels quals l’euroordre permet que sigui automàtica, el cas s’ha de d’examinar; envia tot seguint muntanyes de folis a Alemanya intentant demostrar que hi va haver violència i rebel·lió; els jutges s’ho miren i no s’ho acaben empassant: extradició per rebel·lió denegada. Bé, doncs Llarena i el Suprem van protestar perquè havia entrat al fons de la qüestió! No té ni cap ni peus. Sí, és inconcebible; només es pot concebre entenent la mentalitat autàrquica de la cúpula judicial espanyola.

 

Aquesta manca d’autocrítica és heretada d’un concepte autàrquic de la justícia, d’una mentalitat franquista. ‘Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos.’ Si Alemanya et diu que no, si Bèlgica et diu que no, si Suïssa et diu de manera elegant que ni ho intentis, si Escòcia deixa en llibertat Ponsatí… Si et diuen tot això, almenys podries pensar que alguna cosa has fet malament. Però no: el Suprem fa un cosa tan insòlita com atacar la justícia alemanya en una interlocutòria que havia de servir per a desestimar un recurs d’apel·lació de Jordi Sànchez contra el seu empresonament. És de bojos. Ells tenien un pla, que era castigar tota una generació de polítics i activistes independentistes pels segles dels segles tan sols un any després dels fets. I Europa s’hi interposa. Les decisions que van prenent denoten que miren de cua d’ull el Tribunal Europeu de Drets Humans, però la maquinària que han engegat és tan gran que ho arrossega tot, fins i tot la nova fiscal general de l’estat. I això els pot portar a estavellar la nau contra els espigons d’Estrasburg.

Alonso-Cuevillas reivindica molt la feina dels advocats de l’interior, els que cada dia batallen contra el Suprem malgrat saber que totes les hores de feina segurament se’n van a les escombraries o al calaix dels tribunals espanyols. Tots els recursos han estat refusats. No es dóna prou importància a la feina dels advocats de l’interior?
—Els advocats dels exiliats no haurien pogut aconseguir aquestes petites grans victòries judicials sense la feina i la constància dels advocats dels presos; són ells que han posat de manifest, setmana rere setmana, totes les vulneracions de drets que es cometen en aquest procediment. Després, a l’exili, la feina consisteix a posar Espanya davant el mirall europeu.

Els advocats sempre han fet la impressió d’estar molt segurs, però potser han tingut moments de dubte. Parlant amb ells ho heu notat o n’han parlat?
—Hi ha hagut de tot. N’hi ha que m’han confessat que no les tenien totes quan van veure que Puigdemont era detingut a Alemanya. Alguns altres, en canvi, van tenir més confiança en tot moment que Espanya no se’n sortiria amb les extradicions. És normal que hi hagués un punt d’incertesa fins i tot entre els advocats, perquè s’entrava en un terreny de joc relativament nou. Però com també comentava algun, si més no hi havia aquesta incertesa que és pròpia d’un sistema judicial democràtic; al Tribunal Suprem espanyol no n’hi ha hagut, d’incertesa, perquè ja era tot escrit.

Que el tribunal alemany descartés l’acusació de rebel·lió pot ser decisiu? Com influirà l’exili en el judici?
—Que Alemanya digués que no hi havia rebel·lió és el factor més decisiu de tota aquesta causa. Perquè ensorra tot el castell de cartes. Com es pot entendre un judici per rebel·lió a Oriol Junqueras i tots els conselles, a part Sànchez i Cuixart, si aquell que era el seu cap no pot ser jutjat per rebel·lió? I qui ho diu és el país que serveix de referència en el terreny judicial a Europa, i Europa és el nostre patró or. Javier Pérez Royo fins i tot afirma que això hauria de servir per a anul·lar el judici. I tot el que decideixin els jutges del Suprem que contravingui això serà utilitzat contra ells. Estrasburg els examina, se’ls mira amb lupa.

És important per als periodistes poder fer un treball més de fons com heu fet en aquest llibre?
—Sí, és clar. Però has de tenir l’oportunitat de fer-ho. En el meu cas, va ser la feina constant, dia a dia, hora a hora, que hem fet el conjunt de la redacció de VilaWeb de seguiment de la batalla judicial a l’exili que em va permetre de veure l’episodi sencer. Si després tens l’oportunitat de fer el llibre t’hi pots aturar més, reconsiderar coses, obtenir noves fonts i explicar les coses amb més coneixement de causa i perspectiva. Però la base ha estat la feina diària de tot un equip.

Quins moments destacaríeu dels que heu viscut com a periodista aquests últims dos anys?
—Per sobre de tot, per l’impacte emocional, els atemptats del 17 d’agost. És la notícia que no hauria volgut escriure mai. Aquell dia va canviar tot, va començar un cicle que encara no s’ha acabat. El volum d’informació tòxica, interessada, de dades falses, de mentides, que es va començar a difondre, des de la xarxa i des de capçaleres de diaris consolidades, era immensa, t’estabornia. Aquell dia a la redacció vam haver d’aprendre a treballar amb sang freda una informació delicadíssima mentre per dins estàvem destrossats; a saber esperar, a donar valor al rigor i al respecte a les víctimes per sobre de la pressa, però al mateix temps oferint als lectors l’última hora d’allò que passava. Les setmanes i mesos posteriors tot això es va intensificar, amb la violència amb què l’estat va reprimir el referèndum, la campanya mediàtica de desprestigi contra els Mossos, la sensació d’estar vigilat mentre feies la feina, i que t’ho fessin saber venint a la redacció… Vam veure més que mai l’enorme responsabilitat que té allò que diem i com ho diem.

Com ha canviat el periodisme a causa d’internet?
 
El problema és que ara ho hem de gestionar tot a l’instant: passa una cosa i mentre s’esdevé ja l’has d’explicar, i fer-ho amb cura, rigor i cap fred. Però no hi podem renunciar com a periodistes, perquè si no ho farà algú altre per nosaltres. Enmig de tant de soroll, hem d’oferir claredat i fiabilitat. Aquest és el desafiament. Internet va permetre d’obrir el camp, eliminar barreres i diversificar les vies de comunicació: allà on obteníem informació i allà on la podíem fer arribar. I aquests últims temps ho hem vist més que mai. Sense internet, segurament no es pot entendre el procés d’independència, ni el 15-M, perquè la informació ja no la controlen uns pocs emissors, aquells grups mediàtics que fixen el discurs del poder i el perpetuen. Però amb les xarxes també hem vist que internet incorpora un perill, una dificultat, que és parlar només per a aquells que ja esperen que els diguis alguna cosa, i que sigui difícil d’arribar a nous públics.

Feu una secció que és diu ‘Tancs de paper’, crítica amb la manipulació que fan alguns mitjans de comunicació amb total impunitat. Quins perills té el periodisme actualment?
—Que es perdi la capacitat crítica absolutament sobre tot, o que com a periodista s’assumeixi la invenció de la realitat que fa algú interessadament i que la reprodueixi sense cap mirament. És una preocupació que em sembla que és tan vella com el periodisme, però els ritmes de la informació instantània d’avui ho afavoreixen. I tot i que, de vegades, hi pot tenir a veure la pressa, la inexperiència o la precarietat, em sembla que ara més que mai hi intervé un mecanisme més pervers. Com pot ser que una periodista que es va passar l’octubre del 2017 a Catalunya digui que no sap si hi va haver violència perquè ella no és jutgessa? Que no ho va veure? Que no ho ha d’explicar? Això ens ho hem de preguntar i no podem passar-ho per alt.