A finales del siglo XV, la Florencia de los Medici, rica y culta, pero también corrupta y violenta, entra en crisis. Contra ella se levantan dos personalidades fascinantes, que representan proyectos antagónicos. Savonarola propone un integrismo sagrado que llevará a las hogueras de las vanidades y una apoteosis de fuego. Maquiavelo defiende el retorno a los valores cívicos y patrióticos de la vieja República clásica. Quinientos años después, cuando Europa vive una situación que tiene semejanzas, las actitudes de Savonarola y de Maquiavelo sobre los hechos de entonces nos pueden ayudar a explicarnos algunas de las claves de la actualidad. Hasta el punto de que algunas conversaciones imaginarias entre los dos personajes parece que hablen de ahora mismo.

Premio Carles Rahola 2018.Diálogos extremadamente apócrifos entre Savonarola y Maquiavelo.

Vicenç Villatoro
Novela literaria , novela contemporánea , Historia
Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) es periodista y escritor. Ha trabajado en el Diario de Terrassa, El Correo Catalán, Avui y TV3 y ha colaborado en otros medios, entre los que El Periódico, El País, El Tiempo, Cataluña Radio y Com Radio. Entre 2002 y 2004 fue director general de la Corporación Catalana de Radio y Televisión. También ha sido profesor de Ciencias de la Información en la UAB. Su carrera literaria incluye obras como Evangelio gris (1982), País de Italia (1983), Las islas amarillas (1987), Memoria del traidor (1996), La luz de julio (1996), La derrota del ángel (Premio Carlomagno de novela 2004), Tenemos un nombre(Premio Premio Ramon Llull 2010), que ya forma parte del catálogo de labutxaca, y ahora, también, Moon River (2011) .web del autor: www.villatoro.cat
BIBLIOGRAFÍA DE VICENÇ VILLATORO
Demasiado fuego - 28/11/2018 - Editorial Pórtico
Un hombre que se va - 07/10/2015 - labutxaca
Un hombre que se va - 09/18/2014 - Editorial Proa
Moon river - 06/03/2012 - labutxaca
Moon River - 24/03/2011 - Columna Ediciones
Tenemos un nombre - 08/03/2011 - labutxaca
Sin invitación - 20/01/2011 - Editorial Proa
Tenemos un nombre - 11/03/2010 - Editorial Planeta
El catalanismo, motor del país - 01/06/2007 - Editorial Proa
La mujer en la ventana. - 01/11/2005 - Ediciones 62
Crear Europa, reconstruir Occidente - 17/05/2005 - Editorial Pórtico
Castellers - 01/04/2005 - Columna Ediciones
La Cataluña tras el tripartito - 01/04/2005 - Columna Ediciones
La derrota del ángel - 01/01/2005 - Columna Ediciones
De parte del padre - 14/02/2000 - Ediciones 62

La idea del llibre li va sorgir a Villatoro el 2001 a la Universitat de València a partir d'una presentació que va fer Eliseu Climent sobre el projecte de publicar diplomatari de la família Borja. En aquest context, Villatoro va pensar que Savonarola i Maquiavel podien considerar dos arquetips de dues maneres contraposades d'entendre la política. D'una banda hi havia un sistema de pensament i fer política que "evocava l'heroisme, el sagrat i que podia ser molt purità en les formes, que apreciava el sacrifici", que representaria Savonarola i això "es contraposava", d'altra banda, a una idea més mercantil de la política més entesa com a intercanvi i negociació, que representaria Maquiavel. "D'aquests dos mons, Savonarola i Maquiavel servien per narrar les seves divergències". Ha assegurat que bona part dels moviments revolucionaris del XX i del XIX tenen "una certa admiració per Savonarola ia la idea que tota negociació és una renúncia". Mentrestant, hi ha una altra concepció més republicana i mercantilista. Villatoro ha manifestat, tot i ser uns teòrics, la tasca de govern de Savonarola "no és especialment exemplar" i el pas pel govern o per les accions de govern de Maquiavel tampoc és "especialment substantiva". En aquest context, Villatoro ha assenyalat que ell no exigiria als polítics actuals necessàriament un gran cos teòric, sinó intuïció, instint i unes maneres de fer la política. "Ara tens la impressió que en el passat es donava més". Savonarola i Maquiavel "Narració amb diàlegsVillatoro es va imaginar el llibre abans com uns diàlegs que no el que ha acabat sent que és una narració amb diàlegs dins. Fins i tot es va plantejar que fos una mena d'obra de teatre.


"Cal havia dues posicions, havien de confrontar, però sense el context dels fets això es diluïa i em va semblar imprescindible narrar el món on tot això passa perquè els diàlegs tinguessin una encarnació possible i, de fet, els diàlegs cavalquen sobre els esdeveniments del segle XV ", tot i que poden tenir a veure amb situació també actuals. L'estructura era cronològica perquè hi ha un segon tema de fons en el llibre que és la sorpresa i la imprevisibilitat de la història. "A vegades hi ha una visió progressista de la història que la presenta com una fletxa que va amunt i en la qual cada cosa que passa millora l'anterior

i hi ha un progrés

 

.

Girolamo Savonarola 

 

 

 

 

 

Això és cert en el terreny científic i tècnic, però no és necessàriament cert en el terreny polític i moral ", ha declarat. Segons Villatoro, "després d'un moment d'esplendor en pot venir un retrocés". De fet, ha recordat aquest pas de la Florència dels Medici que tothom té mitificada a la república de Savonarola amb "les fogueres de les vanitats i amb nens delatant els seus pares". Premi Carles Rahola 2018.'Massa foc 'va guanyar el Premi Carles Rahola 2018. l'escriptor ha explicat que tant per raons temàtiques com pel gènere considerat que si volia que el llibre aspirés a la visibilitat necessitava algun subratllat

Va començar el llibre el 2001 i el publica més de 16 anys després. En tots aquests anys han passat moltes coses en l’àmbit polític. ¿Els seus Savonarola i Maquiavel també han anat canviant a mesura que escrivia?

El que encarnaven Savonarola i Maquiavel i els Mèdici, perquè això és un triangle, ha anat canviant. Quan vaig començar a pensar en el llibre acabava de fer el comissionat d’una exposició sobre la guerra hispano-nord-americana a Cuba, on vaig observar com la premsa conservadora espanyola plantejava la guerra com un enfrontament entre un“ pueblo de soldados caballeros ” i una “ turba de mercaderes ”. Paral·lelament vaig llegir Occidentalisme: breu història del sentimentalisme occidental, d’Ian Buruma i Avishai Margalit, que planteja dues maneres d’entendre el món: la dels herois, on es valora el valor i es menysprea la mort, i la dels mercaders. Tot plegat em va ajudar a entendre la reacció catalana després de la guerra de Cuba. El catalanisme regeneracionista té més a veure amb la moral del mercader, i, en canvi, el pensament espanyol conservador, amb el de l’heroi. Vaig decidir que Savonarola i Maquiavel encarnessin aquestes dues concepcions o maneres d’entendre el món després d’assistir a una presentació a la Universitat de València sobre la família Borja. Savonarola és l’encarnació de la moral mística i heroica. Maquiavel és tot el contrari.

Vostè fa dialogar Savonarola i Maquiavel en una Florència que viu un moment esplendorós pel que fa a l’art i la cultura o la riquesa, però que és corrupta. I aquesta Florència es deixa seduir per Savonarola.

Sí, la Florència rica i culta es deixa seduir per un home que organitza les fogueres de les vanitats [Savonarola ho volia cremar tot, des dels cosmètics i els vestits fins als llibres o les pintures de Botticelli]. Aquest és l’altre tema: ¿com una societat aparentment tan formidable es deixa seduir per models tan puritans i hiperrígids?,

¿com convenç algú que no vol cap discussió perquè creu tenir la veritat? Quan es reacciona davant un període anterior és perquè aquest era menys brillant del que ell mateix havia establert, té peus de fang. Davant un passat pròxim amb peus de fang hi ha dues opcions intel·lectuals: ens ho carreguem tot o canviem el que no volem i mantenim allò que funciona. Maquiavel i Savonarola són dues visions diferents sobre l’ús de la política. Savonarola entén la política com un espai sagrat on no hi ha debat i on s’imposa una única veritat. Maquiavel entén la política com una negociació, un intercanvi.

On trobaríem avui aquestes dues visions?

No vaig pel món veient Maquiavels i Savonaroles per tot arreu, però aquesta polaritat existeix i estic convençut que ha existit sempre. Però l’exemple de Florència al segle XVI és brillant.

¿Com pot ser que després d’un període aparentment esplèndid ens deixem seduir per una mena d’impuls autodestructiu?

Prefereixo haver viscut l’època que he viscut que la dels meus pares o avis. És millor haver assistit a la construcció de l’estat del benestar, a una certa llibertat, que no pas la postguerra. Però enmig de tot plegat apareixen aquests impulsos autodestructius.

Quins són aquests impulsos autodestructius?

Per exemple, la pujada de l’extrema dreta. I certes concepcions totalitàries de signes diversos que posen en qüestió no tan sols l’aplicació del model, sinó la mateixa naturalesa de la democràcia lliberal. Els Savonarola no estan en un únic moviment o partit. En una mateixa ideologia et pots trobar Maquiavels i Savonaroles.

Vox ha obtingut dotze escons a Andalusia.

¿Vivim un moment més a prop de la visió de Savonarola?

Amb la postguerra europea i, en cert sentit, amb la transició espanyola es va viure la il·lusió que les coses només podien millorar, i assistim amb certa perplexitat a tot el que està passant. Negociar és un terme que pertany més a la visió del mercader i és ben vist en els llocs on la seva moral és hegemònica. Però en la visió de Savonarola negociar és rendir-se, cedir part de la veritat a qui té la mentida. És evident que en els darrers temps el terme negociar s’ha vist més com una cosa negativa.

El Maquiavel que escriu El príncep és un home, fins a cert punt, decebut.

Els Mèdici cauen, però després de quatre anys ja no cremen les fogueres de les vanitats, sinó que cremen Savonarola. Maquiavel intenta no tornar a la Florència dels Mèdici ni tampoc fer el mateix que Savonarola. Vol fer una altra cosa diferent, però tampoc funciona. Crec que aquest període ens serveix com a alerta en les concepcions de la història inequívocament progressistes; la història no és una fletxa progressiva, sinó que té dents de serra. Ens desmenteix les visions inequívocament optimistes, però també inequívocament pessimistes.

¿Sobre què més ens alerta l’època de Maquiavel i Savonarola?

Sobre la concepció d’allò que és sagrat, impermeable a la discussió i al debat. Ens alerta sobre tirar a terra les estàtues dels tirans. Hauríem de saber què hi posarem després, perquè no és quelcom irrellevant. Els darrers temps hem tirat estàtues sense plantejar-nos què farem després. No només podem pensar de què estem en contra, sinó que hem de pensar de què estem a favor. La política s’ha de fer sobretot construint. Diu més sobre nosaltres què volem fer que no pas què volem evitar.

Ha acabat fent seus Maquiavel i Savonarola.

Els dos personatges es presenten com a arquetips i això és explícit. Al principi, Savonarola era el mal, però no m’agraden els psicòpates. M’interessa més per què fa mal la gent normal. Amb el temps les preguntes de Savonarola es van anar fent més atractives. No hi simpatitzo, però em semblen adequades. Maquiavel sap com va el món i com hauria d’anar. Només ens ha quedat El príncep, però allò que explica no és el model que ell voldria, sinó que descriu allò que hi ha. Quan tornen els Mèdici, Maquiavel és jutjat per corrupció i no li troben res. En cert sentit, és un idealista, un personatge sòlid i fonamentalment positiu.