Aquest llibre és un homenatge a l’amistat entre Francesc Pujols (1882-1962) i Alexandre Deulofeu (1903-1978).Es tracta d’un filòsof i un historiador: l’un, el fundador de la "pantologia"; l’altre, el descobridor de la "matemàtica de la història".Pujols va prometre un pròleg per a l’obra de Deulofeu, un comentari filosòfic de la matemàtica de la història, la teoria que l’autor va elaborar sobre les civilitzacions i els cicles històrics i que va desenvolupar en disset volums.
D’aquest pròleg, que ja s’anunciava al primer llibre de la teoria del figuerenc, no se’n sabia res. Alguns l’havien considerat una boutade més de Pujols, d’altres, quasi una llegenda. Ningú sabia amb certesa si existia.
Avui, però, podem presentar un tresor amagat a la Torre de les Hores, la residència del filòsof a Martorell i actualment seu de la Fundació Francesc Pujols, des de feia exactament setanta anys: el Pròleg de «La matemàtica de la història».

Pròleg de "La matemàtica de la història" d'Alexandre Deulofeu

Francesc Pujols i Morgades
Barcelona, 1882 – Martorell, 1962

El gran pantòleg martorellenc, va ser filòsof amb sistema propi, poeta amb l’obra titulada Llibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols, amb un pròleg d’en Joan Maragall, i crític d’art en la Catalunya del primer terç del segle xx, per demostrar que no bandonarà mai cap d’aquests tres títols pel de pantòleg, amb què el coneixerà el món sencer.

Podem creure, encara avui, que la història humana té alguna mena de lògica interna? Ara com ara, la resposta a aquesta qüestió seria, com a mínim, molt dubtosa: l’historicisme té una mala fama ben consolidada en el mercat de les idees —i no per casualitat. Cada cop més gent deixa de creure en un suposat sentit de la història. Les mutacions tecnològiques de la segona meitat del segle xx i el relativisme cultural, que s’ha anat imposant arreu com a philosophia communis temporis, sovint ens porten a pensar que no existeix cap mena de racionalitat intrínseca i sostinguda en les accions humanes al llarg del temps, i que la història tan sols és, com vol el tòpic, una mena d’arxiu de les misèries i de la brutalitat, de manera que res no ens autoritza a extreure’n conclusions —i menys, encara, a esperar-ne cap mena de lliçons per al futur. Un futur que avui, a més, tendim a pensar només en termes hipotètics. D’ençà del mític any 1968, que tantes coses va canviar al món en aspectes com la reivindicació de la sexualitat, de les minories i de la vida quotidiana, la història s’ha anat convertint en «històries». El darrer mig segle han emergit múltiples relats (de la vida quotidiana, de les tecnologies i els viatges, de les dones, dels infants, dels pobles del Sud...), que cada vegada fan més difícil parlar d’una història comuna o d’unes línies coherents de descripció dels grans períodes històrics. Estrictament parlant, els canvis de paradigmes historiogràfics sovintegen i, més aviat, tenen un valor de símptoma. Reflexionar sobre filosofia de la història és habitual en èpoques de canvi, l’endemà de daltabaixos històrics, quan tot allò que havia semblat sòlid ha acabat esvaint-se en l’aire o en la fumera bèl·lica i ha calgut replantejar conceptes que semblaven obvis. El descobriment d’Amèrica, les guerres de religió, l’imperi napoleònic o la revolució industrial són exemples de fets que per la seva mateixa potència han transformat retrospectivament les lectures del passat anteriors. I sembla clar que avui també som a l’inici d’una nova comprensió del món a partir del fet obvi de la globalització. Tota història depèn, en bona part, d’una filosofia de la història o, el que és el mateix, d’uns criteris de selecció i ordenació dels materials que atorguin significació racional al que (ens) ha passat. El passat, en definitiva, mai no acaba de morir i si el sabem escoltar sempre ens suggereix alguna cosa. La tesi bàsica del pensament historicista és considerar el temps com si es tractés d’un gran teatre, on es desenvolupen la comèdia o la tragèdia humanes amb un batec incessant i inexorableFinal del formulario