Edicions Cal·lígraf som una petita editorial nascuda a finals del 2011, amb seu a Figueres (Alt Empordà).

En aquests moments de crisi política, econòmica i social, creiem que una editorial independent, que selecciona acuradament els llibres que ofereix a la consideració dels seus lectors, té un important rol a jugar com a referent cultural. I amb aquesta idea treballem.

Volem que els nostres llibres siguin interessants no només pel contingut sinó que també cuidem l’edició per tal de crear uns productes de qualitat, atractius visualment. Així, tan el disseny com les portades aniran a càrrec d'artistes amb un recorregut propi en els seus camps respectius.

Defugim voluntàriament l'especialització temàtica per tal de no haver de renunciar a cap llibre que creiem interessant. La nostra producció editorial s'articula al voltant de 4 col·lecions: Poesia/Cançó, Narrativa, Assaig i Singulars.

En "Les aventures d’Ulisses", el lector d’avui reviurà les vicissituds de l’heroi grec —el cant de les sirenes; la terra dels ciclops; Circe la fetillera; l’illa de Calipso; etc.— a través de la prosa clara i poètica de Carles Riba i de les imatges creades per l’il·lustrador Dani Torrent Riba, renét del poeta, que, amb dibuixos sobris i alhora fantasiosos, transporten el lector a la trepidant història de les aventures que va viure Ulisses a causa de les disputes dels déus, abans no va arribar a la desitjada Ítaca, on la pacient Penèlope l’esperava lluitant per contenir l’assetjament cada cop més agosarat dels pretendents.

Les aventures d'Ulisses

Carles Riba Bracons
Barcelona, 1893-1959

Poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. La seva producció lírica compta, entre d'altres, amb el Primer llibre d'Estances (1919), el Segon llibre d'Estances (1930), Tres suites (1937), Elegies de Bierville (1943), Salvatge cor i Esbós de tres oratoris (1953). Exerceix de catedràtic de grec i és membre de l'Institut d'Estudis Catalans i vicepresident de la primera Institució de les Lletres Catalanes, de l'època de la República. S'exilia el 1939 a causa de la guerra civil espanyola. A l'exili francès, i també a Barcelona d'ençà del seu retorn el 1943, tradueix autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, de la qual arriba a ser director. Forçadament allunyat de la vida pública, esdevé el mestre de les noves generacions. De la seva tasca com a traductor cal esmentar l'Odissea d'Homer i, també, obres d'èsquil, Hölderlin, Kavafis, Plutarc, Poe, Rilke i Sòfocles, entre d'altres.
Les lletres catalanes el recorden amb un premi de poesia que porta el seu nom.

Per als filòlegs clàssics de casa nostra, Carles Riba sempre ha estat un referent. Per a molts, el referent. El poeta, el traductor i l’hel·lenista reunits en una sola persona. La sola obra poètica de Riba ha despertat tantes passions entre els filòlegs clàssics que un bon nombre dels experts en l’obra de Riba provenen de la nostra disciplina. Però van ser les seves traduccions de l’Odissea les que van fer que molts ens convertíssim en ribians convençuts i, de retruc o viceversa, en estudiants de l’antiguitat. Per això és estrany que les adaptacions dels poemes homèrics que va fer per a un públic juvenil pràcticament no hagin estat reeditades ni estudiades. I dic estrany perquè de les dues adaptacions de l’Odissea que va fer Riba, contemporànies de les pròpies traduccions del poema homèric, almenys una, la primera, la va escriure amb una clara voluntat literària, fins al punt que és ben lícit considerar-la un testimoni ben representatiu de l’art narratiu del Riba dels anys vint. Malgrat això, amb prou feines ha estat mai estudiada ni publicada. És cert que com a adaptació juvenil funciona malament, perquè l’autor hi arriba a desplegar tal quantitat de recursos lingüístics (tant lèxics com sintàctics) i mè - trics que per a un públic infantil la lectura esdevé massa feixuga. Aquesta primera adaptació, intitulada Les aventures d’Ulisses, de què conservem el manuscrit original (consultable al fons de la Càtedra Màrius Torres), se sol datar cap a finals dels anys deu, atès que l’any 1920 se’n va publicar una traducció castellana de Juan Laguía a l’Editorial Muntañola que seguia punt per punt l’original català. Aquesta editorial normalment publicava cada títol en doble edició, catalana i castellana, però per les Carles Riba el 1910 18 raons que siguin, l’original català no va arribar a veure la llum i va romandre inèdit fins que l’any 1986 (!) l’Editorial Proa d’aleshores va prendre la decisió –si em permeteu– heroica de publicar-lo en la col·lecció “El Fa - nal de Proa”, amb unes magnífiques il·lus tracions de Fina Rifà i sota el títol d’Ulisses. Aquesta edi ció, que, dit sigui de passada, va haver d’incorporar un glos sari per facilitar-ne la lectura, reproduïa el manuscrit punt per punt. Ara bé, re sulta que les pàgines 112-116 del manuscrit corresponents al capítol “La prova de l’arc” es van perdre. Això va obligar els editors del text –desconeguts, per què l’edició no és firmada– a reconstruir el passatge. La reconstrucció no havia de ser gaire complicada. N’hi havia prou prenent la traducció de Laguía publicada a Mun tañola (i que encara es pot trobar a la Biblioteca de Catalunya, per exemple) i reconstruir el català original perdut a partir de la primera Odissea de Riba a Editorial Catalana. La complicació era menor si tenim en compte que aquesta primera adaptació del poema homèric, qua - si contemporània de la primera traducció, segueix tan fidelment la pròpia traducció que es pot anar resseguint, pràcticament línia per línia, el paral·lelisme entre traduc - ció i adaptació. L’editor, qui sigui que fos i per motius que desconec, va seguir un altre criteri. L’edició de Proa va encapçalada per aquesta nota editorial, tampoc firmada: El text de la present edició de Les aventures d’Ulisses (tretes dels poemes homèrics), per Carles Riba, ha estat transcrit a partir de l’original manuscrit per l’autor que es conservava en còpia única als arxius de l’editorial. Al text original de l’autor hi mancaven, però, uns fragments que corresponen al capítol “La prova de l’arc” i als darrers paràgrafs de l’obra. Aquests paràgrafs han estat reconstruïts a partir de la versió castellana que de la mateixa obra va fer l’autor, bo i tenint en compte la seva versió de l’Odissea (Barcelona, 1953). Efectivament, les pàgines del susdit capítol es van perdre i calia reconstruir-les, però les pàgines finals de l’obra no manquen pas al manuscrit. Si prenem la traducció de Laguía de l’any 1920 veurem que l’obra s’acaba amb el rencontre d’Ulisses i Penèlope i les paus entre els pares dels pretendents i el rei d’Ítaca, que, de fet, és com s’acaba l’Odissea com a tal. En canvi, en la segona adaptació que va fer Riba de l’Odissea (en castellà), se suposa que a finals dels anys quaranta, sí que va decidir cloure el relat amb l’anunciament de la futura mort d’Ulisses, prèviament anunciada per Tirèsies. A banda de la decisió inexplicable d’afegir un altre acabament al relat original de Riba dels anys vint, cosa que provoca que l’obra tingui, en realitat, dos finals (el propi de la versió catalana i l’afegit de la castellana dels anys cinquanta), resulta que la reconstrucció de les pàgines que, efectivament, es van perdre, no tan sols es va fer prenent com a referènUN PROBLEMA D’EDICIÓ EN L’ULISSES DE CARLES RIBA Eloi Creus Ceràmica que representa l’escena de l’arc de l’Odissea. Col·lecció dels Staatliche Museen zu Berlin canal narratiu, un ressò del to i la música èpics de l’original. Així, i sobretot a inici de capítol, se serveix d’hexàmetres copiats directament de la seva primera traducció, o de decasíl·labs que ajuden a construir una música que no es perd en cap moment de la narració. En la mateixa línia, Riba no renuncia als epítets ni tampoc a les expressions formulars, la majoria de les quals, en la traducció i, conseqüentment, en l’adaptació dels anys quaranta van canviar. Així doncs, tant el discurs narratiu com sobre - tot l’estil literari de l’adaptació es veuen profundament alterats pel criteri filològic equivocat i caldria esmenarho en futures edicions de l’obra. Es podria considerar que exagero en els termes de la meva expressió, segurament pel públic a qui anava dirigit aquest títol. En definitiva és una adaptació infantil i el lector de torn, evidentment, no notarà aquests problemes. Però si s’estudia, com he fet, aquesta adaptació com a testimoni plenament literari del primer Riba narrador, aquest problema d’edició esdevé més important del que es pot pensar a primer cop d’ull. ¿Algú que conegui els llibres per a infants de Riba trobaria normal que, en l’hipotètic cas que s’haguessin perdut algunes pàgines de Les aventures de Perot Marrasquí, es reconstruïssin a partir del català de Riba dels anys cinquanta? En el fons de la qüestió hi ressona el mateix tema de sempre: el de considerar que la traducció literària o, en aquest cas, l’adaptació literària, no formen part de l’obra pròpia de l’autor. Però, i tornant a l’inici de l’article, qui encara avui no considera l’Odissea de Riba (noteu que ningú diu “d’Homer traduïda per Riba” o variants) un monument literari que funciona, que ha de funcionar, independentment de l’original grec i que, per tant, forma part, també, de l’obra pròpia del poeta barceloní? Amb Les aventures d’Ulisses passa una cosa semblant, i tot i que, ni per ambició ni per dedicació de l’autor, no és comparable amb la importància de Perot Marrasquí, sí que és un testimoni, petit, però rellevant, del primer Riba. Estic segur que si no fos una adaptació, sinó una obra pròpia de Riba, aquest error d’edició s’hauria resolt. Encara algú em podria discutir que, tractant-se d’una adaptació que pedagògicament no funciona, es prenguin tantes molèsties. Però tornaríem a la mateixa qüestió d’inici. Efectivament, com a llibre infantil no acaba de funcionar, però com a testimoni literari és una valuosa mostra de l’estil narratiu del primer Riba i només per això ja es mereixeria una reedició, encara que sigui en un volum per a adults que completi l’obra (in)completa de Carles Riba amb els títols traduïts o adaptats amb voluntat literària pel traductor de l’Odissea. El problema, aquí, però, seria un altre. Quins títols es podrien incloure en aquest hipotètic volum? A l’obra completa de Llorenç Riber publicat per Selecta bé que hi apareixien les seves traduccions en vers de Virgili. No es podria fer el mateix amb Riba? Quines traduccions seves tenen prou entitat per ser considerades part de l’obra pròpia? Això ja són figues d’un altre paner, però em sembla que així com les dues traduccions de Riba de l’Odissea es mereixen de ben segur aquesta distinció, no em faria gens mal d’ulls veure Les aventures d’Ulisses al costat de Les aventures d’en Perot Marrasquí. cia del català de Riba la traducció equivocada, la segona (dels anys quaranta), sinó també el discurs narratiu equivocat, el d’aquesta segona adaptació. El despropòsit encara és més inexplicable si es té en compte que pocs anys després, el 1993, la mateixa Proa va publicar la versió castellana de la mateixa obra en la traducció de Laguía dels anys vint, que justament és la que s’havia de prendre com a referència per a la reconstrucció de l’original català. La segona adaptació de Riba, intitulada La Odisea, a banda de ser escrita directament en castellà (encara inèdita), tenia uns objectius i un públic totalment diferents de la primera. No seguia la seva traducció directament, sinó que era molt més sintètica, molt més funcional. Com a adaptació funciona molt millor que la primera, però com a testimoni literari és d’escàs interès. Tot el contrari de la primera adaptació. Aquesta l’havia escrit en plena campanya noucentista, en un intent de fornir les noves generacions de literatura infantil de qualitat, alhora que li servia com a laboratori per experimentar tant en el camp de la narració, on Riba no s’havia prodigat gaire, com en els límits de la llengua. El català dels primers anys del noucentisme encara era vist com una llengua “vella i culta, però primitiva en recursos, com si s’hagués desapresa a si mateixa”. Fora de la poesia, el conte, el gènere narratiu més conreat pels noucentistes, oferia la possibilitat de provar i augmentar aquests re - cursos per eixamplar els límits del funcionament lèxic i sintàctic de la llengua. Ja només per això, i sense tenir en compte les diferències narratives de cada adaptació, de gu - des al moment i sobretot a les intencions inicials de l’au - tor, el fet de servir-se d’una adaptació castellana de finals dels anys quaranta per reconstruir la catalana dels anys vint, amb què pràcticament no tenen res a veure, reconstruint-la a partir del català de Riba de la segona traducció de l’Odissea, provoca que es faci malbé la petita joia que és Les aventures d’Ulisses de Riba. La magnitud del desastre filològic encara és més important si es té en compte que en la primera adaptació Riba havia intentat mantenir, no obstant l’elecció de la prosa com a Biografia dels autors

 

 

 

 

Albert Manent i Segimon (Premià de Dalt, 1930 - Barcelona, 2014). Fill del poeta noucentista Marià Manent, la seva obra comprèn les biografies, els retrats literaris i el memorialisme, la bibliografia i la història, els estudis literaris, la toponímia i la dialectologia i, en menor mesura, la poesia. Estudiós del Noucentisme i dels seus principals banderers, escriptors i poetes, ha publicat prop de seixanta llibres. Se’l considera un dels principals activistes antifranquistes en el camp cultural català. Ha publicat més de 1.500 articles a nombroses capçaleres, entre les quals destaquen Avui, La Vanguardia, Serra d’Or i Revista de Catalunya. Fou director de diversos diccionaris (dels catalans d’Amèrica, d’història eclesiàstica i de pseudònims). Entre altres guardons, rebé la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2003) i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2011).

Jaume Medina (Vic, 1949). Ha publicat un gran nombre d’estudis sobre les literatures llatina i catalana, així com diversos llibres de poesia. Ha traduït autors de totes les èpoques de la llatinitat, entre els quals figuren Catul, Virgili, Horaci, Ovidi, Suetoni, Sant Agustí, l'Abat Oliba, Anselm de Canterbury, Ramon Llull, Erasme de Rotterdam, Robert Bellarmino, John Locke i Baruch de Spinoza. Bon coneixedor dels poetes catalans moderns –de Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà a Miquel Costa i Llobera i Josep Carner–, ha dedicat una atenció especial a la vida i l’obra de Carles Riba, sobre el qual ha escrit un gran nombre d’articles i de llibres: La plenitud poètica de Carles Riba. El període de les “Elegies de Bierville” (1994), Estudis sobre Carles Riba (2000) i La biblioteca de Carles Riba-Clementina Arderiu (2006). És autor així mateix de l’extensa biografia Carles Riba (1893-1959) (1989).